06.04.2022 - 18:02
|
Actualització: 06.04.2022 - 20:02
Al comerç barceloní no hi compra tanta gent. El mes passat hi hagué una forta davallada de clients a les botigues, segons el 61% dels enquestats per l’indicador de Comertia, si bé un 18% també assenyala que ha tingut menys visites però més vendes. En conjunt, el 47% de les empreses ha tingut augment de vendes respecte del mateix mes del 2019, un 2% les ha mantingudes i en un 51% hi han disminuït. Les vendes han crescut d’un 0,9% sobre el mateix mes del 2019, però amb un sol sector positiu: l’alimentació bàsica, per culpa de l’acaparament arran de la por de la vaga de transportistes. Ambdues disminucions, clients i vendes en general, fan que al sector hi hagi mala maror. Sobretot la primera, perquè veuen que hi ha moltes actuacions que l’ajuntament no fa bé.
Passa que les botigues del centre veuen molt clar que el model comercial de Barcelona no es podria mantenir sense la despesa feta per la gent de la regió metropolitana (RMB). Una despesa que té una amenaça principal: les polítiques d’urbanisme de la ciutat i la repercussió en la mobilitat. “Constatem que el 50,8% de visitants metropolitans es desplacen a Barcelona amb vehicle privat, mentre que el 40,7% manifesta arribar-hi amb transport públic. D’una altra banda, assegurem que el transport públic no és una alternativa real d’accés a la ciutat, perquè la gent que el fa servir ho fa perquè no té cap més manera viable d’arribar-hi.” Amb aquesta claredat s’expressa l’informe “Importància de l’economia del visitant de la RMB per reeconomitzar el centre de Barcelona”, que ahir va presentar Barcelona Oberta.
Segons els resultats obtinguts, el 75% dels visitants metropolitans no fa servir el transport públic per problemes relacionats amb el model i l’oferta existent. S’hi destaca l’excés de temps esmerçat (31,1%), l’excés d’intercanvis (14,2%), la falta de seguretat (9,6%) o, senzillament, la inexistència de connectivitat (6,7%). I dic: és tolerable que els trens que uneixen Barcelona amb Mataró, amb Vic o amb Manresa tardin gairebé el mateix temps a fer el trajecte que quan es van inaugurar, fa més d’un segle? Sí, ja sabem que la mobilitat és la gran assignatura pendent de Catalunya i sobretot de la RMB i que s’han escrit rius de tinta sobre aquest problema. Però ens hi hem de conformar? Fins quan? No cal recordar els milers de milions en millores d’infrastructures que no han arribat mai a materialitzar-se, perquè algú ho ha volgut així. Hi ha hagut prou denúncies durant molts anys, que han demostrat que als governants de Madrid els han fet el mateix efecte que sentir ploure.
Però ara el problema esclata a Barcelona. El caos de trànsit creat pel túnel de les Glòries n’és l’últim exemple. Si, després d’haver-lo inaugurat, aquesta setmana s’ha fet un pas enrere en la mobilitat dels qui volen entrar a la ciutat, la batllessa Ada Colau, a TVE, en celebrava l’obertura, després de set anys (!) i gairebé dos-cents milions de cost. Colau deia: “Els veïns n’estan entusiasmats” perquè no senten tan soroll. Que baixi i demani als milers de persones –ah, i contaminant molt més que abans, amb els cotxes aturats– quanta estona fa que estan encallats. “Intenteu sortir abans de casa”, ha recomanat algun càrrec, que ara no recordo, de l’ajuntament. La veritat és que hi ha moments que sembla que algunes autoritats del consistori vulguin aixecar la camisa als ciutadans. O, potser no, potser és sectarisme i prou. Un desori!
Parlo de tot això amb Gabriel Jené, president de la Unió d’Eixos Comercials Turístics, Barcelona Oberta, que em fa avinent la preocupació del comerç del centre de la ciutat per la baixada de visitants esmentada. “Avui és molt senzill tenir un aparell que et compti la gent que entra a veure l’aparador, la que entra a la botiga i la que compra. Si aquesta dada baixa, pot ser perquè l’oferta no interessa. Però no sembla pas el cas, perquè allò que baixa més és el volum de gent que passa pel carrer. El sector que més se’n queixa és el de la restauració. Concretament, l’informe calcula que de cada tres euros en compres dels no residents de la ciutat, un euro va a la restauració. Els associats estan molt enfadats i veuen que així no podem continuar. Per això hem dedicat l’estudi d’enguany a analitzar la política urbanística i la relació que té amb aquest fenomen negatiu que continuem notant després de la pandèmia. I els resultats han estat molt preocupants.”
I té raó, perquè entre els principals motius que descoratgen les visites dels residents de la regió metropolitana a la ciutat de Barcelona, els quatre primers tenen relació amb la mobilitat. Segons l’enquesta, els embussos i les dificultats de trànsit són el primer obstacle per a l’assistència d’aquests visitants. El 72,7% dels enquestats assenyalen aquest motiu en primer lloc. Els altres tres principals motius identificats són la dificultat d’accés amb vehicle privat (62,7%), l’excés de temps per a arribar-hi (62,1%) i la dificultat per a trobar aparcament (60,2%). En conclusió, el 71% dels residents de la regió metropolitana diu que com més va més complicat és anar a comprar a Barcelona i el 58% dels compradors manifesta que deixaria d’anar-hi si no hi pogués accedir amb el seu vehicle privat. No cal dir que això seria un desastre.
Hi ha una dada a l’informe que em sembla demolidora i que alerta que les polítiques de mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona poden tenir una incidència directa en l’assistència de visitants metropolitans. Dels qui van a Barcelona amb vehicle privat, el 26,3% disposen del distintiu B. D’aquests, el 55% només compren el cap de setmana (quan no és vigent la zona de baixes emissions), però l’altra meitat sí que en resultaria afectada. D’una altra banda, l’informe estima que la mitjana de temps destinat a arribar a Barcelona des de l’àrea metropolitana és de 35 minuts i la tolerància als embussos dels visitants és de 24 minuts i prou. Vet aquí un punt important. La pregunta és quan i quants se’n cansaran?
Per Jené, que un 54% de les compres a la ciutat siguin fetes pels residents, un 28% pels no residents i un 18% pels turistes indica la importància que tenen els no residents, majoritàriament metropolitans. Per això quan diu que les dificultats d’accés a Barcelona poden tenir un impacte devastador per a la ciutat, sap molt bé de què parla. Em comenta que a l’informe, concretament, s’identifica “un risc de pèrdua de facturació entre 2.800 i 3.500 milions d’euros a causa de la desconnexió emocional de la capital amb la regió metropolitana”. I afegeix: “És una desconnexió promoguda per les mesures d’urbanisme que dificulten l’accés amb vehicle privat, l’absència d’alternatives adequades de transport públic i l’aparició de noves polaritats comercials originades pel comerç electrònic, que presenten una oferta equiparable a la del comerç de la ciutat.”
Per acabar, em vol deixar clar que el comerç no va en contra dels objectius de millorar la sostenibilitat de la ciutat, l’aire que respirem, la pacificació, les zones verdes… “En el ‘què’, hi estem tots d’acord, però no podem estar d’acord en la manera com es duu a terme. A Barcelona hi ha hagut, de fa molts anys, molts canvis urbanístics en favor dels vianants, com el de Portal de l’Àngel, Sarrià, Sant Andreu… però sempre s’havien fet amb la participació del comerç. Hi havia hagut una complicitat amb els diferents consistoris. Amb l’actual, això s’ha trencat completament.” I ho rebla: “És perfectament compatible consolidar i enfortir les compres i visites dels residents de l’entorn de Barcelona, amb les principals tendències i desafiaments en matèria de mobilitat sostenible.”
És cert. El report proposa un seguit de solucions, entre els quals destacaria dues: el desenvolupament d’una xarxa real, capil·lar i efectiva de transport públic entre Barcelona i la regió metropolitana i el desenvolupament d’una xarxa d’aparcaments dissuasius (park & ride). Són de sentit comú. Però tinc la sensació que, entre la inòpia o malvolença del govern de Madrid, per una banda, i la incompetència manifesta de l’actual batllia de Barcelona –que, urbanísticament, va de nyap en nyap– ho tenim molt magre, i no hauria de ser així.