L’artista camerunès Barthélémy Toguo, al Museu Picasso

Exposar l’obra eclèctica, polifacètica i compromesa políticament i socialment del camerunès Barthélémy Toguo al Museu Picasso és remarcable i molt interessant. I encara més quan l’exposició desplega diverses facetes creatives de l’autor (performance, ceràmica, pintura, escultura, dibuixos), en un diàleg curiós i enriquidor amb l’obra i l’ideari de l’artista malagueny. Entre tots dos reforcen i alimenten l’essència i les diferents formes d’expressió de l’art polític compromès amb el seu temps.

A més, l’artista és molt poc conegut a Catalunya i a l’estat espanyol. El fet que Toguo, que ja ha exposat en les biennals principals i grans museus del món, vingui a Barcelona, a la seu del Picasso, precisament, tanca un cercle, i potser n’obre alguns més, de justícia històrica i artística respecte de l’art africà. Podria ser un punt d’inflexió o un estímul potent per emocionar i alterar les aigües sovint estancades del món de l’art a Barcelona.

M’explico. L’escriptor nigerià Chinua Achebe va denunciar el racisme de Joseph Conrad a El cor de les tenebres. Per ell, l’objectiu de l’obra era deshumanitzar l’Àfrica i els africans, una actitud que ha persistit i crec que avui encara perviu. Conrad descrivia els africans de vora el riu com uns éssers monstruosos, caníbals, assassins, terrífics, malèvols; però, alhora, oblidava, i molt significativament, un detall: prop d’aquell riu, hi vivien els escultors, autors de la màscara que va fascinar Picasso, Matisse i més pintors del París de principi de segle. Aquella màscara africana va ser com un llampec enmig de les tenebres, la llum que assenyalà el camí a les grans revolucions artístiques del segle XX.

Si Picasso va veure la llum en la màscara africana, és molt important que avui el Museu Picasso es posi a disposició de l’art del camerunès Barthélémy Toguo. Ens cal llum, més llum. A més, el diàleg entre les obres de Toguo i Picasso és summament espontani i enriquidor. Un esdeveniment especial que ocupa uns quants espais del museu i que es podrà visitar fins al 26 de febrer del 2023.

Mentre veia l’exposició de Toguo em va venir al cap un altre pensament de Chinua Achebe, una idea que em va fer obrir els ulls: “L’Àfrica és a Europa com el quadre a Dorian Gray –el suport en què l’amo descarrega les seves deformitats físiques i morals, per poder continuar avançant, dret i immaculat. En conseqüència, l’Àfrica és quelcom que cal evitar, igual que el quadre ha de ser ocult, per salvaguardar la precària integritat de l’amo.” La iniciativa del Museu Picasso, amb tota l’energia i bellesa de l’art de Toguo, ens proposa el camí invers, el real, el del respecte i l’admiració per la cultura i el pensament o l’activisme polític i social africà, en denúncia constant dels aspectes més foscs de la globalització capitalista i el neocolonialisme.

Barthélémy Toguo no va cercar Picasso, el va trobar

Toguo utilitza tots els formats possibles per expressar millor, amb més bellesa i impacte, els sentiments d’injustícia i de revolta que pateixen avui dia els exclosos, els marginals, els discriminats. La seva obra se centra en qüestions de poder i dominació, reals o simbòliques, patides per ell i pels seus compatriotes en contacte amb el món europeu i occidental. És impregnada d’història, oblit i memòria, ens parla amb el cor dels que pateixen la injustícia amb una grandesa i una força poc habituals. De les víctimes de les lleis d’estrangeria al moviment Black Lives Matter. De la sida i l’Ebola a la tragèdia del genocidi de Ruanda.

Recordo la impressió que em va fer, anys enrere, veure a París la seva instal·lació Road to exile (2008). Ocupava un espai considerable al vestíbul del Museu d’Història de la Immigració. Una barcassa plena de farcells de teles de colors i bosses de ràfia de les que venen als mercats africans per carregar qualsevol cosa. El símbol de l’exiliat, de la il·lusió per a arribar a un món nou, on potser, en realitat, els espera la mort abans d’arribar-hi.

A Toguo el preocupen les qüestions del gran debat actual, com a Picasso les de la seva època. Hi ha semblances entre tots dos: l’ús de formats i materials diversos, la innovació, l’impacte, el treball en unes quantes direccions simultànies i la preocupació per les penes i treballs de l’home i la natura. “Barthélémy Toguo no va buscar Picasso, el va trobar”, deia en la inauguració Androula Michael, cocomissària de l’exposició amb Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso. “És una exposició de gran bellesa i gran espontaneïtat”, deia Guigon, visiblement orgullós del projecte i de la col·laboració amb l’artista camerunès que ha executat unes quantes obres in situ, especialment per a la mostra, com ara un mural de grans dimensions inspirat en l’arbre amb caps tallats, de quan el Ku Klux Klan decapitava els negres nord-americans. Una visió que inspirà la cançó “Strange fruit”, de Billie Holliday. O la seva particular interpretació de Las meninas, de Velázquez, que també va recrear Picasso.

La pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva

El dia de la inauguració, Barthélémy Toguo explicà com s’havia trobat amb Picasso. Feia poc del genocidi de Ruanda i ell va sentir que s’havia d’implicar en la denúncia d’aquells fets terribles d’alguna manera. Però havia de trobar la seva. Estudià com els artistes del Renaixement havien tractat l’epidèmia de pesta negra de Florència. Observà que l’havien tractada de manera molt pròxima. Parlà amb amics ruandesos de París amb familiars assassinats al genocidi i viatjà a Kigali per impregnar-se encara més del dolor de la gent i de la seva reacció en la vida quotidiana.

I un dia topà amb el Guernica de Picasso, sobre una altra tragèdia humana contemporània, que l’impressionà. Per ell, Picasso representa el compromís de l’artista com a ésser polític. Es fixà sobretot en les grans dimensions del quadre: 3,49 x 7,77 m. Ell el faria més gran: 4 x10 m. I així va ser. Mentre pintava l’immens mural al seu estudi del Camerun, compartia amb Picasso i el Guernica el compromís i la força de la denúncia, la idea que un artista no fa obres per decorar apartaments, sinó que és travessat per una consciència política forta.

En aquest sentit, els comissaris destaquen una cita de Picasso en una entrevista del 1945, que els defineix molt bé a tots dos: “I què creus que és, un artista? Un imbècil que només té ulls si és pintor, orelles si és músic o una lira si és poeta, o, és més, només músculs si és boxejador? I ara! És alhora un ésser polític, amb un neguit constant pels esdeveniments punyents, fervents o adorables del món, i els modela a imatge seva. Com podria hom desinteressar-se pels altres homes i, en virtut de quina desídia, desprendre’s d’una vida que et donen amb tots els detalls! No, deia Picasso, la pintura no és feta per decorar els apartaments. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”

En declaracions a Androula Michel, Toguo defineix així la seva concepció del rol de l’artista polític, que s’inspira en el discurs que va fer Albert Camus quan va rebre el Nobel de literatura l’any 1957, mentre Algèria lluitava per la independència. “És un text que m’enardeix, em dóna forces. El discurs de Camus m’ajuda a consolidar la meva idea d’expressar-me amb la meva obra. El meu paper és detectar allò que no funciona, sense ser un jutge, sinó un creador al servei d’aquells que pateixen la història. […] M’agradaria posar el meu art al servei de totes les anomalies que afecten el continent africà. El concebo com una lluita amb mitjans plàstics, els mitjans d’expressió dels quals disposo.”

Una de les peces més impressionants de l’exposició és Rèquiem urbà (2015), que l’autor va crear per la Biennal de Venècia. Són uns busts humans immensos esculpits en forma de tampons de segellar, amb inscripcions que capgiren la lògica de la burocràcia de fronteres i lleis d’immigració. Són uns segells que estampen lemes com ara “Bring back our girls” , “Victim or target”, “Asesino”, “End police brutality”, “Not in my name”, “You and me we are all in exile”, “Clandestins” i “No man is an island”.

Les performances com a arma política

Barthélémy Toguo va estudiar a l’Escola de Belles Arts d’Abidjan (Costa d’Ivori), després, a l’Escola de Belles Arts de Grenoble i, finalment, a la Kunstakademie de Düsseldorf. Es va instal·lar a l’estat francès, bo i coincidint amb els temps més durs contra els immigrants a causa de les repressives i restrictives “lleis Pasqua” (1986). Segons que ens va explicar el dia de la inauguració, el patiment infligit en aquells anys contra els immigrants el va fer optar per la performance com a eina de treball i activisme artístic.

Així va ser com un bon dia es va presentar a l’aeroport Charles de Gaulle amb tres maletes de fusta massissa, tres escultures que, evidentment, no es podien obrir per esbrinar si duia res de perillós o prohibit dins. Allò era fer art en un lloc molt allunyat dels circuits habituals. Un art d’acció directa. Els policies i els equips de seguretat de l’aeroport es van veure obligats a fer servir els materials tecnològics més sofisticats per esbrinar si dins les maletes hi havia res sospitós.

Un altre dia va comprar un bitllet de TGV de primera classe per al trajecte París- Brussel·les. Pujà i s’assegué al seient que li tocava. Era envoltat de senyors amb corbata i americana i senyores riques i elegants. A poc a poc, la gent que l’envoltava va anar aixecant-se i canviant de seient. El problema no era que Toguo fos negre, sinó que anava vestit amb l’uniforme dels escombriaires de París. Així va demostrar que, a més de la discriminació racial, hi ha la social.

Aquestes performances –algunes de les quals, per efímeres, ni tan sols són documentades– li van obrir les portes de les sales d’exposicions de París i Nova York on exposà “Migrateurs”. Curiosament, la seva entrada en el món de l’art no va ser per la pintura ni l’escultura, disciplines que havia estudiat durant deu anys en tres països, sinó per l’impacte de les seves performances. En això, sens dubte, es diferencia de Picasso.

A l’exposició del Picasso hi ha dues performances filmades. L’artista explica que pretén de causar una situació de comunicació intensa amb l’espectador. Aquestes accions que fa, segons que va contar, parteixen de records llunyans i recents, són lligades a pràctiques rituals i actuen com les forces invisibles que porten. Les dues performances són Circumsicion 2, contra la mutilació genital a les dones africanes, i The Thirsty Gardener en què l’artista rega un ram de dòlars que s’han convertit en les noves flors inodores de la mercaderia.

Bandjoun Station

Però potser la creació de què Toguo se sent més satisfet és Bandjoun Station. Una escola, fundació, centre d’agricultura sostenible, residència d’artistes i sala d’exposicions d’art africà i d’artistes d’arreu del món que s’hi senten en connexió, com ara Miquel Barceló, amb qui el camerunès diu tenir-hi una relació constant. “Tots els africans de la diàspora haurien de retornar a l’Àfrica per aportar coses pels altres amb generositat. Siguis biòleg, metge o arquitecte. Jo sóc artista i, després de deu anys fora, vaig decidir de tornar el 2013 i fundar una escola al bosc, a Bandjoun, als altiplans de l’oest del Camerun.”

És un projecte únic i força inèdit d’art, convivència i agricultura amb una dimensió artística i social. Ho deia Léopold Sedar Senghor: “Els preus d’exportació imposats per occident penalitzen i empobreixen perpètuament els agricultors del sud.” No hi ha “pobres” sinó “empobrits”, en l’àmbit de l’economia, però també en el diàleg i els intercanvis culturals i artístics entre el sud i el nord. La façana de Bandjoun Station és inspirada en el Parc Güell de Gaudí i la tècnica del trencadís, ideal segons l’artista per a preservar i impermeabilitzar l’edifici en una zona de tempestes tropicals fortes. Sota una fotografia enorme de l’escola de la selva, Barthélémy Toguo ens convida a un deliciós cafè de la seva pròpia producció. “Per què els agricultors africans són pobres?”, demana. “Perquè no són ells els qui posen el preu del seu cafè”, respon ell mateix.