Dien Bien Phu: apoteosi patriòtica vietnamita en directe

La batalla de Dien Bien Phu va durar 55 dies i 55 nits, del 13 de març al 7 de maig de 1954. Va ser l’última de la guerra de la Indo-xina. El Viet Minh, dirigit pel general Võ Nguyên Giáp, va vèncer el Cos Expedicionari Francès a l’Extrem Orient, dirigit pel general Henri Navarre. Ho Chi Minh creié consolidada la independència que havia proclamat el 1945, però els acords de Ginebra van establir la divisió del país en Vietnam del Nord i Vietnam del Sud, pel paral·lel 17. Ben aviat els EUA prendrien el relleu dels francesos en una guerra que es perllongaria fins el 1975, quan també van ser derrotats pel general Giáp i el Viet Cong.

Giáp, la mà dreta de Ho Chi Minh, era un professor d’història que dirigia un exèrcit de camperols. Alguns membres de la seva família havien mort assassinats pels colonialistes francesos. Giáp aprengué tècnica militar llegint, en el francès que havia après a l’escola colonial, els llibres dels grans teòrics de la guerra, alguns dels quals eren francesos. Tot i que tingué el suport de la Unió Soviètica i la Xina, també guanyà per la seva intel·ligència i dots d’estratègia, i va sorprendre un exèrcit colonial que es creia superior i va cometre descomunals errors militars. El Viet Minh, amb l’ajut i col·laboració de centenars de milers de civils voluntaris, va patir moltes més baixes que no pas els francesos. Segons fonts diverses, la xifra aproximada de morts va ser d’uns 10.000 vietnamites i 3.000 francesos, molts dels quals, convé precisar-ho, de francès, solament en tenien l’uniforme: eren senegalesos, marroquins o vietnamites.

La victòria de Dien Bien Phu és un fet històric sense precedents. Era la primera vegada que l’exèrcit popular d’una colònia asiàtica derrotava, amb tàctiques convencionals, un exèrcit modern europeu molt ben entrenat, encapçalat per militars de carrera, i en gran part amb el suport dels EUA. L’exemple del Vietnam es va estendre i durant les dues dècades següents molts països colonials també es van alliberar.

Els mesos d’abril i maig al Vietnam, sobretot a Dien Bien Phu, es viu una gran celebració d’orgull patriòtic marxista. Ser-hi ha estat una experiència històrica única. És com submergir-se en un bany d’orgull nacional i militar vietnamita. S’hi han fet exposicions d’art i fotografia, mítings de veterans, homenatges als caiguts, majestuoses desfilades militars per terra, mar i aire. I concursos nacionals de comunicació, en què han competit equips de joves de totes les províncies, per “recordar al món el gran significat de la victòria de Dien Bien Phu i promocionar la determinació, valentia i intel·ligència del poble vietnamita, qualitats que l’han fet superar les adversitats fins a aconseguir la independència, la llibertat i la reunificació”. Tot plegat semblava una barreja de demostració sindical franquista i deliri populista-estalinista.

Quatre dies d’intens patriotisme a Dien Bien Phu

L’epicentre de tots els actes i celebracions, evidentment, ha estat Dien Bien Phu, una vall prop de Laos, a quatre-cents quilòmetres de Hanoi. Allà, entre les runes dels búnquers, trinxeres i camps de batalla, conservades com relíquies religioses, en aquests setanta anys ha anat creixent una ciutat estranya, tranquil·la i misteriosa, a estones inquietant, sobretot a les hores de més calor o a la mitjanit, l’hora dels fantasmes. És com si les grans avingudes rectilínies, no poguessin contenir el record de l’infern que s’amaga sota terra. Hi ha moments que és com aquelles ciutats de l’oest nord-americà en què, recolzats a les cantonades, els cowboys toquen l’harmònica amb els ulls molt oberts, presagiant la imminència d’una tragèdia terrible.

El mes d’abril, la capacitat hotelera de la ciutat era desbordada. Allò que al principi vaig atribuir a males connexions d’internet en una zona rural, va resultar ser mentida. Hi havia una multitud de gent. A l’aeroport, els avions portaven gent de tots els racons del país, en un ambient entre festiu i solemne. També arribaven en autobusos i furgonetes, amb banderes comunistes i del Vietnam. I cartells de Ho Chi Minh i el general Giáp. Cada grup duia el seu uniforme de la secció del partit o de l’entitat que representava. Hi havia seccions sindicals diverses, escandalosos grups de joves amb la samarreta vermella i l’estrella groga, entitats esportives i, pertot arreu, grans processons de militars verd fosc, sols o amb les seves famílies. Alguns portaven gorra, uns altres, un salacot.

Trobar una habitació decent no era fàcil. Després d’alguns intents fracassats, un taxista em va deixar en una pensió familiar més aviat justa, però molt cèntrica. Cada matí, em despertava el gall del pati del darrere. Força més agradable que quan et desperta, a les sis del matí, com m’ha passat a molts llocs, la locutora del Partit Comunista anunciant pels altaveus que pengen dels arbres (altoparlantes, que en deia Fidel Castro) el que imaginava que eren actes obligats propis del santoral comunista, relats d’epopeies heroiques, o noves normes a complir durant el dia que començava.

El caràcter de Dien Bien Phu és molt peculiar, els indicis són sempre presents i sorprenents. El gall del pati de la pensió, no acabava mai el quiquiriquic, s’enrogallava de manera còmica i es quedava en un trist quiquiri… que s’anava desinflant agònicament. La primera botiga gran que vaig trobar era especialitzada en la combinació de dos productes que, excepte en els films de l’oest, jo no havia associat mai íntimament: grans ventiladors i immenses caixes fortes, que s’exhibien al bell mig del carrer com una instal·lació d’art de l’absurd.

Al carrer penjaven neons que anunciaven karaokes i garlandes de lluminària d’estil nadalenc amb l’estrella groga sobre fons roig, la falç i el martell o la cara de l’oncle Ho. Els primers contactes amb el gremi d’hostaleria van ser depriments. Quina mania que tenen els vietnamites de fer establiments de cafès, gelats i sucs, en què si demanes una cervesa et miren amb cara de jeroglífic. Potser és algun negoci corrupte dels capitosts del partit.

En un restaurant, quan vaig demanar pel “Menú”, la mestressa que estava còmodament arrepapada al pati, es va aixecar mandrosa, em va guiar fins a un dipòsit de ciment, va aixecar-ne la tapa i, assenyalant a l’interior, em va repetir orgullosa en veu alta: “Menú!” Dins les aigües tèrboles, hi nedaven molt lentament unes carpes gegants.

El primer bar en què vaig poder prendre una cervesa fresca de pressió, exhibia a la porta una barbacoa gegant en què rostien un gos sencer. Amb cua i tot. L’infern dels animalistes europeus. Però, afortunadament, a la carta també hi havia vegetals, arròs, sopa, gambes i els clàssics i esperpèntics peus de gallina a la brasa.

Cap a les sis de la tarda i fins ben tard, el bar era cada dia ple de gom a gom. El reclam del gos rostint-se a l’entrada funcionava. El personal i els clients, molts dels quals eren militars que havien deixat l’uniforme i les medalles a l’hostal, vivien l’alegria encomanadissa del patriotisme vietnamita desbordant de les jornades, sempre amenitzat per les cerveses, la música i el vi d’arròs local.

Els més àgils, que solien ser els més sobris, s’enfilaven de tant en tant als arbres del pati per arrencar unes fulles verdes i tendres que feien servir per embolicar el menjar i ficar-se’l a la boca. Els vietnamites són grans sabedors de les virtuts medicinals i gastronòmiques de tots els vegetals que es puguin imaginar, collir i ingerir. Sota terra, a terra o a les altures. Els mercats són un mosaic meravellós d’espècies, varietats i colors mai vists.

Pels carrers et creuaves amb militars de totes les edats, homes i dones, amb els uniformes de festa, impecables, i les sabates sempre molt ben enllustrades. A punt de passar revista. Hi havia un festival de galons, estrelles i condecoracions que enlluernava. L’orgull, la satisfacció, o l’emoció, per la victòria de Dien Bien Phu sobre els francesos era palpable en els somriures i en l’afecció compulsiva per les fotografies. Es feien fotografies de grup frenèticament per tots els carrers, monuments i cantonades.

De tant en tant, el vent et duia estrofes d’himnes patriòtics. Més d’un militar somrient se’m va acostar molt amable per demanar-me en francès si era francès. La curiositat per la meva presència era lògica, atès que en molts llocs era l’únic blanc. Gairebé mai no me’n vaig trobar cap altre pel carrer. I encara menys un francès, és clar. Atès que darrere el somriure del militar oriental hi ha sovint un abisme insondable, vaig optar per respondre un no diligent, sempre en anglès i amb posat estupefacte.

El Museu de la Històrica Victòria de Dien Bien Phu

Situat davant el Cementiri Nacional dels Màrtirs, el Museu de la Victòria Històrica és, sens dubte, el cor de la ciutat i, aquests dies, el de la pàtria. És un edifici modern, amb aspecte de pavelló esportiu, si no fos perquè té la forma del casc que duien els soldats del Viet Minh. Els enfervorits visitants vinguts de tot el país baixen uniformats dels autocars i s’acumulen ordenadament a les entrades de l’edifici, disposats a gaudir del dia de festa i fervor patriòtic.

L’edifici és enorme, ampli i circular. A la primera planta hi ha una gran exposició exhaustiva de fotografies, armes, bombes, objecte personals, documents, mapes, dibuixos i plafons explicatius de tots els detalls imaginables dels cinquanta-cinc dies i cinquanta-cinc nits de batalla. És una mostra molt interessant i informativa, si no fos pel lògic i inevitable to èpic d’algunes de les narracions escrites, i una afecció de parc temàtic de crear quadres escènics amb estàtues de cartó pedra a escala humana en acció, descansant, morint-se, reunides o disposades a entrar en acció.

Al segon pis, hi ha el plat fort. L’èxtasi col·lectiu. Uns vigilants limiten el nombre de persones que hi poden accedir cada vint minuts. Hi has de pujar descalç, com als temples. Quan arribes dalt et trobes en una immensa cúpula circular de 42 metres que conté, disposada en 360 graus, la pintura panoràmica a l’oli més gran del sud-est asiàtic i una de les més grans del món, com els agrada repetir. Fa 132 metres de llarg i 20,5 d’alt.

És la descripció més detallada i realista d’una batalla que he vist mai. La forma de cúpula circular, amenitzada amb músiques i himnes militars, impressiona. Quan camines contemplant les diferents escenes és com si t’haguessis perdut dins els còmics d’Hazañas Bélicas. Conté 4.500 figures de soldats i camperols, disposades en tota mena de paisatges bombardats, trinxeres, camins de muntanya feréstecs, rierols, filferros, búnquers, tot plegat envoltat de foc, fum, ferits, presoners i cadàvers, amenitzat amb himnes i cants corals d’exaltació.

Aquesta gran obra es va inaugurar l’any 2022. A dissenyar-la i crear-la hi van treballar durant nou anys gairebé dos-cents pintors, arquitectes, músics i tècnics per representar les batalles i els episodis més durs de la victòria de Dien Bien Phu. És una combinació immensa de gran pessebrisme bèl·lic, instal·lació artística i música. L’obra consta de quatre segments que plasmen la narració de la història: “Tot el poble a la batalla”, “El majestuós preludi”, “L’enfrontament històric” i “La victòria”.

Els espais de memòria de la vall

És molt il·lustratiu per imaginar aquella gran batalla històrica, visitar els diferents espais de memòria que es conserven arreu de la ciutat. Especialment, els cementiris de màrtirs i memorials, els grups escultòrics que coronen alguns dels pujols on els francesos van pretendre de fer-se forts, però que els vietnamites els van prendre un per un.

Entre aquests espais, destaca la muntanya A1, l’escenari de la batalla més ferotge entre tots dos exèrcits. El destacament francès que s’hi atrinxerava protegia l’accés al búnquer del general francès Christian Ferdinand de la Croix de Castries. Segons les explicacions, en aquesta muntanya l’exèrcit vietnamita va lluitar trenta-nou dies i nits amb un sacrifici de dos mil soldats morts. Hi ha trinxeres, búnquers, carros de combat i peces d’artilleria disseminades per tota la muntanya. Al punt culminant, hi ha un cràter immens que, avui, els militars visitants s’aturen a contemplar amb devoció i recolliment. Aquest forat enorme és el resultat d’una explosió d’una tona de dinamita que els vietnamites havien aconseguit d’introduir a les entranyes de la muntanya cavant un túnel de quaranta-set metres en quinze dies.

L’explosió va ser brutal. Va fer trontollar tota la muntanya. Diuen que van morir uns vuit-cents cinquanta francesos, cosa que va fer decantar la lluita cap a la victòria final del Viet Minh, la presa del búnquer de comandament del general de Castries, que es va acabar lliurant el 7 de maig de 1954.

Avui, al refugi de comandament, lloc clau de pelegrinatge en aquests dies del setantè aniversari, els joves comunistes es fan fotografies alçant la bandera del Vietnam, emulant la fotografia històrica del moment en què el Viet Minh va prendre aquesta posició de comandament i va proclamar la victòria.

Els descomunals errors francesos a Dien Bien Phu

Per entendre què va significar el colonialisme francès al Vietnam i la “vergonyosa” derrota de Dien Bien Phu, és imprescindible, entre més fonts, llegir Una sortida honorable, d’Éric Vuillard, de què ja vaig parlar fa uns quants mesos ací.

Rellegint el llibre de Vuillard, les Memòries de guerra del general Võ Nguyên Giáp, i més obres que han estudiat la batalla, com ara els treballs de Richard Baker, allò que va passar a Dien Bien Phu es podria sintetitzar, a grans trets, així.

Els interessos econòmics de Michelin, del Banc de la Indo-xina, de la Societat dels Cautxús de la Indo-xina i de les grans empreses colonials franceses eren els qui decidien sobre la vida i les riqueses naturals dels vietnamites. Per ells, segons Éric Vuillard, la vida d’un vietnamita valia deu vegades menys que la d’un francès. L’estat francès rebia un suport econòmic i d’efectius molt important dels EUA, fins al punt que van arribar a oferir a l’estat francès dues bombes atòmiques per liquidar l’afer de Dien Bien Phu.

L’any 1954, França cercava una “sortida honorable” per acabar la guerra de la Indo-xina. La perdia clarament i a la metròpoli ja s’alçaven veus crítiques. Tots dos bàndols havien lluitat en una guerra sense treva, amarga i cruel. Hi havia hagut moltes matances, venjances i atrocitats per totes dues bandes.

L’any 1953 els francesos perdien. Els set comandants en cap de l’exèrcit francès a la Indo-xina ja s’havien retirat, quan l’Elisi va decidir de nomenar el general Henri Navarre per ocupar una plaça que ningú no volia, el mes de maig del 1953, un any abans de la monumental derrota que causaria a Dien Bien Phu.

Navarre no sabia res de la Indo-xina. No hi havia estat mai. “No conec el terreny”, va dir al president del Consell. “Precisament, així ho veurà més clar”, li respongué aquest. L’estat francès esperava de trobar la “sortida honorable” a la convenció de Ginebra que tindria lloc aviat i enviava al Vietnam un comandant amb la missió de no fer res. Però, contra totes les expectatives, l’orgull militar es va imposar i Navarre va voler intervenir-hi. Ni més ni menys que a la vall de Dien Bien Phu, prop de Laos, controlada pel Viet Minh.

Ocupant la vall, Navarre pretenia quatre coses. Tallar la ruta Ho Chi Minh que passava per allà per entrar a Laos i dirigir-se cap al sud. Fer-se seus els camps d’arròs i d’opi, i privar així el Viet Minh del menjar i les armes que aconseguien a canvi de la venda d’opi. Dirigir atacs d’allà cap a les muntanyes per tallar les vies de proveïment. I obligar el general Giáp a ficar-se en una llarga batalla convencional. Com tot general, Navarre, que era baixet, volia guanyar la seva gran batalla. No l’aturaria res.

Els francesos van ocupar la vall llançant en paracaigudes carros de combat desmuntats, canons i efectius. Es van fer forts a la vall, convençuts que el Viet Minh no tenia capacitat d’instal·lar artilleria a les altes muntanyes circumdants, ni de fer arribar fins a tan amunt els subministraments. Aquest va ser un dels grans errors. Tal com diu Vuillard, els francesos es van instal·lar en el cul d’un orinal envoltat per les muntanyes que aviat serien feu del Viet Minh.

Amb gran esforç de molts milers de voluntaris i camperols, els vietnamites van pujar peces d’artilleria desmuntades a les muntanyes i es van fer forts a l’altura, i també van obrir difícils rutes de muntanya per garantir els avituallaments i les municions. Giáp va poder instal·lar a l’altura 200 canons antitancs de 47 mil·límetres. Els francesos tan sols en tenien 50, per exemple.

Quan Giáp va donar l’ordre d’atacar, la vall va entrar en erupció. Els francesos no s’haurien imaginat mai que el Viet Minh tenia tantes armes pesants i una capacitat de foc tan eficaç i destructiva. Dies abans, uns quants oficials d’artilleria havien advertit al coronel Piroth, a càrrec de la defensa de la vall, que els calia més armament i que es podien portar canons de Hanoi, on n’hi havia centenars que no s’usaven. Ell els va ignorar i va al·legar que els canons de la vall podien disparar en totes direccions.

Després dels primers atacs dels vietnamites, el tercer dia, el coronel Piroth va anar d’unitat en unitat, demanant perdó pels seus errors i, finalment, va tornar al seu lloc de comandament, va sostenir una granada de mà contra el seu pit i es va suïcidar. La notícia oficialment no es comunicaria a Hanoi fins dies després per mantenir la moral.

A mesura que passaven els dies, els ferits, les baixes i els homes fets presoners anaven en augment. La moral dels francesos, bona part dels quals eren soldats colonials vietnamites o del Magrib, començava a defallir. Els llocs de comanament francès, avui visitables, instal·lats en els petits pujols de la vall, van anar caient un per un.

La situació mèdica era un desastre. L’hospital principal era pensat i construït per a quaranta-quatre pacients, i de seguida en van tenir vuit-cents. Els ferits s’amuntegaven als voltants. Va començar la temporada de pluja. Els cadàvers es podrien. Molts homes desertaven.

La situació era límit, quan els americans van oferir les dues bombes atòmiques. Eisenhower va dir que sí, però només si els britànics també hi estaven d’acord. No hi va haver acord. Ni bombes atòmiques. Dien Bien Phu no va ser Hiroshima. La muntanya A1 va esclatar, de les entranyes, i així va començar la batalla final. De Castries tenia ordres de no rendir-se. Va enviar un missatge a Giáp. Els francesos pararien de lluitar a les 17.30 del 7 de maig de 1954.

Poc després, el Viet Minh passava el pont de ferro de Muong Than, que havien construït els francesos. Va capturar el general al seu búnquer i va proclamar la victòria. De Castries no havia abandonat aquest refugi en dos mesos. Vivia sota terra, duia l’elm posat nit i dia, sopava cada vespre amb canelobres i estovalles de fil, i feia cada matí escrupolosament les seves necessitats en el casc de la seva insígnia. Va estar pres durant quatre mesos, fins que no es va arribar a un acord d’armistici a Ginebra. El Vietnam havia guanyat la seva llibertat.