Tanques i pilones per a frenar el sensellarisme: “Els únics éssers que no et rebutgen són els gossos”

En Fran, de seixanta-cinc anys, treballava en una fàbrica de portes en un poble de Toledo quan la vida li va canviar de dalt a baix. A començament del 1992, l’estat espanyol es va endinsar en una de les crisis econòmiques més greus d’aquestes darreres dècades, de resultes de la bombolla immobiliària del Japó i la guerra del golf Pèrsic. La desocupació va augmentar del 16% al 24%. Ell en va ser víctima. D’avui per demà es va trobar sense feina, i no tenia prou diners arraconats per a pagar un habitatge. “Vaig agafar una motxilla i me’n vaig anar a buscar la manera de viure”, explica. D’aleshores ençà, ha viscut pràcticament sempre al carrer. Trenta anys sofrint rebuig social i sentint-se com una nosa.

Ha voltat per tot l’estat espanyol. A Madrid, a Galícia, al País Basc, a Castella – la Manxa. Caminant o amb transport públic i sempre cercant alguna oportunitat que li permetés d’emprendre un nou rumb vital. “Si vas ben vestit, t’atendran millor. La primera cosa que fa la gent que contracta és mirar-te de cap a peus. Hi ha prejudicis. Hi ha molta gent que es pensa que no fem res. I, escolti, treballem i ens espavilem. He fet moltes coses. Menys robar, tot el que vulguis”, diu en Fran.

Ha treballat al camp, fent de guàrdia de seguretat a Madrid i en festivals de música. Durant la vida, s’ha trobat amb gent solidària que li ha donat oportunitats. De fet, és gràcies a la Fundació Arrels que ara fa justament un any que viu en un pis a Granollers. Però també recorda tota aquella gent que, carregada de prejudicis i d’aporofòbia, el miraven de dalt a baix o el forçaven a anar-se’n.

A Barcelona, en Fran hi va arribar el 2019, poc abans de l’esclat de la covid. Ha dormit a prop de la plaça de Tetuan, a la zona del Camp Nou i a Montjuïc, per exemple, i també en un parell d’hostals. Durant la pandèmia, va refusar de passar les nits en l’allotjament multitudinari que es va muntar a la Fira de Barcelona. “Encara que em vegis alegre, sóc una persona reservada i m’agrada fer coses tot sol”, diu.

En Fran, el rebuig de la societat l’ha palpat del primer dia ençà. Hi ha gent que s’encara directament a la gent com ell per a fer-los fora del portal de la casa on reposen. I n’hi ha que ho fan indirectament. Com més va més comerços, comunitats de veïns i institucions públiques fan servir arquitectura hostil. A la façana o en espais reservats, hi col·loquen pilones de formigó, punxes a terra, tanques o barrots amb un objectiu ben clar: evitar la presència dels sense-sostre. Els veïns ho fan pensant que és la solució fàcil, després d’haver viscut algun episodi conflictiu o de brutícia o, simplement, perquè els incomoda que hi hagi gent dormint al portal. Però la fundació Arrels té clar que l’arquitectura hostil és un pedaç, perquè el problema social no desapareix pas, es trasllada.

La sensibilització, part de la solució

A Barcelona, hi ha pel cap baix 1.384 sense-sostre. Ciutat Vella i l’Eixample continuen essent els dos districtes amb més persones vivint al carrer, apleguen el 46% del total. Sants-Montjuïc, el tercer. Jordi Falcó, de l’Associació de Veïns Centre Social de Sants, explica que és un problema que preocupa els veïns i que alguns opten per col·locar baranes o reixes a les entrades dels portals. Però també diu que hi ha una segona lectura: “Moltes vegades, en l’àmbit de la participació, com els consells de barri, alguns veïns ho fan servir com una arma llancívola contra l’administració, queixant-se perquè embruten.”

Segons Falcó, als sense-sostre sovint els costa de relacionar-se amb els albergs i els serveis socials, per això a vegades tenen una vida solitària. “Sempre hi ha gent que dorm en porxos o portals. Va augmentant i no som conscients de la magnitud de la tragèdia”, diu. També acostumen a dormir als bancs dels parcs i places i, a parer seu, això no hauria de ser un motiu de preocupació. “Però l’ajuntament instal·la bancs individuals o amb parcel·les que impedeixen d’estirar-se”, explica. Això fa que els sense-sostre es trobin obligats a cercar una alternativa.

Vero Beas, educadora social de l’equip de carrer de la Fundació Arrels, explica que la percepció de la inseguretat també va estretament lligada al sensellarisme. “Ens trobem amb queixes veïnals, trucades de finques que volen fer fora una persona i que ens demanen que fem de mediadors. Són processos lents i és tot molt complex. Els veïns no entenen per què no actuem i fem marxar la persona. Tampoc no entenen que el problema es trasllada i es dificulta el procés”, diu. Quan hi ha algun conflicte, proven de fer entendre que fer-los fora no és la solució. Per ella, la clau del canvi és la sensibilització: “La solució implica tenir-los localitzats, fer-ne seguiment social, fer xarxa. La nostra tasca és comunitària i els hem de fer partícips.”

Com més va, més arquitectura hostil

El Raval, a Ciutat Vella, és un dels indrets amb més moviments de sense-sostre i el barri és ple d’elements d’arquitectura hostil. Miquel Borràs, membre de la Xarxa Veïnal del Raval, explica que, en aquest cas, el principal malestar dels veïns és la gent que consumeix droga. “L’estat de salut d’aquesta gent i les pràctiques per a aconseguir droga és allò que més preocupa. Hi ha gent que s’ha trobat persones punxant-se a l’escala de casa o a la porteria”, explica Borràs. Però també hi ha veïns que es queixen del sensellarisme per una raó estètica.

Albert Recio, de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB), deixa clar que el sensellarisme parteix del problema d’habitatge que arrossega Barcelona de fa temps: “A la ciutat hi arriba molta gent i una gran part del parc immobiliari l’ocupa el turisme i els estadants de temporada, que tenen més renda. Aquesta última dècada ha estat molt bèstia”, explica. Diu que hi ha reaccions veïnals ben diverses: “A alguns els molesta molt i els farien fora. Alguns altres, cada matí els baixen un cafè amb llet.”

Ferran Busquets, director d’Arrels, té assumit que com més va més gent dorm al carrer i, per tant, hi ha més elements d’arquitectura hostil. Precisament ahir, la fundació va activar un mapatge col·laboratiu per a mesurar aquest problema a les grans ciutats. “La gran majoria d’elements són en comunitats de veïns, que són sobiranes, i cal convèncer-les perquè canviïn d’actitud. La gent, quan es troba algú dormint a prop de casa seva, s’inquieta per una raó estètica. És cert que també hi ha situacions que dificulten la convivència. Per això demanem que ens truquin i mirem de fer de mitjancers”, explica. Els veïns es queixen que sovint hi ha situacions en què la convivència és complicada. Per Busquets, en canvi, són casos esporàdics.

Ara per ara, no hi ha cap normativa que reguli l’arquitectura hostil. L’Ajuntament de Barcelona té previst de modificar l’ordenança de civisme al novembre i això, segons Busquets, permetria de parlar de l’arquitectura hostil. “Fa anys que ho detectem i penso que aviat hi podrem entrar propostes concretes”, diu.

Segons Arrels, aquesta pràctica vulnera els drets d’un dels col·lectius més vulnerables i té greus conseqüències psicològiques. “Entenem les crítiques de la gent. Hi ha situacions complicades, sobretot quan hi ha famílies amb nens. Però intentem que adoptin una altra mirada. Els sense-sostre no són allà perquè siguin uns borratxos, com molta gent pensa. Hi són perquè se’ls ha trencat la vida i no saben on anar”, afegeix Beas.

Perjudicis psicològics

L’equip s’encarrega d’establir vincles amb els sense-sostres i fer-ne el seguiment, però cada vegada li és més complicat. “Amb l’arquitectura hostil, els fan fora dels espais i els perdem la pista. I quan els perds la pista, hi ha més risc”, diu Beas. S’han trobat amb casos de gent que, d’avui per demà, han hagut de refer la vida en un altre espai perquè on eren hi havien col·locat un barrot. És el cas de l’Antonio. Feia temps que vivia al portal d’un bloc de pisos. Havia establert confiança amb els veïns, se sentia un més. Sempre tenien bones paraules per a ell, i quan el van ingressar en un hospital per una malaltia, van aprofitar per a posar-hi uns barrots de ferro. “Pensava que m’estivamen i que formava part del veïnatge”, deia, segons Beas.

Amb l’arquitectura hostil, Beas explica que es repeteix contínuament un missatge: “Els diem que no formen part de la societat. És un rebuig continu. Perden el refugi i els creix l’angoixa. Té implicacions psicològiques i emocionals. Se senten exclosos i els costa de confiar en algú.” En Fran ho sap prou, tot això: “Els únics éssers que no et rebutgen són els gossos. Els humans, sí. Molta gent que no et coneix t’odia perquè té prejudicis. Si vas amb una roba determinada i una bici al tren, molestaràs i et diran alguna cosa. El rebuig és molt fumut. Aquesta gent s’ha de conèixer, els has de mirar a la cara i saludar-los. Tots som humans.”