11.06.2019 - 21:50
El juliol del 2015, la batllessa Ada Colau covava el dubte de participar en la manifestació de la Diada a la Meridiana: temia que esdevingués l’arrencada de la campanya electoral de la candidatura independentista. Estava en el seu dret, com ho estaven alguns dels seus regidors de fer el contrari, però ho havia de dir tan d’hora? No podia esperar a llegir la llista, a seguir el curs dels esdeveniments fins a l’Onze de Setembre, abans de pronunciar-s’hi? O és que no podia evitar considerar que l’Ajuntament de Barcelona li atorgava un poder que podia usar a discreció i a toc de trompeta enfront d’altres poders? Si era així, i trobàvem just que tingués el dret de fer-ho, calia preguntar-se a quins poders no identificats s’enfrontava la batllessa de Barcelona quan proclamava els seus dubtes urbi et orbi. Perquè, si no era pas a un altre president municipal, a un conseller, al president de l’ANC, a la presidenta d’Òmnium o al president de la Generalitat, podíem esbrinar a quina mena de poder s’enfrontava, en el seu imaginari, la batllessa de Barcelona? Jo gosava afirmar aleshores que s’enfrontava a un bloc de poder institucional-popular que volia la llibertat dels catalans. Alguns deien –i potser ella no ho pensava, però tant se val, perquè el seu posicionament ens permetia de deduir-ho– que no tots els catalans volien la mena de llibertat que propugnaven els partidaris de la llista independentista unitària. I potser tenien raó, però, a continuació, se’ls podia preguntar si aquella part de catalans que no combregava amb la llista unitària volia la llibertat. I, si la volien, com la pensaven guanyar. Si no fos que, fet i fet, ens diguessin que no es tractava de la llibertat dels catalans, sinó de la dèria d’uns quants que només volien mantenir els seus privilegis –la vella sonsònia amb què Pablo Iglesias va posar música de fons al seu celebrat míting d’Horta. I aleshores calia demanar-los quins privilegis defensaven els qui pensaven que els catalans no lluitaven per la seva llibertat. Allò que no es podia admetre era que Barcelona, la capital de Catalunya, practiqués la falsa equidistància dels neutrals davant els fets històrics que s’esdevenien. N’hi va haver que van exalçar la valentia de la batllessa, perquè, des d’una posició d’esquerres catalana, s’havia enfrontat a la dreta independentista –com dient que el fet que no fos directament Podemos que s’hi enfrontés autenticava i magnificava el gest de Colau com a ‘genuïnament català d’esquerra’. Però això era (i ho continua sent) una deformació miop: de fet, la batllessa de Barcelona podia tenir una posició esquerrana davant la qüestió social, però en la qüestió nacional, quan feia el ‘don Tancredo’ entre la llibertat dels catalans i l’estat que els la negava, era dretana, perquè acceptava l’statu quo imperant de la constitució espanyola, sabent de sobra que mai no podríem decidir sobre res si no guanyàvem la llibertat per nosaltres mateixos. En la qüestió social, certament, la llista unitària podia ser conservadora, però en la qüestió nacional, enfront de l’estat i els seus partits i servidors, era clarament rupturista. La batllessa de Barcelona també tenia tot el dret de dir-nos que ella confiava que els canvis a Espanya, de la mà dels seus socis d’aleshores a l’ajuntament (PSC), permetria de donar la paraula als catalans, sempre que se sotmetessin a la nova dinàmica espanyola. En tenia el dret, però no ho va dir. Perquè, és clar, el dia que PP, Cs, PSOE i Podemos, amb distintes combinacions entre si, al centre i a la perifèria, ens neguessin el dret a la llibertat per enèsima vegada, Ada Colau no podria mirar cap a una altra banda i dir que ella passava per allà…
Han transcorregut quatre anys des d’aleshores, és arribat el Dia de les Combinacions, i tot fa pensar que un cop més ‘Colau passarà per allà’. El PSOE podrà fer combinacions amb Podemos o amb Cs per negar-nos la llibertat per enèsima vegada. Tot continuarà igual d’encallat. I Colau i els comuns continuaran mirant cap a una altra banda. No són pas les polítiques socials, que manaran en les decisions últimes dels (ja no per més temps) equidistants. A la Fira d’Arrambi-qui-Pugui, tots els vots els seran benvinguts. I encara hi ha analistes de la situació que diuen que això ‘no va de pàtries’. Oh, i tant, que és cosa de pàtries. Per passiva, com sol passar amb el famós ‘nacionalisme banal’, però és cosa de pàtries. O sigui, de recomposició de l’estat. Val a dir, de negació de les llibertats als catalans. A tots els catalans, mal els pesi als equidistants. I encara que uns altres se sentin lliures dins l’Espanya que nega la llibertat de triar al conjunt sencer.
Les ideologies, ai, les ideologies –les paraules, les anàlisis, les justificacions, les rodes de premsa…– que tot ho tapen una mica més cada dia. Per envilir-nos una mica més cada dia. Per fer-nos sentir més inferiors cada dia. Per enca(na)llar-nos.
