29.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 30.04.2018 - 07:28
L’anunci, que ja veurem si és real, de la possible presentació de Manuel Valls com a candidat de Ciutadans a la batllia de Barcelona ha fet albirar un horitzó que, tot i semblar allunyat, és ací mateix: el de les municipals. Valls va ser fa molts anys un polític interessant, que escrivia llibres molt bons. El pas per les altes instàncies de la república francesa el va convertir en un autèntic pària, cosa ben visible a l’Assemblea Nacional. Però el seu nom podria ser un al·licient per a una part de la població que no necessita programa ni projecte, perquè viu solament d’anar a la contra i tan agressivament com siga possible. Per al possible votant de Ciutadans, Barcelona no importa, només importa aturar l’independentisme, de la manera més contundent possible. I en això un candidat que no sap res de la ciutat, però que alçarà una expectació mediàtica comprensible, els pot ser útil.
De moment, la hipotètica candidatura de Valls és rebuda amb un cert interès pels comuns, que creuen que contraposar dues personalitats mediàtiques com Valls i Colau els pot afavorir. Especialment, en vista que l’independentisme no sembla entendre què hi ha en joc a la capital. En unes eleccions municipals, si no es pot arribar a tenir majoria absoluta a base d’aliances, no es repeteixen els comicis sinó que esdevé batlle qui té més vots. Colau només en té 11 de 41, però ha manat durant quatre anys. I en les eleccions de l’any vinent és clar que, igual que en les anteriors, serà molt difícil que algú aconseguesca d’aplegar la majoria necessària per a fer un bloc, de manera que qui tinga un vot més guanyarà. I en aquesta posició, dividir quan podries sumar i guanyar és un gest d’una irresponsabilitat monumental.
Que l’independentisme no tindrà majoria em sembla que ho podem donar per fet. Tot i l’intent de Jordi Graupera, em sembla impossible que els partits independentistes entenguen o imaginen ni tan sols què hi ha en joc i en conseqüència arriben a cap acord. Perquè estan obsedits en la seua guerra particular. Qualsevol pacte seria bo i si n’hi hagués un a tot el país encara més. Les eleccions de l’any vinent podrien ser un altre 14 d’abril, un altre primer d’octubre, si els polítics independentistes entenguessen que és factible guanyar a tots els municipis del Principat, simplement posant d’acord els seus grups. Però no ho faran. I a hores d’ara ja no sé si no ho faran perquè el pesa massa la batalla entre ells o si no ho faran perquè realment no sembla que ningú tinga clar què cal fer a curt termini, quins passos calen per a fer efectiva, o mirar de fer efectiva, la República. Ni, en conseqüència, què caldria fer l’endemà de guanyar a tots els municipis. Per tant, em limite a constatar que no hi ha gens d’interès de ningú a presentar un envit d’aquesta dimensió a l’estat espanyol. I convindreu amb mi que això, mirat fredament, costa molt d’entendre i encara més d’acceptar.
