La Barcelona guapa sobre la pols d’una ciutat en ruïnes

Aquella Barcelona era convulsa. A principi del mil·lenni, un brogit persistent de manifestacions, ocupacions i accions de protesta clivellaven el motlle en què els governs de Joan Clos i Jordi Hereu miraven d’encastar la ciutat. Els jocs olímpics havien projectat la ciutat amunt, li havien il·luminat una imatge a la mida de les grans capitals cosmopolites, però encara hi havia barris, carrers i racons pendents de “sanejar”, per emprar el mot amb què llavors ho despatxava l’oficialisme. A Ciutat Vella, illes senceres havien d’anar a terra i centenars de veïns se n’havien d’anar de casa per “revitalitzar” el districte, que arrossegava encara un vell estigma. Al Poblenou, els vestigis industrials s’esmicolaven perquè damunt s’hi pogués alçar el 22@, dues-centes hectàrees d’oficines –moltes de les quals, vint anys després, buides–, equipaments i habitatges.

Barcelona es posava guapa, però a costa del malestar i de la indignació de molts barcelonins, que veien venir que tots aquells canvis els atropellarien. L’ull de Jordi Secall ho retratava tot a la primera línia –a dos pams de la policia, entre la runa d’un enderroc, entre els manifestants irats, de vegades aguantant alegrement. Era una Barcelona convulsa i en disputa. “Les fotografies construeixen un relat que transita pels espais en litigi; espais viscuts, patits i defensats per la gent”, escriu Secall. El testimoni impotent del fotògraf s’immortalitza al llibre Barcelona sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002-2007 (Neret Edicions), una joia que ha passat desapercebuda aquests últims mesos, amb texts dels antropòlegs Manuel Delgado i Gerard Horta, la geògrafa Mercè Tatjer, el periodista Jesús Rodríguez i l’escriptor Miquel de Palol.

Cada tret de càmera hauria d’haver obrat com a toc d’alerta, diu Secall. Els despatxos esborraven la ciutat que no els agradava i en dibuixaven una de nova. El plànol que, rebregat, llançaven a la brossa, canviava la vida de molta gent. “Aquí hi viuen persones”, fa una pancarta que penja d’un bloc amenaçat, en una de les fotografies. Als barris que fan de conillets d’índies, “l’acompliment d’un projecte urbanístic satisfà el somni d’uns pocs i materialitza el malson de molts altres”. Una Barcelona en majúscules, “presumptuosa i grandiloqüent”, n’aixafa una altra, plena d’espais populars “que el poder fàctic ha de reconquerir”. El llibre de Secall és la història que explica que molts s’hi van resistir i, durant un temps, van frenar la reconquesta institucional. “Com en tots els àlbums de fotos, repassar-les una a una ens permet d’adonar-nos –i d’adonar-se’n als qui no hi eren– de què teníem i vam perdre, i preguntar-nos si algun cop les coses tornaran a ser el que eren o van estar a punt de ser”, diu Delgado al pròleg.

Una altra història

Quan Secall deixà enrere el Tarragonès i arribà a la capital, la velocitat dels canvis –l’organització social que queia i s’alçava novament davant les estrebades de la repressió policíaca, la feina incessant d’excavadores i grues, els pilars i parets mestres que s’esbotzaven bruscament, i els veïns que es miraven el núvol de pols amb ràbia o amb tristesa– el va fascinar. Aviat s’adonà que deixar-ne constància era a les mans de ben poca gent. Els annals expliquen l’abans i el després d’un canvi urbanístic, però rarament el durant. Barcelona es movia més de pressa que no pas ell, però no volia que se li escapés, i a la premsa generalista no solia pas veure-hi allò que enfocava el seu objectiu. “He fet el llibre per contrastar els fets que anava retratant amb les notícies de l’època. He remenat molta hemeroteca i molts titulars, i és molt diferent allò que explicaven els mitjans alternatius i els oficials, amb uns interessos sovint molt lligats als dels polítics”, diu Secall a VilaWeb.

Les fotografies també són la prova que la Barcelona global que venen avui les campanyes de promoció turística no es va fer sempre amb l’adhesió entusiasta d’uns veïns arromangats, sinó, ben sovint, també contra aquests veïns. Per això n’hi ha que incomoden: perquè contradiuen el relat dels ajuntaments socialistes, que després de l’eufòria olímpica amagaven sovint la pols sota la catifa del progrés i l’obertura. No són retrats freds, són retalls de memòria històrica que neixen del compromís. “Mentre no expliquis què hi ha, pots fer un reportatge de qualsevol cosa. Les imatges i prou no solen molestar. El problema és que ho expliquis”, explica Secall. “Ho vaig aprendre publicant aquest llibre, perquè de fet l’havia de coeditar l’ajuntament. Havíem fet quatre reunions amb els serveis tècnics, la cosa ja estava encarrilada, havien d’aportar-hi una quantitat important de diners, però quan van llegir els textos ens van començar a posar bastons a les rodes.”

Un trencadís de lluites al carrer

Un devessall de 274 de fotografies recorden la manifestació contra el Banc Mundial, el juny del 2001, o la protesta contra l’Europa del capital i la guerra, el març del 2002, o el repic de cassoles multitudinari contra la inauguració del Fòrum de les Cultures, el maig del 2004, quan un noi que va gosar pintar a la paret “No al fòrum de la hipocresia” fou detingut i, tan sols una setmana després, jutjat. Entre aquests esclats de denúncia, el paisatge de la ciutat es transforma. Unes altres imatges mostren l’intent de desallotjament de Can Masdeu, a Collserola, l’abril del 2002, on els ocupes van resistir tres dies, amorrats a la façana amb cordes; o la tancada d’immigrants sense papers a la catedral de Barcelona, assaltada després per la policia, el juny del 2004; o les ocupacions de les casernes militars abandonades a Sant Andreu del Palomar, a partir del 2001, o la de Can Ricart, al Poblenou; o la lluita contra el mobbing immobiliari que havien de suportar molts veïns del carrer d’en Robador, al Raval.

Moltes d’aquestes accions topaven amb una repressió severa. De vegades, de la policia espanyola, de vegades de la guàrdia urbana i, de vegades, dels Mossos d’Esquadra, que aleshores ja agafaven volada. La mirada dels agents, de braços plegats o brandant la porra, sotja en moltes fotografies els manifestants. “El sistema s’ha de defensar, i si s’ha de complir un pla urbanístic i els veïns es reboten i no obeeixen les directrius de l’ajuntament, l’ajuntament té l’última paraula gràcies als antiavalots. Quan al polític se li acaben els arguments o la paciència, té aquest recurs”, diu Secall. Als batlles Clos i Hereu, aquesta paciència se’ls acabava sovint. “Al senyor Clos li va tocar la gran tasca d’encaminar la ciutat cap allà on és ara, i el senyor Hereu en va ser simplement el continuador. Ja feia molts anys que era a l’ajuntament, com a regidor de mobilitat i seguretat de Clos, i va tenir la responsabilitat d’enviar els antiavalots en moltes ocasions. El pols no li tremolava”, diu.

Aquell període també té, malgrat tot, petites victòries. A la vora del mercat de Santa Caterina, al Pou de la Figuera, una illa de cases enderrocada que s’havia de convertir en una zona verda esdevé, en canvi, una deixalleria improvisada, al bell centre de la ciutat. Un munt de ferralla, un abocador públic insalubre que els veïns bategen com a Forat de la Vergonya. L’ajuntament va requalificar els terrenys perquè fossin edificables, però els veïns lluitaren per evitar-ho. En llocs com aquell, Secall hi observava “una depuració social i una destrucció programades”. La societat público-privada PROCIVESA/FOCIVESA, creada per l’ajuntament, desocupava els edificis que s’havien de demolir i en reallotjava els veïns afectats; l’Institut Català del Sòl i el Patronat Municipal enderrocaven i construïen, llavors, la Barcelona dels mapes traçats amb punta fina. Els inversors privats de l’empresa hi guanyen ominoses sumes de diners.

En blanc i negre

Les fotografies són en blanc i negre per una raó tècnica: les primeres càmeres digitals de principi dels 2000 encara eren rudimentàries i el blanc i negre els donava més qualitat. Ara els clarobscurs expressen també la tristesa que, dues dècades després, desperta el record d’aquell esperit combatiu. Avui Secall el troba desmantellat. Tampoc no l’idealitzava aleshores: “La mobilització, en aquella època, tampoc no tenia força per a aturar res. L’única interessant es produïa sobretot en llocs concrets, més fàcils de defensar, com el Forat de la Vergonya”, diu. El panorama actual el troba desolador. “El Poblenou s’ha transformat en un camp de conreu de l’especulació. No em pensava que serien tan salvatges, no creia que la frenesia especulativa arribés a aquest nivell.” A les seves fotografies, malgrat tot, la lluïssor de la retina encara infon esperança.