31.12.2019 - 19:50
De totes les revoltes de la tardor del 2019, si n’hi havia cap d’anunciada era la catalana. Se sabia que en algun moment d’aquells mesos el Tribunal Suprem espanyol faria públiques les condemnes contra la presidenta del Parlament de Catalunya, la part del govern que va optar per no anar a l’exili i els dirigents socials que havien encapçalat la proclamació de la república independent l’octubre del 2017. Se sabia que les condemnes serien dures perquè provenien d’un judici sense garanties democràtiques i ple d’irregularitats i se sabia que originarien una reacció important perquè el volum de la confrontació entre Catalunya i l’estat espanyol no tan sols no havia amainat d’ençà del 2017 sinó que fins i tot havia pujat d’intensitat. Amb tot, la reacció va ser inesperadament dura.
La sentència va ser comunicada el 14 d’octubre a primera hora del matí. Durant el cap de setmana els diaris de Madrid n’havien anat filtrant el contingut, pràctica habitual a Espanya, per més estranya i sorprenent que siga. Les penes, efectivament, eren dures, amb l’argument d’un delicte medieval, el de sedició, com a eix central de la condemna. En total sumaven prop de cent anys de presó per a nou dirigents polítics i socials. El vice-president Oriol Junqueras rebia la pena més alta, de 13 anys. El Suprem condemnava també a 12 anys els consellers Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa. Després de la de Junqueras, aquestes eren les penes més altes, perquè el tribunal també els considerava responsables, a més de sedició, de malversació de diners públics. En concret, el tribunal veia ‘actuació sediciosa’ en Romeva pel fet de cercar suport internacional a la causa de la independència; en Turull per haver presentat les urnes del referèndum del Primer d’Octubre; i en Bassa per haver obert les escoles com a centres de votació durant el referèndum d’autodeterminació. La barbaritat especial d’aquesta darrera condemna era evident, perquè s’acusava la consellera de Treball de fets que en realitat corresponien a la d’Educació: l’havien identificada erròniament. En un altre país un error d’aquesta magnitud hauria servit per a anul·lar el judici.
La sentència va ser rebuda al carrer amb molta indignació. Especialment a Barcelona, on milers de persones es van anar concentrant al centre de la ciutat tot esperant la convocatòria d’un nou actor polític de nom sorprenent: Tsunami Democràtic. El Tsunami havia aparegut poques setmanes abans com a forma plataforma tecnològica innovadora que volia coordinar les reaccions a la sentència. La convocatòria era per a ocupar l’aeroport internacional del Prat.
L’ocupació de l’aeroport, imitació o comprensió de les noves regles?
‘Tothom a l’aeroport!’, anunciaven de sobte petites pancartes que van aparèixer d’improvís entre els manifestants. I tal dit tal fet. Milers i milers de persones van adreçar-se a les instal·lacions d’un aeroporta que és, segons les estatístiques actuals, el 29è amb més trànsit de passatgers del món.
La maniobra no era ben bé previsible i sí que era, en canvi, reclamada i esperada. Setmanes abans els manifestants d’Hong Kong havien ocupat també l’aeroport de la ciutat, el novè amb més trànsit de passatgers del món, on originaren el caos i catapultaren la reivindicació democràtica a tot el planeta. En un món en què les imatges circulen a una gran velocitat, el col·lapse aeroportuari era una jugada guanyadora i efectivament els mitjans de tot el món varen tenir les imatges, els vídeos, les fotografies, que havien de situar Barcelona, els catalans, en el mapa de la revolta.
Però les autoritats catalanes i espanyoles hi van posar entrebancs. Quan milers de persones s’adreçaven cap a les boques de metro i ferrocarrils, es va decidir d’aturar la circulació, frenar els combois i apartar-los en estacions secundàries. Tanmateix, això no va evitar que moltíssima gent optàs per arribar amb cotxe i amb altres mitjans fins a la terminal A, la més important. I molts més encara optaren per caminar els dotze quilòmetres que separen la ciutat de Barcelona de la instal·lació.
I a l’aeroport hi hagué una autèntica batalla campal, premonitòria d’allò que vindria després. La policia catalana i espanyola, sorprenentment actuant de manera conjunta, van blocar els accessos a la terminal, en un intent d’evitar-ne l’ocupació. El Tsunami va donar mostres d’imaginació imprimint i repartint milers de bitllets d’avió que els manifestants feien servir per a acréixer el caos i desorientar els policies. A mesura que passaven les hores, la tensió anava creixent i finalment manifestants i policies es van enfrontar. Sorprenentment, les dures càrregues de la policia aquesta vegada van tenir resposta i va començar a quedar clar que allò no seria el Primer d’Octubre, quan en un exercici extraordinari de desobediència civil la gent havia votat i havia defensat les urnes, però sense cap resposta violenta. Ara la sentència ho havia canviat tot, com es va anar veient en les hores següents.
La batalla d’Urquinaona i les Marxes per la Llibertat, els models antagònics es posen d’acord
Durant els nou anys de creixement del moviment en favor de la independència de Catalunya, les enormes mobilitzacions que s’havien fet s’havien caracteritzat sempre per un ordre i una disciplina remarcables. I d’això se’n feia gala. Manifestacions tan imponents com la Via Catalana acabaven sense ni un sol paper a terra i sense originar ni una sola confrontació. Fins i tot després de l’aplicació del 155 i les detencions dels dirigents polítics catalans, les manifestacions havien continuat essent extremadament pacífiques i els grupets que volien elevar el nivell de la confrontació eren apartats i controlats sovint pels manifestants. La publicació de la sentència va posar fi a aquesta actitud i la vella discussió va restar aparcada. Durant cinc dies, entre l’ocupació de l’aeroport i allò que acabà anomenant-se la batalla d’Urquinaona, Barcelona i bona part de Catalunya van cremar literalment, amb nits d’una violència extraordinària.
De la policia, s’esperava que actuaria sense límits. Ho va fer. Fins i tot disparant a tort i a dret pilotes de goma, prohibides pel Parlament de Catalunya. En canvi, no s’esperava ningú la contundència dels manifestants que van derrotar militarment –si es pot dir així– els cossos de seguretat. Durant sis nits llarguíssimes les batalles al carrer van ser constants. Fins que dissabte de matinada, després d’un cara a cara entre manifestants i policies que va durar hores a la plaça d’Urquinaona, de sobte la policia es va retirar del centre de la ciutat. Impotent.
La batalla d’Urquinaona va ser una explosió de violència que vinculava, també, els fets de Barcelona amb la revolta global de la tardor. Perquè a tot arreu hi ha hagut violència, una reacció lògica a la pèrdua de confiança en els canals tradicionals de la política, els parlaments, els governs i molt especialment els partits polítics.
En el cas català, aquesta violència es va combinar amb mostres imponents d’allò que havia estat la mobilització tradicional fins aleshores. El 26 d’octubre centenars de milers de manifestants van tornar a ocupar una de les artèries més llargues de Barcelona, el carrer de la Marina, de la Sagrada Família fins a mar. Això passava dotze dies després de comunicar-se la sentència. Però abans, menys de quaranta-vuit hores després de saber-se la sentència, milers de persones s’havien posat a caminar des de diversos punts de la geografia del Principat per fer les Marxes per la Llibertat, unes marxes que farien una entrada apoteòsica a Barcelona, col·lapsant les principals autopistes d’accés, el 18 d’octubre, coincidint i complementant-se amb els enfrontaments més durs entre la policia i els manifestants.
Un tall a la frontera, un avís a Europa
Abans d’acabar-se l’any, el Tsunami Democràtic encara havia de convocar dues noves mobilitzacions de gran impacte: les protestes del 18 de desembre durant el partit de futbol entre el FC Barcelona i el Reial Madrid i, sobretot, el tall de l’autopista AP-7, una proposta llargament reivindicada per amplis sectors de l’independentisme.
Com en totes les accions del Tsunami, la sorpresa va ser un factor clau. S’havia anunciat una acció, però no s’havia dit quina. Els rumors, després de l’ocupació de l’aeroport, apuntaven a unes altres infrastructures, molt especialment a la AP-7. Tanmateix, ningú no s’imaginava que passaria com va passar.
Perquè l’acció no es va fer a la banda administrativament espanyola de Catalunya sinó a la banda de l’estat francès, una novetat que remarcava el paper de Catalunya Nord els darrers anys en defensa del sud i que causava un maldecap evident a Espanya, perquè no podia intervenir-hi. L’acció, a més, era espectacular perquè allà on només hi havia asfalt i carretera, en pocs minuts s’hi va instal·lar un escenari i una petita ciutat amb cuines, serveis sanitaris i tota mena d’equipaments.
En total, l’ocupació va durar dos dies i dues nits. La gendarmeria francesa, malgrat les pressions espanyoles perquè desallotgés l’espai de seguida, no ho va fer durant les primeres vint-i-quatre hores, en part per la reacció dels electes nord-catalans. Quan finalment el blocatge va ser dissolt, la gent es va reagrupar, de primer a la Jonquera i després a Girona, on va mantenir el tall una nit més. Les autoritats franceses havien tallat l’accés a l’autopista des de Narbona i això havia causat un forat en una de les rutes més importants d’Europa. L’esforç de desviar la ruta cap al País Basc va topar, a més, amb el blocatge pels bascs de la frontera a Irun, també seguint la crida del Tsunami
L’acció va ser un avís d’allò que pot arribar a passar i la confirmació que l’entrenament de la població en tàctiques més dures de lluita contra la repressió va fent efecte. Tan sols un any abans, el 21 de desembre de 2018, la visita de Pedro Sánchez a Barcelona havia originat enfrontaments entre manifestants que pretenien fer accions contundents i manifestants que els ho impedien i que deien que una persona encaputxada no els representava. Un any després aquesta controvèrsia s’havia superat completament, després d’una tardor catalana que havia posat el Principat al mapa de les revoltes globals.
