07.11.2022 - 21:40
La figura de José Barrionuevo transporta directament a l’Espanya dels vuitanta, una Espanya grisa i polsosa que va voler combatre ETA amb terrorisme d’estat. Ell n’és un dels principals responsables; potser el màxim, mentre ningú no s’atreveixi a confessar qui era el “Senyor X”. Els crims d’estat perpetrats per l’estat espanyol contra ETA ja han prescrit i els responsables van ser indultats fa anys. Però les paraules de l’ex-ministre d’Interior espanyol a les pàgines d’El País han tornat a obrir les ferides que encara hi ha a la societat basca. La fredor amb què explica el control que exercia sobre els GAL, com va pilotar el segrest de Segundo Marey i com li van perdonar la vida ha indignat dirigents polítics, víctimes d’ETA i víctimes dels GAL a parts iguals.
“La tranquil·litat amb què parla, sense cap mena de penediment… Sembla que parli d’alguna cosa gloriosa”, deia ahir amb dolor Maider García Martín, filla de Juan Carlos García Goena, assassinat pels GAL amb una bomba adossada sota el cotxe. En moltes de les reaccions polítiques s’ha fet servir el terme “humiliació”. De fet, la humiliació a les víctimes del terrorisme és un delicte tipificat al codi penal i és l’única via que permetria jutjar Barrionuevo. També a les files del Partit Socialista d’Euskadi demanen una investigació a l’ex-ministre, conscients del descrèdit a què sotmet el partit.
La història dels GAL no s’entén sense Barrionuevo. Van començar a operar el 1983, quan feia un any que ocupava la cartera d’Interior, i no van abandonar les armes fins el 1987, amb ell encara al capdavant del ministeri. No va plegar fins després de l’atemptat d’Hipercor. Durant tot aquest període els GAL van cometre vint-i-set assassinats i van fer desenes de ferits, servint-se de tota mena de pràctiques.
Barrionuevo prové d’una família carlista i benestant d’Almeria. Va heretar del seu pare el títol de vescomte de Barrionuevo, però el va refusar per a cedir-lo a la seva germana. No sabem quin pes van tenir les seves aspiracions polítiques a l’hora de prendre aquesta decisió, però segurament el títol no li hauria facilitat l’entrada a les files socialistes. Tanmateix, abans, va fer carrera dins el Movimiento, de bracet de ministres i càrrecs franquistes, fins que va obtenir una plaça en el cos d’inspectors de la seguretat social.
Després de passar per l’Ajuntament de Madrid, va entrar en el cercle de confiança de Felipe González, que el va nomenar ministre d’Interior del primer govern. La història el recordarà per haver estat el primer ministre de la democràcia espanyola a entrar a la presó. Juntament amb Rafael Vera, va ser declarat culpable per malversació de cabals públics, per haver finançat els GAL i per haver segrestat Segundo Marey amb aquest grup armat.
En l’entrevista publicada a El País confirmava allò que l’estat espanyol no ha acceptat mai: que els cossos policíacs havien participat activament en la guerra bruta contra ETA. I confessava que fins i tot s’havia sospesat la possibilitat d’assassinar Segundo Marey, després d’haver comprovat que no era el militant d’ETA que cercaven. També reconeixia connivència amb la planificació del segrest, una pràctica que és delictiva: “Jo no puc actuar contra els qui disparen des de la meva trinxera, encara que facin algun xut equivocat. No ho puc fer, les regles són així”, es justificava.
Indult exprés
Marey va ser alliberat deu dies més tard, havent perdut set quilos i amb símptomes de neurosi: “Estava convençut que m’executarien. Era un fet. De vegades, ho desitjava, ho desitjava…”, va explicar al judici. La seva advocada era Olga Tubau, que va començar a cultivar la seva reputació com a penalista gràcies a aquest cas. Ella i el fiscal del Suprem José María Luzón Cuesta van aconseguir que Vera i Barrionuevo fossin condemnats a deu anys de presó i a dotze d’inhabilitació. Això sí, només s’hi va estar noranta dies.
El PP d’Aznar els va indultar, a petició d’un grup de regidors socialistes i uns quants ajuntaments (inclòs el de Barbens, al Pla d’Urgell). Entre la petició i la sortida de la presó van passar cinc mesos. En canvi, en el cas dels presos polítics catalans, van haver de passar un any i set mesos.
Així com Barrionuevo assegura que ell no va pas planificar el segrest de Segundo Marey –però sí l’alliberament–, sí que admet haver impulsat el de Joxe Mari Larretxea el 1983. Aquest militant d’ETA dirigia l’escamot que dies abans havia segrestat un farmacèutic a Hendaia. Sense cap ordre judicial, els GAL van provar de segrestar Larretxea a petició de Barrionuevo. L’escena que descriu és de film còmic: “No sabíem on el tenien [el farmacèutic], però sí que sabíem qui era el cap i el vam agafar. Però era un paio tan gran que no cabia al maleter del cotxe! I com que s’hi va resistir, van arribar els gendarmes i tot se’n va anar en orris.”
L’estat espanyol, amb els GAL, va circular fora de la legalitat, però també va permetre que la policia actués amb impunitat. Barrionuevo ho reconeix en la mateixa entrevista: “Hi havia una certa autonomia, hi havia moltes coses que no et deien… Te n’assabentaves una mica quan els esdeveniments anaven passant.” Va ser el cas de Mikel Zabalza, un conductor d’autobusos que el 1985 va aparèixer mort al riu Bidasoa després de ser detingut per la Guàrdia Civil. La seva família sosté que va ser assassinat quan el torturaven. Anys després Barrionuevo va reconèixer que havia estat detingut per error i que no tenia res a veure amb ETA.
Sigui com sigui, no podrem estar mai segurs si Barrionuevo ha explicat tot allò que sabia. Sempre s’ha vantat de ser un home d’estat. Mentre es feia el judici –i essent diputat al congrés espanyol– va dir sense immutar-se que fins i tot mentiria “per evitar que s’obrís en canal la seguretat de l’estat”. Va ser jutjat pel segrest de Segundo Marey, però no li han demanat mai explicacions sobre l’assassinat de José Lasa, José Ignacio Zabala, Mikel Goikoetxea, Christian Olaskoaga ni cap dels altres vint-i-tres assassinats pel GAL.
