Barricades

Una premissa bàsica és que Catalunya viu en un estat que persegueix i prova d’anorrear sistemàticament la seva cultura, no per gust sinó per credo, de manera que una Catalunya on la cultura catalana pugui florir, a Espanya, és factualment impossible. És a dir, cap català no pot existir com a català sense admetre espanyolitat.

Aquesta dominació s’imposa contra la voluntat majoritària dels catalans, que sempre que n’han tingut oportunitats viables han provat de desfer-se’n, i ho fa per tres motius: perquè les forces militars i de seguretat espanyoles controlen el territori català, perquè les lleis espanyoles estan construïdes tècnicament i d’esperit contra Catalunya, i perquè el catalanisme polític ha prioritzat sempre l’aposta pel pactisme. És un esquema molt senzill i se’n diu ocupació.

El problema de fons de Catalunya és, doncs, que fa massa dècades que, per raons diverses, amaguem que som un país ocupat i que, en conseqüència, encara que les diferències amb les colònies, per exemple, africanes, siguin abismals, que ho són, l’eix vertebrador del conflicte s’ha d’analitzar amb els paràmetres d’anàlisi colonial, i l’estratègia política s’ha de teixir partint d’aquesta realitat.

Tot el que ha passat els darrers anys no fa res més que dilucidar-ho. Per això tanta tossudesa a afirmar que això tracta de democràcia, de llibertats i de drets civils: perquè els riscos i els costos de reconèixer que som un país ocupat i d’assumir aquesta realitat impliquen canviar la lluita, canviar el discurs, canviar la cultura política, canviar els líders, i començar pràcticament de zero.

Ocultar el conflicte ‘ocupacional’ ens va dur a l’atzucac del 2017, quan els líders del procés van prémer el botó de llençar-ho tot per l’abocador mentre feien veure que premien el de la unilateralitat, i ens van deixar nus. Ells van desaprofitar la força històrica que teníem llavors, però entre els independentistes també hi havia molta gent que no creia que haguéssim de tirar pel dret, sobretot perquè no creien que fos legítim.

I d’aleshores ençà, la carta de controlar el territori i apostar per la intervenció internacional ha semblat físicament inviable. Esquerra, que amb Carod ja va articular un independentisme ‘no nacionalista’ que maquillés l’ocupació, ha copsat perfectament aquesta por ciutadana i fa molt de temps que té clar com ha de canviar el guió. Però la petja que ha deixat el record de l’autoorganització popular li fa nosa. Per això ha hagut de muntar una barricada que aïlli les veritats que han quedat del 2017, a fi que no obstaculitzin l’hegemonia republicana que s’apropa.

La barricada d’Esquerra es pot resumir així: no hem superat el 50% en cap elecció i per tant no tenim dret a fer la independència. I és ben lícit creure’s de cop i volta que no tenim prou suport social i que, en un context de correlació favorable de forces quasi únic en la història del país, convé aparcar l’alliberament nacional i dedicar-nos a eixamplar la base parlant en castellà. És un plantejament esclau, però ben legítim.

Ara bé, fins i tot així, fins i tot si algú creu honestament que no tenim dret de fer la independència amb la meitat de la població en contra, l’única conclusió lògica i natural possible és que ells tampoc no tenen dret de mantenir una autonomia amb l’altra meitat de la població en contra (és a dir, som un país ocupat). I si seguim fil per randa aquest raonament, l’única estratègia política coherent i potencialment efectiva per a l’independentisme és convertir en impracticable tot allò que no sigui l’autodeterminació. I més, en un context repressiu, en què qualsevol obediència implica una renúncia de facto a la teva pròpia sobirania.

Com que a la transició vam consensuar sota violència militar que no som un país ocupat, Catalunya viu instal·lada en una realitat paral·lela segons la qual tothom hi viu nacionalment en igualtat de condicions i, per tant, qualsevol que pretengui canviar l’statu quo ho ha de fer procedint mitjançant els mecanismes legals que figuren a la mateixa constitució que garanteix que l’statu quo sigui incanviable.

Aquesta és la nostra teranyina. És per això que les manifestacions dels Onzes de Setembre no han servit de res, ni les infinites sol·licituds de fer un referèndum acordat, ni les pseudo-ambicioses reformes de l’estatut original de Maragall, ni cap taula de negociació, ni cap polític independentista castellanoparlant amb una tricolor, ni res de res.

Ni l’estat ni el govern espanyol no són damunt cap burro ni actuen com actuen per falta d’una cultura democràtica que, sens dubte, no tenen. La impossibilitat d’acordar l’autodeterminació directament amb Espanya no es devia a Rajoy, igual com no es deu ara a Sánchez ni es deurà mai al rei. Es deu a l’exèrcit i a la policia, que són els dipositaris últims de la violència que pot exercir Espanya contra Catalunya.

Mai cap govern espanyol no baixarà del burro, senzillament perquè no tindrà cap necessitat de fer-ho. Un govern espanyol només, repeteixo, només haurà d’avenir-se a negociar i a fer concessions si Catalunya deixa de ser controlable per Espanya i pels seus virreis. Si qualsevol escenari alternatiu a l’autodeterminació esdevé inhabitable. És el mateix cap de carrer que l’autèntica conclusió del raonament de Junqueras. Tot acaba allà mateix. Si en una comunitat autònoma catalana es pot respirar, Espanya no pactarà mai res. El cas és que avui, l’únic actor que pot fer insostenible la Catalunya autonòmica és la ciutadania.

Les protestes d’aquests dies (el foc, les barricades, els petards, els contenidors, els bufs) també provenen exactament d’aquí. Tothom parla de la ràbia: esclatem perquè som joves que només hem viscut decepcions, estomacades, mentides, cinisme i que estem desposseïts d’un futur digne políticament i social. Joves que, quan hem après història d’Espanya a l’institut, hem vist que no era possible ni un reialme confederat, ni una mancomunitat, ni una federació ibèrica republicana, ni un estatut ambiciós, ni un estatut trepitjat i retallat, ni una consulta de cartó, ni un referèndum acordat, ni una intervenció europea.

I joves que, després d’acompanyar des del 2010 els nostres pares a les manifestacions del procés, hem vist no només com els nostres representants ens enganyaven i ens deixaven a l’estacada, sinó també com els condemnaven a 100 anys de presó i els proferien un tracte inhumà. La ràbia és un ingredient indispensable per entendre tot això que passa, cal molta energia per a aplicar-la a plantar-se i rebel·lar-se sostingudament, i l’energia ha de venir d’algun lloc.
Però, aquí també, el moll de l’os és un altre, perquè justament això és el que les justifica. A part de la unilateralitat, només hi ha una manera de resoldre la situació: la que dèiem. Fer fracassar l’autonomia. Dur el conflicte a la superfície, fer-lo continu i inevitable. Els aldarulls apareixen no només perquè la ràbia s’hi ejecta, sinó, sobretot, perquè queden com l’únic recurs de combat: sense urnes, sense líders, sota porres, sota discursos cínics, persecucions i presó, què queda que no sigui sortir al carrer? I, un cop ets al carrer, quan t’hi trobes un estat policial, detencions arbitràries, ulls perduts, totes les llibertats civils profanades, què fas?

Què fas davant la violenta certesa que en qualsevol moment la policia et reprimirà abusant, renunciant a qualsevol protocol d’actuació? Què fas davant la impotència íntima i absoluta que caminant pel carrer, en un bar, en un bus nocturn, amb els teus amics, pot acostar-se’t un policia, apallissar-te, detenir-te, i hauràs d’atendre’t a presó i a una causa per terrorisme o qualsevol altra bestiesa? Què fas quan, protestant pacíficament, saps que ve la policia per un paral·lel de l’Eixample i que tot això pot passar? Preocupar-te per un contenidor? Et converteix en violent, calar foc a un receptacle de plàstic per protegir-te de la barbàrie?

Després de deixar a la intempèrie present tot el país i a la intempèrie futura tota la nostra generació, parlar de violència i pacifisme per aldarulls sense víctimes, admetre una fractura entre un hipotètic independentisme violent i la resta, posar el focus en els danys materials, qualsevol condemna, o són pura connivència amb l’estat, o bé, sense voler, li van fent el joc lubricant la repressió.

És aquesta, l’altura dels nostres polítics? Ordenar pallisses, ferits, maltractaments i detencions contra els seus fills, nebots i amics? És aquesta, la nostra cultura política? Enviar els joves a l’escorxador quan protesten com ha protestat tothom que ha aconseguit alguna cosa? És aquesta, la violència? Flames de contenidor contra la brutalitat? Contra l’experiència provada que l’estat que legalment t’empara et reprimeix per existir?

El més dramàtic de tot plegat és que les receptes ja fa molt de temps que les podríem haver detectat, perquè tot és un circuit tancat. La legitimitat de les barricades s’amaga perquè la utilitat de dur el conflicte als carrers s’amaga, i s’amaga perquè avui no convé reconèixer que l’autodeterminació pactada és impossible. I no convé reconèixer-ho perquè aleshores hauríem d’admetre com a veritat socialitzada que som un país ocupat, i no convé dir que ho som perquè aquesta mena de veritats només ens duran a un lloc: l’1 d’octubre.

Per això les batusses d’aquests dies, per molt que preocupin els zeladors de llambordes, només ens beneficien, perquè diuen la veritat i perquè fan impossible que la meitat de la població, amb un estat darrere, imposi l’autonomia amb l’altra meitat en contra.

De la mateixa manera que serem incapaços d’encarar les veritats i les estratègies que toquen fins que l’independentisme majoritari no reubiqui el debat cap a l’òptica antiocupació, serem incapaços d’albirar cap escenari favorable si continuem comprant el lèxic de l’estat. El carrer és l’últim recurs. Nosaltres mateixos el sacrificarem si titllem de violència l’única manera de resistir que ens queda.

Ot Bou i Costa