Barrionuevo: “I no hi va haver cap repercussió”

No ha explicat res de nou, potser. Res que no se sabés, vull dir. Que el Ministeri d’Interior espanyol i els GAL i la claveguera pudenta. A l’estil sòrdid que els caracteritza, ho ha fet, tuf de Brumel i burilles en un cendrer, aquell dels calçotets, el que denunciava els diaris si explicaven que traficava amb drogues, el de la gavardina, el Señor X amb la seva panxota i un puro dalt d’un iot.

José Barrionuevo, que va ser ministre dels cossos policíacs espanyols entre el 1982 i el 1988 (i que després encara el van col·locar en una altra secció, en fi, la de transports i de turisme) ha estat entrevistat perquè qui ho llegeixi sàpiga que al seu poble d’Almeria no hi té dedicat un carrer sinó una avinguda, i que sí, que des dels aparells de l’estat s’organitzaven segrestos i assassinats, i que des d’allà es controlaven, i que Barrionuevo ho diu amb aquesta cara que té ara i que és la mateixa que cantava Kortatu i la que tenia quan va reconèixer que havia ordenat un segrest però que la cosa no va reeixir perquè l’home que es volien endur en secret era “tan gros que no cabia al maleter del cotxe”. I perquè la víctima s’hi resistia i perquè van arribar els gendarmes francesos i van desbaratar l’operació als policies espanyols. És que si ets al territori d’un altre estat “s’han de guardar les formes”, explica. I, és clar, continua, “si la policia francesa veu un tipus que crida perquè l’estan ficant al maleter d’un cotxe…”

Amb aquest desvergonyiment de punts suspensius parla Barrionuevo.

I, amb tot, el pitjor de l’entrevista, pitjor que la forma tan ofensiva cap a les víctimes amb què es presenta, pitjor que la nàusea que provoca llegir una brutícia rere una altra, pitjor que l’absència absoluta de penediment, pitjor que la casposa fatxenderia amb què es dibuixa a ell mateix, és, potser, això que deixa caure quan relata que ja el va assumir, ell, l’intent de segrest que ara rememora com si res. I ho rebla: “Vaig dir que jo ho havia manat i no hi va haver cap repercussió.”

Això explica. Cap repercussió. I que ell tenia, per les atribucions del seu càrrec ministerial, poder de vida o de mort sobre les persones que se segrestaven i torturaven. I que a Segundo Marey, que havien raptat en un assalt a casa seva, i que van tenir tancat durant deu dies en una espècie de cabana a Cantàbria, torturant-lo com els salvatges que són, finalment no el van matar perquè Barrionuevo mateix va dir que el deixessin anar: “Perquè ell no era etarra, però sí que era d’aquell ambient.”

“Ambientillo”, diu, a l’original en castellà. “De ese ambientillo”, tu ja m’entens. (No, no ho entenc. I no vull de cap manera omplir el buit llardós que l’entrevistador no es molesta a intentar que l’ex-ministre del PSOE aclareixi.)

En fi, que tot això ja ha estat publicat i sentenciat: que van tenir Segundo Marey segrestat i sotmès a tortura i que el ministre d’Interior ho sabia i ho controlava; que pretenien intercanviar-lo pels policies detinguts a l’estat francès arran d’aquell altre rapte, el que no els havia sortit com volien; que finalment el van deixar anar i que quan va aparèixer, demacrat, ferit, desorientat, duia un text escrit en francès a la butxaca. El primer comunicat dels GAL.

Per això he escrit, d’entrada, que no hi ha noves revelacions, a l’entrevista en qüestió: Barrionuevo reconeix que des del ministeri espanyol controlaven els GAL i recorda que dels deu anys a què el van condemnar (segrest i malversació de fons públics), tan sols va passar tres mesos a la presó (en un mòdul que van buidar de persones perquè s’hi estiguessin sols Rafael Vera, que havia estat secretari d’estat de Seguretat, i ell, i on, explica, “Pepe Bono ens va enviar un ordinador de regal”). També recalca que després, quan semblava que hi havia de tornar, tot just si s’hi va estar unes hores perquè Mariano Rajoy, des del Ministeri d’Interior, ja li havia avançat què passaria: “Em va telefonar i em va dir: ‘No puc consentir que tornis a la presó. Confia en mi, que ho arreglarem, però tot té els seus tràmits.’”

Bono i Rajoy, Rajoy i Bono: Espanya destil·lada.

I allò que el mateix Barrionuevo tranquil·lament recalca: cap repercussió.

Aquest és el tema: que tampoc ara, amb aquesta nova reivindicació dels crims, no hi ha hagut cap terrabastall polític. Si de cas se n’ha parlat una mica més, ha estat on ells en diuen “perifèria” i que som nosaltres, però allà, a Espanya, no. Que sempre hi ha excepcions, persones, evidentment, però que no és d’això que parlem ara, sinó de l’estat. I el fet és que l’estat espanyol assumeix els GAL igual com assumeix el franquisme i igual com va fent la digestió del lladronici de l’ex-rei que té mig fugit a Abu Dhabi i de la tortura com a forma de submissió política i de l’espionatge contra els catalans i de tot.

De tot.

Parlem de l’estat i dels seus súbdits, també. Dels que no li demanen responsabilitats. Dels que en permeten i n’assumeixen els crims. Dels que els troben tan normals que els ofereixen reconeixement. Sí, potser el més esgarrifós de l’esgarrifosa entrevista és això: saber que al seu poble li han dedicat una avinguda.