Basté i Artigau, final de festa?

El mes d’abril els periodistes culturals treuen el ventre de pena. Si més no ara que ha tornat la normalitat. I tan sols fins el dia de Sant Jordi. L’endemà, torna l’austeritat fins la rentrée del setembre o fins la campanya de Nadal. Pot haver-hi alguna festa estiuenca, però poca cosa més. El mes d’abril (en realitat la bogeria comença el 15 de març) el maldecap és fer encaixar totes les convocatòries en unes agendes massa atapeïdes. En aquest cas és l’editorial Rosa dels Vents qui tira la casa per la finestra amb una de les apostes segures de la temporada: el nou producte de la factoria Artigau/Basté o Basté/Artigau, que l’ordre dels factors no crea alteracions importants. La nova criatura es titula Ningú sabrà qui ets i tanca la trilogia protagonitzada pel detectiu Albert Martínez. La novel·la arrenca amb una pintada a les protestes del 2019 a la plaça d’Urquinaona: “Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix de res.” Tot d’una hi tornarem.

Marc Artigau (Barcelona, 1984) diu que els anys vuitanta, quan ell era petit, el futur tenia bona reputació. Durant els anys noranta, també (sobretot perquè ja s’havia superat aquella dècada horrible per a la música que havien estat els anys en què va néixer l’escriptor i dramaturg): “Però avui dia no, sobretot per a les generacions més joves.” La frase ve a tomb perquè la novel·la que ha escrit a quatre mans amb Jordi Basté (Barcelona, 1965), comunicador i presentador d’El món a RAC 1, recull sobretot el malestar de la generació Z, que serveix per a donar més intensitat a una revolta protagonitzada per un professor d’història i els seus alumnes decidits a prendre accions reals. L’esclat de l’ecoansietat, diguem-ne.

Es fa una mica estrany parlar d’aquests afers al voltant dels magnífics plats que ofereix Fermí Puig als seus comensals. Ens passen la carta per poder escollir l’àpat i després d’haver pensat les suculències que arribaran poc després continuen les explicacions al voltant de la novel·la i del seu procés d’escriptura. Els autors la defineixen com a novel·la negra més que no pas com a enjòlit, policíaca o de costumisme amb cadàver, i diuen que tot i que la pintada que varen veure a Urquinaona és un bon punt de partida per a la trama, n’han volgut prendre distància i desvincular els personatges del procés. Allò que sí que hi ha, que no falta, és una trama ambientada en el present i una reflexió sobre les qüestions socials més actuals, però defugint el procés i la pandèmia, intentant obviar-los. “En la novel·la no hi ha ni procés ni pandèmia”, diu Basté.

Pot ser que en la novel·la no hi hagi ni rastre del coronavirus, però sí durant el dinar. Com una espècie de joc macabre, tots anem parlant de si hem passat o no a la malaltia i el grau d’intensitat. Basté ja en va parlar i escriure al seu Sol com un mussol i potser com que reconeix que és hipocondríac ha volgut excloure l’afer de la novel·la. I s’agraeix. Ara només faltaria una allau de novel·les sobre el virus. “Hem acabat esgotadíssims d’aquestes qüestions i per això no surten a la novel·la”, explica Basté bo i referint-se al coronavirus i al procés. I matisa: “Amb la crisi econòmica i el canvi climàtic hi ha un seguit de frustracions i un conflicte generacional que no podem obviar. La meva generació va tenir-ho tot relativament més còmode que no pas la d’en Marc i sobretot molt millor que la d’aquells que ara tenen vint anys.”

L’escriptura de novel·les a quatre mans pot semblar una moda recent si es miren exemples com els de Marta Gustems i Maiol de Gràcia, Jordi Ledesma i José Ángel Mañas, Xavier Borrell i Agustí Argimon, Camilla Lackberg i Fexeus, per posar casos d’aquests darrers mesos, però té una llarga tradició. Maj Sjowall i Peer Whaloo, en el cas dels escriptors nòrdics, Fruttero y Lucentini, en el cas italià, o Solé i Serrats a casa nostra o molt més recentment Rosa Ribas i Sabine Hoffman, per posar tan sols alguns dels molts exemples d’una tradició reivindicada per Joan Riambau, editor de Rosa dels Vents i també per Marc Artigau, que va explicar com la sèrie del detectiu juvenil Flanagan, creat per Andreu Martin i Jaume Ribera, havia estat important per a la seva formació lectora. Per a tots dos és una manera de trobar-s’hi còmodes.

Aquest malestar dels més joves i l’estímul del seu professor d’història per passar a l’acció es tradueixen en uns primers delictes: el dirigent d’un partit d’extrema dreta ha estat segrestat i el director del Banc de Catalunya apareix en una llista de persones contra les quals atemptar. “Malgrat el sentit i la significació que puguin tenir aquests delictes, a nosaltres ens interessa el nus de la narració, no els judicis morals, i sobretot veure l’evolució del nostre personatge, que és immers en la crisi dels cinquanta anys i que ha d’aprendre a millorar molts aspectes de la seva vida.” En paral·lel al desenvolupament del personatge, hi ha tota la trama, de la qual no es pot explicar pràcticament res més per no aixafar la guitarra als lectors, tot i que durant el dinar es frega la tragèdia més d’una vegada. Sort que tant l’editor com l’agent, Teresa Vilarrubla, que és a la presentació de la darrera novel·la dels seus representats, els lliguen curt i els diuen que fins aquí. Per això sabem que hi ha “els morts necessaris”, que han hagut d’investigar sobre la internet profunda o balística i sobretot reflexionat sobre la violència i la responsabilitat que els mitjans de comunicació tenen amb la violència.

Tancar una trilogia, obrir una preqüela?

Amb Ningú sabrà qui ets, Basté i Artigau tanquen la trilogia que van començar amb Un home cau (2017) i van continuar amb Els coloms de la Boqueria (2018). Per a aquest llibre, han seguit el mateix procés de creació que en les novel·les anteriors: junts construeixen una trama i, després, cadascun d’ells s’encarrega d’una de les dues veus narratives. Basté narra les vivències del protagonista i, en aquest cas, Artigau relata la part del professor d’institut. Fan conya entre ells bo i dient que hi ha una veu més radiofònica i una altra més teatral. Els autors estan cansats dels avenços en la feina policíaca, que els obliga a investigar una vegada i una altra els nous mètodes per fer que la seva obra sigui versemblant. Aquest és un dels motius pels quals tanquen la trilogia. Però això no vol dir que donin el personatge per amortit. “Hem fet un pacte –avança Basté. Si fem més llibres de l’Albert Martínez, tirarem enrere i seguirem casos seus de quan era jove, el veig perfectament investigant en l’època de la Barcelona olímpica.” Per tant, la continuïtat de la sèrie podria tenir forma de preqüela, una manera de no acabar amb la gallina dels ous d’or, malgrat que s’hauran d’enfrontar a tot un repte: els lectors ja sabran que el personatge no es pot morir.

De moment, tots dos se centren en el present i a promocionar la novel·la que tenen entre mans. Arriben els primers plats, per sort, perquè la temptació de noves aixafades de guitarra ha planat damunt la taula. Ara ens concentrem en el menjar, la pandèmia i el Barça i a fer pronòstics sobre el temps de Sant Jordi. Una conversa banal i comuna. Les coses extraordinàries les hem deixades entre les pàgines de la novel·la.