El delit secret de Barrientos i el paper del conseller

El jutge Jesús María Barrientos ha volgut fer de Marchena, i que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fes de Tribunal Suprem. No és pas la primera volta que passa, que Barrientos rubriqui una sentència per a decapitar (en expressió de Sáenz de Santamaría) una mica més l’independentisme. Però aquesta vegada s’ha posat de manifest la seva capacitat d’ingerència, de fer política des d’un tribunal espanyol. Perquè el dia que totes les mirades es fixaven en el TSJC per a saber què decidia sobre les eleccions del 14-F, el senyor Barrientos fa pública una sentència que tenia pendent d’ençà del 14 de desembre. I ho fa per inhabilitar, ni més ni menys, el conseller responsable dels processos electorals, Bernat Solé, pel seu paper durant l’1-O com a batlle d’Agramunt. El manteniment, poca estona després, per part del mateix tribunal, de la data electoral del 14 de febrer rebla el cop judicial d’avui.

Aquesta visió política desvergonyida de la justícia entesa com a arma de destrucció de l’enemic, Barrientos ja la va aplicar fa poc més d’un any, quan va condemnar, també per desobediència i també a una pena d’inhabilitació, el president Quim Torra. I quan va decidir que faria pública aquella sentència just uns minuts després de la publicació de la sentència escandalosa del Tribunal de Justícia de la Unió Europea declarant que Oriol Junqueras (i també els altres eurodiputats exiliats) tenia immunitat quan fou condemnat pel Suprem.

La figura de Barrientos com a volgut virrei de Marchena es retrata ben retratada amb sentències com la del president Torra i també la condemna per desobediència als membres independentistes de la mesa del parlament de la passada legislatura. La sentència contra el conseller Solé ho confirma, perquè d’entrada és la primera condemna contra un batlle pel referèndum de l’1-O, en contraposició amb l’absolució de la batllessa de Roses per part d’un jutjat penal de Figueres. I sobretot perquè és una sentència que demostra que no hi havia cap defensa possible, que l’intent de fer veure que es va vetllar pel compliment de la legalitat espanyola, per més cert i ajustat a dret que pugui ser, no funciona. Perquè la sentència ja havia estat dictada.

L’efecte que fa la repressió és tan fort que penetra pertot, condiciona la vida de tothom qui la rep, dels prop de tres mil represaliats que hi ha comptats. I té un efecte innegable sobre la manera com cadascun es vol defensar i es pot defensar d’aquesta repressió. Per això, enfront de l’amenaça, tota defensa és legítima, però també hi ha estratègies que són més discutibles que altres, o que poden tenir un efecte contrari del que es pretén. És el cas de la defensa que va desplegar el conseller Solé el 14 de desembre davant de Barrientos i dels altres dos magistrats del TSJC, Maria Eugènia Alegret i Carlos Ramos.

Solé ha estat condemnat a un any d’inhabilitació i a una multa de 16.800 euros per un delicte de desobediència greu a resolucions judicials. Perquè el tribunal entén que va tenir un paper actiu en l’organització de l’1-O a Agramunt i va desobeir decisions del Tribunal Constitucional que advertien de les conseqüències d’aplicar les lleis de desconnexió aprovades el setembre del 2017 al Parlament de Catalunya.

En el judici, el conseller va defensar-se dient que ell no havia desobeït el Tribunal Constitucional, que ell no es va vincular de cap manera en l’organització de l’1-O com a batlle, que no va donar-hi cap suport logístic el dia del referèndum, i que no va fer cap crida directa i sense embuts a anar a votar l’1-O en un acte polític que es va fer uns dies abans al municipi. Una de les principals proves de càrrec amb què el TSJC l’ha condemnat és una crònica publicada a la revista del poble, Sió, sobre la jornada del referèndum. En aquell article, el director, Joan Puig, relatava com va anar el dia, en primera persona, l’emoció, el neguit, la por, la il·lusió, i tothom amb qui es va anar trobant al col·legi Macià-Companys, on es feia la votació. I entre aquests hi havia el batlle, Bernat Solé, de qui diu que els va informar dels vehicles de la Guàrdia Civil que s’aproximaven al poble, i que els va donar un cop de mà a l’hora d’amagar les urnes preventivament.

En això es basa la condemna, en l’article d’en Joan Puig. Així ho diu la sentència: “La desobediència es va consumar amb la presència de l’acusat durant la votació, exercint funcions ‘logístiques’ per als ‘organitzadors’, i contribuint a adoptar mesures cabdals per al bé del referèndum d’autodeterminació, l’aportació d’informació sobre l’activitat de les forces i cossos de seguretat de l’estat a la comarca, l’ocultació de les urnes i de les llistes i actes aixecades en ocasió del referèndum en situacions que es van percebre de risc, i l’avançament de la conclusió de la votació per a preservar-ne els resultats, tal com es desprèn de l’article central de la revista Sió, amb el títol ‘Crònica d’un dia’ i el testimoni del seu autor, Joan Puig.”

L’argument contra aquesta prova per part de Solé fou dir que allò que explicava la revista segurament no era exacte, i que els responsables de la publicació no eren pas professionals, sinó voluntaris. És a dir, la negació dels fets com a estratègia de defensa. Els membres de la mesa i Mireia Boya es van reafirmar en els actes i decisions que van prendre, i el president Torra també. I el vice-president Oriol Junqueras en la primera sessió del judici al Suprem, també. Solé va optar per desmarcar-se de l’organització de l’1-O, que tota la comunicació i interlocució que va tenir amb els organitzadors era “per a preservar l’ordre públic”, per evitar que hi hagués incidents, i que ell no va fer pas cap crida explícita uns dies abans en un acte públic a anar a votar l’1-O.

I finalment, tret de Boya, tots han acabat condemnats per desobediència. La sentència contra Solé demostra que no hi ha defensa possible, i que mirar de cedir una mica per provar d’obtenir legítimament una sentència favorable no és pas efectiu. Al contrari, tal com va passar en alguns casos en les defenses dels presos al judici contra l’1-O, hi afegeix humiliació. I tot plegat amb la participació de la fiscalia, i sense que hi hagi hagut cap moviment per a tancar totes aquestes causes obertes, contra batlles, contra els càrrecs del govern perseguits pel jutjat 13, contra els CDR, contra els acusats en les protestes contra la sentència… Tot roman obert, la maquinària repressiva continua i no hi ha mai cap contrapartida. Ni tan sols dient jo no ho vaig fer. Barrientos hi ha fruït, pensant tal vegada que avui encara haurà fet més punts per a arribar un dia a continuar fent política des del Suprem.