02.03.2020 - 21:50
Els presos polítics ja fa més de dos anys que viuen entre quatre parets de les presons. Saben què hi passa, allà dins, i d’alguna manera han contribuït a fer que la presó sigui tema de debat als mitjans de comunicació o a les taules dels bars. Malgrat que en les entrevistes o llibres han mirat d’explicar la realitat de les presons, la gent continua ignorant-la.
Aquests darrers anys ens hem acostumat a parlar dels presos polítics amb normalitat, però no es parla pas tant dels altres presos ni de què passa dins les presons. En aquest article recollim la veu dels presos polítics per mirar d’originar un debat més enllà de la seva experiència. Ara ells, potser millor que ningú, saben què passa a les presons i què hi hauria de canviar. En parlem amb Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Quim Forn i Raül Romeva.
Una realitat desconeguda
‘És un castell de l’oblit’, diu Raül Romeva per explicar la desconeixença que té la societat sobre els centres penitenciaris. Una imatge potent que vol explicar l’aïllament en què viuen els presos. Quim Forn puntualitza: ‘La imatge que tenim de les presons és la que ens n’han traslladat les pel·lícules. No és la realitat que jo he viscut.’ Forn diu que en general a les presons hi ha trobat molta solidaritat i poca conflictivitat, una imatge molt diferent de la que podem veure en sèries com Vis a Vis o Orange is the New Black. Forn diu que quan hi vius tot es veu diferent.
El sistema s’acarnissa sempre amb els més febles
‘La presó només serveix per a un fer un món més injust.’ Amb aquesta claredat respon Jordi Cuixart després d’haver passat més dos anys empresonat. En la mateixa línia, Forn hi afegeix: ‘Quan entres a la presó palpes què significa haver nascut en un determinat ambient, família o país. Hi ha persones predestinades a entrar algun dia a la presó. És un bany de realitat d’un món que existeix, però que preferim ignorar.’
‘El sistema s’acarnissa sempre amb els més febles, els més desafavorits, mentre els veritables responsables de les màximes atrocitats del planeta –guerres, crisi climàtica i explotació de persones– són lliures i en molts casos al capdavant de governs i companyies transnacionals’, critica Cuixart.
Romeva diu que entrar a la presó li ha servit per a prendre consciència del fracàs de la societat a l’hora de garantir uns mínims d’inclusió, justícia, igualat i solidaritat: ‘Quan t’acostes a la realitat penitenciària constates que molts dels fets considerats i tractats com a delictes tenen relació amb unes determinades circumstàncies personals, socials o d’oportunitat.’
‘La presó, una absurditat absoluta i una despesa enorme’
En aquesta línia, Dolors Bassa recorda que la gran majoria d’estudis demostren que les dones preses acostumen a entrar-hi per delictes de salut, generalment amb l’agreujant de drogodependència. O també per delictes de sang derivats del fet de ser possibles víctimes de violència domèstica. Per això diu que cal cercar solucions diferents de l’acció punitiva. Com ara separar les persones que necessiten tractaments específics de salut mental i d’addiccions, que han d’anar a centres especialitzats. Aquesta gent, diu, no ha d’estar en una presó comuna. Una anàlisi que comparteixen tots.
‘La immensa majoria dels més de dotze mil presos socials que hi ha als Països Catalans no són ciutadans que representin un risc extrem per la societat’, diu Cuixart. I afegeix que si els governants volguessin, es podrien aplicar polítiques socials i d’apoderament que anessin a l’arrel del problema. Alhora creu que en els casos molt més greus i de risc per la societat, es podrien dur a terme accions molt més personalitzades. ‘La presó funciona vint-i-quatre hores cada dia, set dies la setmana com una gran ciutat, però és aïllada totalment de l’exterior, una absurditat absoluta i una despesa enorme’, conclou.
Cal repensar el model penitenciari i tendir a un model més flexible
Bassa, Forn, Romeva i Cuixart estan d’acord que cal repensar el model penitenciari. Dolors Bassa diu que caldria treballar per aconseguir una presó més flexible, amb llibertat controlada: ‘La gent s’hauria de poder responsabilitzar de la seva vida, més que no tenir un règim de tancament on pots passar sense fer cap esforç personal.’
Raül Romeva s’emmiralla en el model escandinau, que considera molt més valent perquè s’hi compleixen les penes en règim de semillibertat, i no pas en règim tancat com a l’estat espanyol. ‘S’ha comprovat que la reincidència hi és molt menor quan s’accedeix a la llibertat des del tercer grau’, remarca.
‘En alguns països de la Unió Europea tenen un sistema de presó flexible molt millorat. Per exemple, els presos poden tenir comunicació pels telèfons mòbils personals, alhora que poden accedir a internet per estar al dia de la informació social; així no es manté l’exclusió dels interns’, explica Dolors Bassa, que afegeix que això és impensable ara a les nostres presons.
Cuixart hi afegeix: ‘He llegit sobre el sistema penitenciari dels Països Baixos, on en alguns casos els interns viuen en cases sense cap reixa i s’autogestionen la condemna tutelats per l’estat. No en sé el detall, però em sembla una manera d’entomar el problema força interessant.’ A més, explica que en aquests casos el nombre de reincidències és molt més baix que no el que hi ha a Catalunya.
La importància de la reinserció
‘Hi ha molta feina a fer, especialment en el camp de la reinserció laboral’, diu Quim Forn, que recorda que quan algú surt de la presó després d’un llarg període és molt complicat que es reinsereixi si no té una feina amb què es pugui guanyar la vida. ‘La presó no serveix per a fer polítiques de rehabilitació i reinserció si la societat no hi creu i no hi aboquem els recursos necessaris’, diu Forn, que demana la implicació de les empreses. Pel que fa a les administracions, pensa que estaria molt bé que fessin un seguiment de les persones quan abandonen la presó: ‘Tota la feina que s’ha fet dins el centre penitenciari es pot malmetre si no hi ha un acompanyament.’
Bassa també insisteix en la importància de la reinserció. No li agrada que actualment l’esforç per canviar la situació l’hagin de fer majoritàriament els presos: ‘Cal treballar molt en l’àmbit personal per inserir-te. Costa molt de trobar una orientació laboral i poder tenir independència social dins els centres penitenciaris.’ Insisteix que això hauria de canviar.
A l’hora de comparar models penitenciaris, alguns presos destaquen les diferències viscudes entres les presons espanyoles i les catalanes. Recorden amb una especial duresa els mesos a Soto del Real i Alcalá Meco. ‘A Espanya la presó és un aparcament on es deixa el reclús el temps de condemna’, es queixa Joaquim Forn, que denuncia que durant aquest temps als reclusos no els donen eines per a la reinserció i resocialització. En canvi, valora que als Lledoners les coses siguin diferents perquè hi ha una gran varietat de cursos i activitats que a parer seu incentiven els reclusos a sortir del seu mòdul i relacionar-se. ‘En general, hom els prepara més per a la sortida de la presó.’ Bassa comparteix aquest punt de vista amb Forn: ‘A Catalunya el sistema és molt més reeixit que a Espanya perquè hi ha un objectiu general educacional i de tractament més que no tan sols punitiu. Per això hi ha moltes més activitats i professionals a les presons catalanes que no a les espanyoles.’
Cuixart remarca que amb això no n’hi ha prou: ‘He conegut un munt de professionals, sobretot als Lledoners, que fan molt bona feina, i des d’aquí el meu reconeixement més profund, però les grans desigualtats no es reverteixen omplint les presons dels actors més fràgils de la nostra societat.’
Un món ple de normes que no t’explica mai ningú
Hi ha canvis que són molt estructurals però n’hi ha que amb voluntat política podrien millorar molt les condicions de vida dels presos. Dolors Bassa posa molt d’èmfasi en la rigidesa de les normes i lamenta: ‘Les presons de vegades són més pensades per a la seguretat de temps passats que no per a les societats presents i futures. Hi ha molt poca norma personalitzada. És un règim força punitiu.’ I Cuixart explica: ‘Quan vaig arribar a Soto del Real cap funcionari no em va donar el reglament. No veuràs mai cap norma penjada a la paret, però en dos dies et trobes del tot immers a les dinàmiques del mòdul i tens ben clar què pots fer i què no. La solidaritat entre els presos fa que tot plegat ho digereixis sense adonar-te’n… I és que la humanitat dins les presons es calcula per tones.’ A les presons també hi ha coses positives.
Bassa, Romeva, Cuixart i Forn han fet l’esforç de compartir els seus pensaments sobre el sistema penitenciari en unes cartes bescanviades amb VilaWeb. I malgrat que intenten de pensar quins canvis es podrien fer, tots arriben a la conclusió que l’existència de la presó ja és un fracàs de la humanitat. Com diu Raül Romeva: ‘Com més presons hi ha, i més plenes són, més cal preguntar-se què fem malament, com a societat.’
