Bardella contra Attal: dues joves promeses es diputen el futur de l’estat francès

The Washington Post · Emily Rauhala, Annabelle Timsit i Virgile Demoustier

Dos polítics inusitadament joves són enmig d’una amarga disputa pel futur francès i europeu.

D’una banda: Jordan Bardella, el nou fenomen d’extrema dreta –de tan sols vint-i-vuit anys– elegit personalment per Marine Le Pen per provar d’ampliar l’atractiu del seu partit i ajudar-lo a arribar als corredors del poder.

D’una altra: el primer ministre Gabriel Attal, un centrista de trenta-cinc anys elegit pel president Emmanuel Macron per encapçalar el govern francès, contrarestar Bardella i frenar l’ascens d’extrema dreta –tot alhora.

Aquests dos precoços polítics tenen visions marcadament diferents per al país i el continent en què viuen: Bardella és nacionalista i euroscèptic, Attal vol que Europa sigui una potència mundial més assertiva.

Dues setmanes abans de les eleccions que determinaran la composició del Parlament Europeu, el partit de Bardella i Le Pen, Rassemblement National, sembla en ruta a derrotar la coalició d’Attal i Macron. El partit ultradretà encapçala els sondatges amb catorze punts d’avantatge o més, i el grup centrista Renaixement i el Partit Socialista es troben gairebé empatats.

Les eleccions al Parlament Europeu sovint són ocasions perquè els votants expressin les seves frustracions amb el partit de govern, i l’èxit en aquests comicis no necessàriament es tradueix en canvis electorals als estats membres. Però si els partits d’extrema dreta guanyen una xifra rècord d’escons, tal com anticipen les enquestes, els resultats poden transformar radicalment les dinàmiques internes de la Unió Europea i consolidar un tomb cap a la dreta en qüestions com ara la immigració, el clima i la política exterior.

Tanmateix, a l’estat francès el resultat de les europees és molt esperat pel potencial d’influir les pròximes eleccions presidencials franceses. Molts analistes temen que un bon resultat de Rassemblement National ajudi a normalitzar la formació a ulls dels votants més recelosos, més enllà que el candidat del 2027 sigui Bardella o bé Le Pen.

Attal, com a primer ministre, no es presenta a les eleccions europees, però ha estat present a bona part dels actes de campanya. I va ser l’encarregat de representar el seu partit al debat dijous amb Bardella, que vol retenir l’escó que ocupa a l’eurocambra d’ençà del 2019 i ampliar la quota de vot del seu partit.

Jordan Bardella, un ascens fulgurant

L’ascens fulgurant de Jordan Bardella respon a dos corrents profunds que modelen la política francesa i europea: el rebuig a la política convencional i la normalització gradual de l’extrema dreta.

Bardella va néixer el 1995 en una família amb arrels italianes, i es va criar en un suburbi pobre del nord de París. A 16 anys, es va afiliar al Front National quan Le Pen va agafar-ne la direcció després d’anys de lideratge del seu pare, Jean-Marie Le Pen, un radical que una vegada va dir que l’Holocaust era un “detall” en la Segona Guerra Mundial.

Bardella va començar en la política local, però de seguida va entrar a l’òrbita interna de Marine Le Pen. L’any 2017, per exemple, ja va treballar a la seva campanya presidencial.

Le Pen va perdre aquelles eleccions contra Macron, aleshores un nouvingut de trenta-nou anys que es va comprometre a transformar el país a còpia d’unir l’esquerra i la dreta. Els anys següents, Le Pen va rebatejar el seu partit Rassemblement National, tot cercant de moderar-ne la imatge. En paral·lel, va començar a cultivar la figura de Bardella i el va posar al capdavant de la llista del partit a les eleccions europees del 2019, a tan sols vint-i-tres anys, per fer de contrapunt a la joventut relativa de Macron.

Els seguidors de Bardella veuen la seva trajectòria com una inspiració, com el cas d’un noi de classe treballadora que s’ha mantingut fidel als seus valors per desafiar el poder (en aquest cas, Macron). Els seus crítics, en canvi, el veuen com un mer titella de Le Pen.

Pierre-Stéphane Fort, un periodista d’investigació i autor d’un nou llibre en francès sobre Bardella, valora que Le Pen –de mitjana edat– va veure el valor en la història d’origen de Bardella i el va modelar per convertir-lo en la cara amable a les xarxes d’un partit que pretén d’arribar a votants nous.

Però Bardella també és un operador hàbil, explica Fort. Diu que és un “Janus polític” que pot adreçar-se simultàniament a dues audiències i canviar el missatge segons calgui: per exemple, votar contra mesures climàtiques com a membre del Parlament Europeu mentre adopta un to més moderat a casa.

Attal, l’alternativa “macronista” a Bardella?

Per competir en part amb l’atractiu de Bardella, Macron va seleccionar Attal com a primer ministre al gener, i el va convertir en el cap de govern més jove –i el primer obertament gai– de la història del país.

Benjamin Haddad, un legislador del partit de Macron, qualifica Attal com un comunicador dotat que encarna “la nova generació de polítics”, encapçalada per Macron, que creuen en la necessitat de superar la divisió esquerra-dreta.

Macron és una raresa en la política francesa: en compte de ser elegit amb el suport d’un partit important, va formar un nou moviment basat en la seva pròpia imatge. Durant la majoria del temps al càrrec, Macron no ha tingut un successor evident. Però Attal, el seu quart primer ministre, ha emergit aquests darrers mesos com a clar candidat.

Attal és conegut per ser un treballador dur que gairebé no dorm. Va agafar el càrrec enmig d’una gran revolta pagesa. La seva intervenció, combinada amb un paquet enorme de concessions, va aconseguir que els agricultors abandonessin les protestes.

Però Attal, que es va criar a París i va assistir a una de les escoles secundàries més prestigioses de l’estat francès, s’enfronta a la mateixa acusació d’elitisme que ha perseguit Macron, i alguns crítics l’acusen d’adoptar posicions polítiques que reflecteixen més les seves ambicions que no pas les seves conviccions. Attal era socialista abans d’unir-se al moviment de Macron, i d’aleshores ençà s’ha anat escorant cap a la dreta.

La qüestió, ara, és si Attal pot erosionar l’avantatge de Bardella en els sondatges i frenar-ne l’impuls amb vista a les eleccions del 2027.

Attal és més popular que no Bardella, segons els sondatges de la firma francesa de demoscòpia Ifop. Però amb vents polítics que afavoreixen l’extrema dreta a bona part d’Europa mantenir aquest avantatge no serà fàcil.

Jean-Yves Camus, especialista en ultradreta europea a la Fundació Jean Jaurès, un think tank francès, diu que emprar Attal per neutralitzar Bardella és una estratègia arriscada per part de Macron.

“Confiar en la suposada estupidesa i manca de capacitat dels candidats del Rassemblement National per a governar el país ha estat l’argument clau del govern d’ençà del 2017. El resultat ha estat que el Rassemblement National ara té deu punts d’avantatge als sondatges”, explica.

Jean-Philippe Tanguy, un polític del Rassemblement National que va ser elegit com a diputat a l’assemblea francesa el 2022, explica que està perplex, però satisfet, amb l’estratègia del president. El partit de Macron, diu, ofereix una “versió descafeïnada” de la visió de Le Pen. “La gent vol l’autèntic”, explica.

Dimecres, el públic va embogir per Attal en un acte de campanya al nord-oest de l’estat francès. Attal fins i tot va semblar eclipsar la candidata principal del seu partit al territori, Valérie Hayer.

“Realment volia veure’l: per això havia vingut”, diu Felicien Lebreton, de dinou anys, que explica que valora el suport d’Attal a la Unió Europea i la seva preocupació per l’assetjament escolar.

Tanmateix, la recepció a Attal va ser menys entusiasta quan va visitar les víctimes d’inundacions a la ciutat portuària de Calais, ara fa dues setmanes. Poca gent semblava saber que el seu primer ministre era a la ciutat, i qui ho sabia no necessàriament n’estava content. “Bufa, Attal”, esbufega Thierry Jacquemin, un operari d’obra de seixanta anys desocupat. I afegeix: “No en veiem res de res, de totes les promeses que fa.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb