Antoni Bassas: “De control polític als mitjans, els polítics no en tenen mai prou”

Catalunya Ràdio enguany celebra els quaranta anys. I VilaWeb comença amb el periodista Antoni Bassas (1961) una sèrie d’entrevistes amb alguns dels periodistes que han marcat època a la cadena. Bassas va començar de ben jove amb el Futbol a Catalunya Ràdio, de Joaquim Maria Puyal, i després va conduir durant catorze anys reeixits El matí de Catalunya Ràdio (1995-2008), fins que, sota el govern tripartit, Bassas presenta el seu darrer programa per desavinences amb la direcció de la cadena. En aquesta entrevista feta dimecres al centre de Barcelona, el senyor Bassas, actualment al diari Ara, recorda el seu pas per la ràdio nacional de Catalunya.

—Catalunya Ràdio fa quaranta anys. En quin programa penseu?
—Penso molt en el Futbol a Catalunya Ràdio, de Joaquim Maria Puyal. Penso en El matí de Josep Cuní. Penso en el Versió original, del Clapés. I en el Pastagansa, de Mikimoto.

—Avui, als matins, quan el senyor Bassas es lleva, quin programa de ràdio escolta?
—Depèn de l’hora, escolto Catalunya Informació, si no, el Basté. I, segons els dies, Catalunya Ràdio.

—La trobeu a faltar, Catalunya Ràdio, i El matí de Catalunya Ràdio?
—Sí i no. Sí, perquè no hi ha res millor a la vida d’un periodista que fer un programa de matí a la ràdio. La capacitat de penetració de la teva feina, de les teves decisions, dels espais que crees, dels col·laboradors de què t’envoltes, de les preguntes que fas als entrevistats, és enorme. Tothom vol aparèixer al teu programa, tothom vol parlar amb tu, tothom té un feedback d’alguna cosa que has fet o que has dit o que ha passat en el teu programa. I això és fantàstic. Però, per una altra banda, és la feina més demolidora, cansada, absorbent, exigent, metòdica que pots arribar a fer. La persona que fa un programa als matins és una persona que viu permanentment amb una mica de mal de cap, amb una mica de boira, amb una falta de son, i, per tant, amb una certa irritabilitat i una certa fòbia social, per exemple, al sopar. I que necessita anar-se’n a dormir cada dia a les deu de la nit. Això limita una miqueta la vida en general.

—El matí de Catalunya Ràdio, estructura d’estat. Ha tingut èpoques d’un milió d’oients. A la vostra època, potser més.
—Amb xifres a la mà, segurament era menys. Pensa que competia també amb Catalunya Informació, no es desdoblava. Començava a les set, no a les sis, i acabava a les dotze, no a la una ni a les dues, com ara. Però és igual, la resposta és sí. El binomi matí-ràdio, és un dels més feliços de la història de la comunicació. La gent s’estima la ràdio al matí, és algú que t’endreça el dia. Si, a més, t’ho fan amb gràcia, i et piquen l’ullet, i notes que pensen en tu… Això ho té molt, la ràdio: es fa per a 100.000, 200.000, 300.000 oients alhora, però qui l’escolta pensa que li dius solament a ell. La ràdio fa sentir la gent més intel·ligent que la televisió. Perquè a la televisió t’ho ensenyen tot. No has de completar res, només t’has de plantar allà davant. A la ràdio ets tu que completes constantment. Quina cara deu fer, com deuen estar asseguts. Finalment, hi ha una altra cosa. La televisió és com un nen petit en un parc, que et diu: “Mira’m, mira’m, mira’m.” La ràdio, no, la ràdio t’ho deixa fer tot: pots passejar el gos, pots feinejar, pots conduir.

—Moments feliços que recordeu dels vostres anys conduint el programa?
—Doncs haver portat l’Alguna pregunta més? de la nit al matí amb dos homes tan talentosos com Xavier Bosch i Manuel Fuentes. Vam fer per primera vegada humor als matins. Imitàvem Jordi Pujol, i avui dia això no té gens d’importància, però en aquell moment, quan no s’havia fet mai, i a la ràdio pública del país, en tenia. O haver tingut la capacitat de crear espais com ara la tertúlia dels tres tenors. Tenies en Sanuy, que començava el matí criticant la Caixa.

—I amb el Financial Times llegit.
—Cert. I després Pere Portabella, que era un senyor que el dia que es va fer el primer tripartit va dir: “Bé, jo ja els tinc tots col·locats, ara ja em puc dedicar només a fer cinema.” I en Foix, que havia estat director de La Vanguardia, un home d’ordre, i que era capaç de dir: “Ja us conec, els d’esquerra, més impostos, voleu que paguem més impostos.” Hi havia molt de respecte entre ells, molta intel·ligència, molta experiència, sabien de què parlaven, i a més gaudien de la vida. Va haver-hi tertúlies, i jo ho incentivava, que començaven parlant dels graus d’acidesa de l’oli d’oliva, o de quantes voltes li has de donar a la màniga de la camisa a l’estiu o de la pintura de Kandinski.

—Elevaven el debat.
—Feien que per molta gent la ràdio fos com aquesta escaleta supletòria que et permet d’arribar a un prestatge superior en què tu tot sol no arribaries. Moments feliços també són haver portat el Raimon Panikkar, un cop el mes. Haver incorporat la música en directe. A mi em van tocar a l’estudi Marc Knopfler, la Noa, els Antònia Font. Em vaig emportar el Lluís Llach i el Raimon a la comissaria de la Via Laietana quan feia vint-i-cinc anys que havia mort Franco. Vaig fer el programa des de mig món: des de Londres, des de París, des de Berlín, des de Nova York, des de Madrid, des de Marràqueix, des de Maputo, des de Roma, des de l’Equador.

—Notícies que us impactés especialment de donar?
—Estic molt marcat per les últimes fuetades d’ETA. Abans, en una època en què no hi havia xarxes socials, la notícia d’un atemptat terrorista la donava la ràdio. I nosaltres la sabíem un minut abans que la gent. I tu tenies un minut per a pensar com la diries. I pensaves: “Ara li amargaràs la vida a la gent.” Recordo, per exemple, aquells tres mesos del comando Barcelona. Parlem de final de l’any 2000, que van arribar a matar un guàrdia urbà, Juan Miguel Gervilla, a tres-cents metres de Catalunya Ràdio, a l’hora que jo feia el programa.

—Van matar un home a tres-cents metres vostre?
—Sí. I és clar, recordo l’assassinat de l’Ernest Lluch, que havia sigut tertulià meu, després ja no, però hi tenia bona relació. Ell era molt amic de Lluís Foix. De fet, el dia abans de matar-lo, va venir a Catalunya Ràdio: va venir, va saludar i se’n va anar.

—Alguna història d’oients maca?
—Dues de potentíssimes. La primera, una explosió de gas en un edifici nou a Cornellà, a primera hora del matí. I sembla que hi ha morts. Hi enviem una unitat mòbil. Al cap d’una hora demana pas la redactora, la Laura Durán, i em diu: “Hi ha una senyora que vol parlar amb tu, una senyora de les que era a casa.” I sense que gairebé jo li faci cap pregunta, fa durant set minuts o vuit un relat d’allò que havia passat, i em diu: “T’ho explico a tu perquè t’escolto cada dia, i avui no et podré escoltar, i vull compartir-ho amb tu.” Silenci. Aquí es fa un silenci.

—I la segona?
—Un dia rebo un correu d’una oient que diu: “Aquest matí he tingut un accident a la N-II, a l’altura de Figueres. Un cotxe que venia en sentit contrari ha topat de cara amb mi. Quan em pensava que era morta, he sentit la teva veu a la ràdio del cotxe. I he descobert que era viva.” No t’ho perdis. La persona que va xocar amb ella se suïcidava. I es va matar. A ella, sortosament, no li va passar res gaire greu. Ens vam conèixer anys més tard i ens vam fer una gran abraçada.

—D’històries d’amor en el vostre equip, n’hi ha hagut? Oients que s’hagin casat amb algun locutor?
—Jo. Em vaig casar amb una companya de la facultat que va venir a fer un treball sobre en Puyal. Jo era estudiant i treballava alhora amb en Puyal. I així ens vam conèixer.

—Els del Polònia han dit sempre que han rebut més pressions del món empresarial que no pas del polític. I vós?
—Jo et diria que d’un estil, sí. La política presta molta atenció als missatges. Per exemple, els polítics estaven interessats en les alineacions de les tertúlies. Qui hi posava i qui no. I feien suggeriments, i alguns suggeriments eren francament interessants.

—I com us els trèieu de sobre?
—Depèn. Depèn del dia, enviaves el director a parlar amb ells. Hi ha dies en què si el director falla, t’ho menges, i penses que amb allò canviaràs un cromo un altre dia. O penses que aquella peça posada davant d’una altra farà que la tertúlia millori.

—Per la gent que no ho tingui al cap, recordeu com us en vau anar de la ràdio.
—Vaig marxar a dalt de tot. Em van venir a acomiadar centenars d’oients. Va haver-hi una manifestació espontània a la porta de la ràdio. És el premi més gran que he rebut mai a la vida.

—Per què us fan fora?
—Això també s’ha explicat, per exemple, en el llibre Bon dia són les 8. La primera reacció d’incomoditat davant els signes dels temps i el retorn que tenen és matar el missatger. Carregar-se el missatger és relativament fàcil. El problema és que, després, la realitat no te la pots carregar, i al final ve l’onada i t’atrapa. En el meu cas, suposo que no soc més que un dels moltíssims exemples de la vella tensió entre el poder polític i la feina del periodista.

—Si haguéssiu de posar nom a qui us va fer fora, quin nom diríeu?
—Home, evidentment, treballava a Catalunya Ràdio, i a Catalunya Ràdio hi havia una direcció, i per sobre de la direcció, hi havia una direcció general de la corporació, i per sobre hi havia un govern. Doncs suposo que alguns dels responsables d’aquestes àrees van tenir a veure amb la decisió, perquè eren els únics que la podien prendre.

—L’onada que no volien veure alguns el 2008 era la independentista?
—Al principi la nova onada va ser el català emprenyat del Juliana. Fent El matí de Catalunya Ràdio vaig notar, per la mena de resposta que teníem dels oients, que hi havia molta gent que deia que no estava còmoda a Espanya, que aquella possibilitat d’una Catalunya autònoma dintre d’una Espanya democràtica ja s’havia vist que no era exactament viable. I quan la gent comprova que l’estatut de Maragall, la seva gran aposta, se’n va de Catalunya a Madrid amb un 90% de suport, 120 diputats de 135, i la primera cosa que fan és retallar-lo, començant pels socialistes, aleshores, digues-li com vulguis, hi ha gent que s’ho pren com una presa de pèl.

—El control polític sobre el mitjà ha empitjorat o ha millorat?
—De control polític als mitjans, els polítics no en tenen mai prou, sempre en volen més. I això passava abans i deu passar ara. Però posats a buscar diferències, crec que hem perdut el sentit de l’humor i la confiança que permet que una tertúlia entre gent que pensa molt diferent llisqui d’una manera que no ofengui i que enriqueixi. Ara moltes vegades hi ha combats de boxa radiofònica o televisiva.

—Parlem ara una mica més del Bassas articulista del diari Ara. Com és que heu guanyat contundència?
—Això és la teva opinió.

—No dec ser l’únic que us ho ha dit.
—No, no has estat l’únic que m’ho ha dit. És que hem viscut una època excepcional. Aquest país les ha passat molt magres, i hi ha hagut moments en què la teva obligació professional i la teva condició de ciutadà d’aquest país se sobreposaven, i anaven juntes. Això ho vam viure molt clarament l’U d’Octubre, per exemple. T’ho diré d’una manera més ràpida per no enrotllar-me. Hi havia dies que entrevistaves gent que volia liquidar Catalunya Ràdio i TV3. És molt difícil que això passi a un periodista que treballa a Televisió Espanyola o a Ràdio Nacional d’Espanya. Això amb el temps t’obliga a mirar-te les coses amb una mica més de perspectiva.