27.11.2021 - 21:50
És estrany evocar un barri desaparegut per vergonya. No un barri tan transformat que ja no és ni serà com era, sinó un barri eliminat de rel. La Perona. Abans de la Vila Olímpica i de l’obertura al mar, les primeres imatges que proclamen el canvi que s’acosta són fotografies de l’alcalde Pasqual Maragall de visita a les obres que tiren avall les barraques de la Perona. És el 1989. La destrucció allisa i neteja el camí dels Jocs. Som en un barri gitano de mala reputació, a la ronda de Sant Martí entre el pont d’Espronceda i la riera d’Horta.
La vida hi era difícil, sempre entre el conflicte i l’exclusió, però no és això el que el fotògraf Esteve Lucerón hi havia vist. Treballador metal·lúrgic ara amb feina i ara no, es va fer seva la gent de la Perona i l’ha fotografiat seguint un projecte personal formidable de documentació artística (segur que ell no s’ho diu, això, però ho és) al llarg de deu anys, fins a la desaparició total, aquell 1989 de la visita de l’alcalde olímpic. L’ha substituït el parc de Sant Martí.
Esteve Lucerón (la Pobla de Segur, 1950), fill de represaliats del franquisme, obrer, ha sentit la Perona com a micromon no sé si propi però sí ardent en el seu cor. No s’hi ha guanyat pas la vida, no n’ha tret ni un cèntim. Fins deixa el pis a l’Hospitalet per instal·lar-s’hi a la vora. El 1985 encara s’hi posa més a prop, si així es pot dir, perquè feia temps que els veïns el deixen entrar a casa i parlen de tot amb ell, a qui anomenen el Payo Largo. Aquell any aconsegueix ser contractat com a vigilant dels tallers ocupacionals que miraven per la inserció dels peronins. Hi ha tirat més de 2.000 fotos. No n’ha publicat cap fins el 2017 que el consistori barceloní li edita (i alguna cosa li paga) un llibre, amb textos d’Ángel Marzo, mestre de l’Escola d’Adults de la Perona. Ha exposat algun cop, fa poc, i el Reina Sofía madrileny li ha comprat algunes fotos. Lucerón ha donat el seu arxiu a la ciutat. Ara se n’exposa una part significativa a l’Arxiu Fotogràfic, fins el 22 de maig. Val molt la pena.
Hi ha poca memòria, tret dels que les han viscut o tingut a la vora, que les xaboles de Barcelona van durar fins el 1990. Les primeres a desaparèixer van ser aquestes, les més poblades, tant que eren un barri. Havia arribat a aplegar 5.000 persones en 1.000 barraques, que quan les tiren avall en són 55 i els habitants, 400. La seva destrucció inaugurava de forma visible el camí cap a la ciutat olímpica i nova que des de llavors ha emergit. D’altres assentaments eren els del Carmel, de Montjuïc i d’alguns racons de la Diagonal, encara.
La Perona té el nom no pas de la mongeta tendra –com durant anys vaig pensar–, sinó de la visita de suport al règim franquista de la primera dama argentina Eva Duarte de Perón, justament anomenada “la Perona”, el 1947, el primer any d’aquest assentament urbà. De l’argentina es deia que venia a ajudar els pobres, i així surt el nom, no sense ironia. Llavors només hi ha paios, els migrants peninsulars de la postguerra, que s’hi estan fins el 1967, quan hi arriben els gitanos del Somorrostro, desplaçats a la Perona per les autoritats quan les casetes i els campaments vora mar són foragitats perquè Franco hi ve de visita, el 1966, i la ciutat ha de fer més patxoca. Els paios se’n van al barri veí de la Verneda.
Des de llavors, la Perona serà exclusivament gitana. Quan és eradicada més de vint anys després, els veïns es traslladen a pisos proveïts pel consistori. Ara recordem amb aquesta exposició com s’estaven al seu barri, però no en sabem res, de com s’han adaptat als nous barris uns veïns que vivien el carrer com a espai social i en habitacles a la vora, no en pisos, per més pobres que fossin. Potser algun dia algú ho explicarà.
Esteve Lucerón segur que ho sap, els va seguir retratant mentre la vista li ho va permetre. Ara està malalt greu i no ha pogut atendre els periodistes en ocasió de l’obertura de l’expo. Hi continua en contacte, els seus retratats d’alguna manera són de la família d’aquest home de la càmera que no és un professional però sí un fotògraf format al Centre Internacional de Fotografia del Raval que tan bona feina va fer a finals dels setanta. Tirava les fotos, les revelava a casa i l’endemà en duia una còpia als protagonistes. L’acostament sense prejudicis, la mirada neta, ha donat unes imatges tan bones i eloqüents, per sistemàtiques i continuades, sense èmfasis ni ornaments, com les de Walker Evans i Dorothea Lange durant la depressió dels anys vint als EUA. O potser més, ja que Lucerón només ha fotografiat la Perona i la seva gent, durant anys, cosa que el distingeix també d’altres fotògrafs barcelonins que han retratat el món gitano.
Fotos que rescaten la vida amb naturalitat, seguint la fortalesa d’unes vivències sostingudes per la família –“que és un arbre”, en paraules del mestre Marzo– i per les criatures que es van fent grans acompanyades per la mirada de les àvies, que representen “la connexió amb la línia d’un temps que no s’acaba”. En aquell asfalt gitano hi va lluir molt de sol, no només el conflicte i la droga.
Les transfiguracions modulen la vida urbana i una ciutat canvia més de pressa que el cor humà, molt més de pressa; però, així i tot, acostuma a retenir alguna cosa dels cors i les vísceres que l’han feta. En aquest cas, no. Una forma de vida urbana de fa quatre dies ha quedat sense rastre: ni carrers ni cases, ni bars ni mercats ambulants, ni nens ni vells ni adults, ni policia ni mestres ni passavolants ni estafadors. Sort de les fotos d’Esteve Lucerón. Al parc que ha substituït la Perona ara s’hi deuen trobar de tant en tant alguns veïns, imagino. I els migrants, que com aquells veïns, viuen de la ferralla a Sant Martí i al Poblenou, nous nòmades barcelonins, ara vinguts de la diàspora de la pobresa mundial.
