06.04.2022 - 19:31
“La mort prematura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel és una de les pitjors tragèdies de la història de la literatura catalana.” La frase pertany a Damià Pons, poeta, professor i investigador de la literatura, i és la que ha escollit el seu fill, Pere Antoni Pons, per a encapçalar el pròleg de la nova edició de les obres completes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel que acaba de publicar l’editorial Barcino, a la seva col·lecció Imprescindibles, una edició que era totalment necessària després de les clàssiques de 1949 i 1975.
Autor de només tres poemaris i creador d’un dels dístics més famosos i més citats de la nostra poesia (“Tota la meva vida es lliga a tu/ com en la nit les flames a la fosca”), Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma,1913 – el Brull, 1938) és un dels autors més influents de la poesia catalana contemporània. L’amistat que va mantenir amb Salvador Espriu –malgrat la distància dels darrers mesos per qüestions de posicionament polític durant la guerra de 1936-1939– va ser fonamental i va marcar molt el poeta d’Arenys. Així és com, de retruc i per mitjà d’Espriu, el poeta mallorquí influeix notablement en molts poetes de postguerra.
L’edició de Barcino recull els tres poemaris que va publicar, Nou poemes, Quadern de sonets i Imitació del foc –aquest darrer, pòstum–, uns quants poemes esparsos i també els pròlegs d’Antoni Maria Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba a l’edició de 1938 d’Imitació del foc, a més dels dos de Salvador Espriu, de 1949 i 1974, a l’obra poètica.
Escriu Pere Antoni Pons: “Una de les pitjors tragèdies de la història de la literatura catalana, doncs. Melodramàtic? En absolut. Exagerat? No gens. I mira que la història de la literatura catalana és plena de tragèdies: morts prematures, generacions escapçades per la guerra i l’exili, trajectòries malmenades o esclafades per dictadures, aprenentatges lamentablement condicionats i malforjats per no haver pogut formar-se en la pròpia llengua… I, tanmateix, la mort de Rosselló sobresurt dins aquest panorama. Perquè va morir molt, molt, molt jove. Perquè el seu futur era extraordinàriament prometedor. Perquè la seva mort es va produir en un període particularment dramàtic de la nostra història, en plena guerra civil, quan ja es veia a venir que l’obscurantisme reaccionari de l’exèrcit franquista –ajudat pels nazis i els feixistes mussolinians– guanyaria la contesa. Perquè, en conseqüència, el dol per la seva mort va tenir lloc durant uns anys penosos i lúgubres, els de la postguerra, quan la dictadura de Franco va mostrar-se més implacable i cruel. I, sobretot, perquè l’obra que va tenir temps de deixar, a pesar de la seva joventut, ja era d’una qualitat extraordinària. Això és fonamental. La mort prematura de Rosselló no és una tragèdia perquè intuïm que hauria estat un intel·lectual de primer nivell i hauria fet poemes extraordinaris, sinó perquè la precocitat intel·lectual que ja va demostrar i els poemes extraordinaris que ja va fer ens permeten saber del cert que ho hauria estat, que n’hauria fet molts més.”
Reconegut pel PP, menystingut pel PSIB
Això que explica Pere Antoni Pons és cert, però el reconeixement a Rosselló-Pòrcel ha estat tardà en el temps, com a mínim en l’àmbit més popular. El poeta mallorquí ha estat sempre molt reivindicat en els ambients intel·lectuals de l’illa i en alguns de la resta dels Països Catalans, però no va ser fins a final del segle XX que es va posar una placa al número 13 del carrer de Sant Llorenç de Palma on va néixer, en el barri menestral del Puig de Sant Pere. Va ser quan el Partit Popular governava a la ciutat i per iniciativa de l’escriptor Antoni Serra, que ho havia demanat moltes vegades durant els dotze anys que el PSIB va tenir la batllia. Sempre li ho negaren. També va ser durant el mandat dels populars quan a Palma es va fer una gran exposició sobre el poeta al Casal Sollerich, una exposició que va tenir com a comissari el poeta, llibreter i perruquer Xavier Abraham. Era curiós, el PP homenatjava un escriptor que havia militat en el catalanisme i en el comunisme mentre que el PSIB s’hi havia negat reiteradament.
Pere Antoni Pons recull les consideracions que va fer en el seu moment Josep Maria Llompart a Retòrica i poètica, el 1982, quan afirmava: “Des de la Renaixença i fins ben entrat el segle XX, la literatura catalana de Mallorca havia estat sobretot vinculada a un estament social, la burgesia més o menys benestant i benpensant –o, en certs casos, la clerecia–, i que això havia donat uns resultats tirant a conservadors, i que la figura de Rosselló va representar un trencament amb aquella inèrcia. La seva extracció social, en tot cas, no té efectes temàtics i estètics en la seva obra: les qüestions de classe, les proclames ideològiques i els conflictes socioeconòmics són del tot absents dels poemes de Rosselló.”
Un dels primers mestres que va tenir el poeta va ser Gabriel Alomar, qui va conèixer quan va ingressar a l’Institut Balear el 1923. Alomar, mort a l’exili a Egipte el 1941, protagonitza un cas de repatriament de cadàver ben singular: el 1977, les seves restes mortals varen ser traslladades fins a Mallorca. Un any després, també hi anaren les de Rosselló-Pòrcel, que ara reposen a la vora de les del seu mestre. En el cas del poeta, el tercer sojorn va ser el definitiu, perquè primer va ser enterrat al Brull; el 1958, Salvador Espriu va acollir-ne les restes en un nínxol familiar al cementiri d’Arenys i, vint anys després, es traslladaren a Palma.
El pas per Barcelona
El 1930, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb només disset anys, comença la seva etapa barcelonina. Arriba a la Universitat de Barcelona becat per la Diputació Provincial de les Balears i estudia filosofia i lletres, especialitat de Romàniques. Viu a la residència d’estudiants del carrer d’Urgell, treballa a la biblioteca del recinte, i a partir del 1933 en dirigeix les publicacions. Abans, participa en el mític creuer de 1933 on escriu peces com el Sonet Marí, datat entre Malta i Alexandria el 1933 i que dedica a Espriu:
“Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d’un altre més endins.
El vent ha deslligat la blanor d’una trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d’espases i argents sobre l’esclava
teulada i fa horitzó dels infinits camins.
Qui dirà d’amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?
Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de la calma i de dolça peresa,
de batre d’ales d’àngel i d’encís en els cants?”
Aquests anys fins a la seva mort són un esclat. Coneix el bo i millor de la intel·lectualitat catalana i espanyola, llegeix els grans poetes europeus, excel·leix en totes les tasques que es proposa, coneix les militàncies polítiques i en començar la guerra es vol allistar a l’exèrcit republicà, però la miopia i l’epilèpsia ho impedeixen, de manera que continua fent classes, tot i que més endavant passa a ser soldat d’intendència. És a la rereguarda barcelonina on cau malalt de tuberculosi, a final de novembre de 1937. El 2 de gener de 1938 el porten al sanatori del Brull, on mor tres dies després. A partir d’aquí, la resta és història.
Una història que passa per la celebració d’Imitació del foc, el seu poemari pòstum, el 1938, en un ambient desastrós tant per la mort del poeta com per les circumstàncies de la guerra; per l’oblit posterior fins al 1949 amb les primeres Obres Completes i una recuperació posterior amb l’edició de Moll, el trasllat del seu cadàver i els primers grans estudis sobre la seva obra. El 2013, Maria del Mar Bonet en musica alguns poemes al disc Fira encesa, dedicat íntegrament al poeta, i aquest mateix any, Sebastià Alzamora publica la novel·la Dos amics de vint anys, sobre la relació entre Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu. L’edició de la Poesia completa a Barcino ennobleix encara més un dels nostres poetes clàssics, un dels poetes tocats per la dissort de la tuberculosi, com Salvat-Papasseit i Màrius Torres, entre més.
Pons assegura: “S’han perdut per sempre més en el temps que no ha estat, aquelles meravelles que havien de venir, que segur que haurien vingut. Ens queden, però, les meravelles que contenen la cinquantena de poemes que sí que ens va llegar, un festival de dol i de celebració, de llum i de fosca, de vida i de pensament, de xarxes de símbols meditadíssims i d’intuïcions fulminants.” Ara només ens queda rellegir-lo, o descobrir-lo per primera vegada.
