Una crònica crua sobre com la gestió de Bartomeu ha arruïnat el Barça

“Quan el 2019 vaig començar a escriure un llibre sobre el Futbol Club Barcelona, em pensava que parlaria del seu ascens fins a la grandesa. I ho he fet. Però també l’he acabat escrivint sobre el declivi i la caiguda del club.” Amb aquesta cruesa s’ha expressat fa poc Simon Kuper, un dels periodistes esportius britànics més respectats, enmig de l’enrenou per la marxa a París de Lionel Messi. En poc més d’una dècada, el Barça ha passat d’assaborir un èxit rotund en títols, diners, model esportiu i estil de joc, a la ruïna econòmica, el desmantellament dels seus puntals futbolístics i una baixada en remolí cap a la sequera de títols i l’empitjorament imparable del joc i dels resultats competitius. La junta directiva actual del Barça, que va prendre possessió el 17 de març proppassat, ha assenyalat un responsable directe: l’ex-president Josep Maria Bartomeu. Kuper hi està d’acord.

Pèrdues milionàries: l’espasa que empeny Messi fora del club

El 17 d’octubre de 2010, quatre mesos després d’haver deixat la presidència del Barça Joan Laporta, l’assemblea del club, esperonada per la junta presidida per Sandro Rosell, va enviar Laporta i el seu equip a la justícia perquè suposadament havien deixat el club amb unes pèrdues de 48,7 milions d’euros. Van ser anys d’agonia als tribunals, amb dues sentències que donaven la raó a Laporta i resolien que havien deixat el club amb beneficis. A final de maig del 2017, amb Rosell a la presó, Bartomeu va decidir de no recórrer al Tribunal Suprem espanyol la darrera sentència. “Espero que tot aquest procés hagi servit perquè tothom sigui conscient de la responsabilitat econòmica que tenim els directius que gestionem el club. Si perdem diners, ho hem d’assumir”, va dir aquell dia Bartomeu.

Quatre anys més tard, durant la darrera campanya electoral, Laporta va mantenir un to conciliador i poc agressiu amb Bartomeu i Rosell. No volia cap revenja, va dir. El vent li bufava a favor. Però el to va canviar d’ençà que va prendre possessió del càrrec: la situació econòmica del club és molt pitjor que no es pensava. L’altre dia, en l’anunci que Messi se n’anava, Laporta hi va posar xifres per primera vegada. Bartomeu ha deixat 487 milions de pèrdues i la massa salarial és el 110% dels ingressos actuals. Amb l’adeu de Messi, que cobrava 71 milions d’euros anuals, la massa salarial serà teòricament el 95% dels ingressos, però això és molt lluny de revertir la situació. Ahir, la consultora Brand Finance va estimar que sense Messi el club podria perdre 137 milions del valor de marca, un 11%.

Tot plegat ha impedit que Messi i el Barça arribessin a un acord, tot i que el jugador havia canviat de parer quan Laporta va succeir Bartomeu i havia decidit de romandre al club. Messi va posar totes les facilitats per a continuar, tal com han explicat ell mateix i el president, però el club no ha aconseguit de vendre cap dels altres jugadors de nòmina voluminosa i la lliga espanyola no li deixa marge per a inscriure Messi –pels topalls econòmics estrictes que imposa– per bé que el jugador mateix va explicar que s’havia ofert a rebaixar-se el sou fins a la meitat.

La crònica d’una gestió nefasta

Com pot ser que el Barça s’hagi arruïnat fins a aquests extrems, si el 2018 havia aconseguit la gens menyspreable fita d’esdevenir el primer club de la història a superar els 1.000 milions de dòlars en ingressos anuals? En un llibre anomenat The Barcelona Complex: Lionel Messi and the making and unmaking of the world’s best football club, que es podrà comprar per internet a partir del 17 d’agost, Kuper relata que l’atansament al precipici va començar el 2015, després de la victòria de Bartomeu a les eleccions que van confirmar-lo com a president. Havia arribat al càrrec un any abans, quan Rosell es va veure obligat a dimitir arran de l’escàndol del cas Neymar, en què estava esquitxat presumptament Bartomeu mateix, i fins aleshores havia mantingut un perfil baix. Però l’equip va guanyar el triplet aquella temporada, i els socis van fer confiança a Bartomeu.

“Al club no li havia costat gaires diners aconseguir l’hegemonia, gràcies a una generació única de futbolistes brillants de la seva pedrera. Llavors, el Barça es podia permetre de fitxar gairebé qualsevol jugador”, va explicar Kuper al Financial Times, en un article de presentació del llibre. “Però el club va perdre la ‘guerra per al talent'”. Per què? Segons Kuper, perquè no va saber fitxar. “L’home que va supervisar la política de fitxatges desastrosa del Barcelona entre el 2014 i el 2020 va ser Josep Maria Bartomeu.” “Un home afable” –escriu Kuper– “que va ser considerat un mer interí.” “En sabia poc de futbol i del negoci del futbol. El seu director esportiu, el llegendari porter Andoni Zubizarreta, havia fitxat jugadors com Neymar i Luis Suárez, que es van compenetrar amb Messi en la millor tríada d’atac del futbol. Però Bartomeu aviat va acomiadar Zubizarreta i, en total, va tenir cinc directors esportius en sis anys.”

La junta de Bartomeu, mentre seguia amb més força un rumb que ja havia marcat Rosell, va rebaixar l’aposta per la Masia, i va traspassar a uns altres clubs bona part dels joves talents propis que més hi despuntaven, i en canvi va redoblar l’opció dels fitxatges de jugadors estrella internacionals. La mala gestió dels fitxatges es va intensificar quan el PSG va fitxar Neymar en la transacció futbolística més cara de la història, 220 milions d’euros. Després de la venda, el Barça no disposava realment d’aquests 220 milions, recorda Kuper. “Cal comptar els imposts, els honoraris dels agents, els pagaments per terminis. Però tota la resta de clubs de futbol sabien el 2017 que Bartomeu tenia un bon feix de bitllets, i ell necessitava un trofeu humà per a justificar davant els 150.000 socis la venda de Neymar.” I va negociar malament.

El periodista explica que la junta de Bartomeu va tenir opció de fitxar Kylian Mbappé i Erling Haaland, dos dels millors jugadors del món. En canvi, va fitxar Ousmane Dembélé i Philppe Coutinho per 105 i 160 milions respectivament. En el cas de Dembélé, Bartomeu va filtrar a The New York Times que es negaria a acceptar cap preu per damunt dels 80 milions. Però, segons que explica Kuper, els dirigents del Borussia Dormundt –en què jugava Dembélé– es van aixecar de la taula. Bartomeu va acabar cedint i va acceptar de pagar 105 milions al moment i 42 més de futuribles. “Més que no hauria costat Mbappé”, afirma. “Tants diners haurien de ser garantia d’èxit, però ni Dembélé ni Coutinho no van acabar encaixant al Barça“. Dembélé ha tingut fins i tot problemes per a ser titular, i Coutinho, que enguany tornarà a la plantilla del club, ha passat una temporada fora, cedit al Bayern de Munic.

Per un altre dels grans fitxatges de l’era Bartomeu, Frenkie De Jong, Kuper explica que l’Ajax esperava rebre a tot estirar la meitat dels 75 milions que el Barça va acabar pagant. I quan Neymar va voler tornar, dos anys després d’anar-se’n, Bartomeu va refusar de comprar-lo. En canvi, va fitxar per 120 milions Antoine Griezmann, davanter de l’Atlètic de Madrid, que tampoc no s’ha integrat bé a l’equip. Bartomeu era entre l’espasa i la paret, relata Kuper: Messi, cada vegada més descontent amb l’equip, amb els entrenadors i amb el model esportiu, reclamava a través del seu pare més diners. Quan Bartomeu li aprovava un augment, n’aprovava un altre per a la resta del vestidor, que el pressionava, i així la massa salarial del club es va anar inflant fins ara, que és més costosa que no els beneficis. “El fracàs en la compra de Neymar va ser la derrota més gran per a Messi dins del Barça i en va prendre nota. No podria perdonar mai Bartomeu.”

Els darrers moviments desesperats i un seguit d’operacions estranyes

Com que la normativa de la lliga espanyola obliga les juntes directives d’acabar cada curs amb beneficis, el 2020 la junta de Bartomeu es va trobar acorralada. Van improvisar una operació estranya per a intercanviar Arthur Melo, un dels jugadors del primer equip que més encaixava en la filosofia esportiva del club, per Miralem Pjanic, un jugador del Juventus. El benefici d’aquest traspàs, en termes esportius i monetaris, va ser molt reduït, però va permetre un sanejament formal dels comptes del club. “Va ser un bon negoci per a la junta de Bartomeu, però no per al Barça, que amb una plantilla ja envellida va adquirir un jugador de trenta anys que aviat s’asseuria amb els suplents.” Kuper també explica el cas de Matheus Fernandes, un jugador del Palmeiras que ni tan sols era titular al seu equip d’origen, que Bartomeu va fitxar per set milions, que aviat van cedir al Valladolid i que l’any passat va jugar tan sols disset minuts amb el Barça.

Una altra de les maniobres estranyes amb Bartomeu a la junta es va fer quan Rosell era encara president, en el fitxatge de Neymar. El 2013, el soci Jordi Casas va presentar una querella contra Rosell en què l’acusava d’una distracció de 40 milions d’euros en el fitxatge de Neymar. Casas va retirar finalment la demanda, però la justícia va continuar el procés. El 2015, el fiscal va demanar set anys i mig de presó per a Rosell i dos anys i tres mesos per a Bartomeu, per irregularitats fiscals en el fitxatge de Neymar. A més, els demanaven una multa de 22 milions per al club i una altra d’11 a què haurien de fer front Bartomeu, Rosell i el club. Finalment, abans del judici, tots dos van arribar a un acord amb la fiscalia perquè el Barça fos declarat culpable i pagués un rescabalament de 5,5 milions d’euros, una indemnització de més de 9 milions d’euros i el pagament dels costs judicials i de demora, a canvi que ells dos fossin exonerats.

A més, arran del fitxatge de Neymar hi ha un altre cas obert contra el jugador, el seu pare, el Barça, Rosell i Bartomeu, en què el fons DIS, que era propietari del 40% dels drets econòmics del jugador, els acusa d’estafa. El jutjarà aviat l’Audiència de Barcelona.

I3Ventures i la presumpta prevaricació

La darrera taca negra, de moment, que deixa el llegat de Bartomeu al club és el cas I3Ventures, també conegut com a Barçagate. L’empresa fou suposadament contractada per vetllar a les xarxes socials per la reputació del club i de la junta directiva de Josep Maria Bartomeu. Però un informe lliurat al Barça va palesar que s’havia teixit una campanya de difamació, mitjançant comptes falsos a Twitter i Facebook, contra uns quants personatges famosos de l’entorn blau-grana. Segons l’informe, publicat per Què t’hi jugues, el Barça es va gastar gairebé un milió d’euros en la contractació d’I3Ventures, una quantitat molt per sobre del preu de mercat en relació amb el monitoratge de les xarxes socials. De totes maneres, l’import no es va fer en un sol pagament, sinó que es va fraccionar en sis parts i mitjançant diversos departaments del club.

Entre els afectats per aquesta campanya de difamació, hi havia jugadors del primer equip del Barça com Leo Messi i Gerard Piqué; llegendes del club com Xavi Hernández, Pep Guardiola i Carles Puyol; a més de l’ex-president del Barça Joan Laporta i el candidat Víctor Font. La campanya anava més enllà de l’ecosistema culer i també va apuntar contra l’independentisme: els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont i entitats i organitzacions com Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana i Tsunami Democràtic. El cas, encara pendent de jutjar, ja ha dut Bartomeu i uns quants dels seus acòlits al calabós.