19.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 20.12.2021 - 00:07
Abans de la irrupció del cinema i la cultura de masses, una de les atraccions populars eren les barraques de fira i els espectacles ambulants, que eren els marges del circ. S’hi exhibien des d’animals mai vists fins a éssers humans deformes o esguerrats, fetus i més fenòmens rars de la naturalesa. Un catàleg immens i divers de gegants, nans, dones barbudes, hermafrodites, mags, faquirs, zoos d’indígenes, empassasabres, hipnotitzadors, gabinets d’anatomia, museus de cera i homes i dones considerats salvatges o exòtics van satisfer la curiositat i la morbositat dels ciutadans de Barcelona, del segle XVIII al 1939.
Avui dia el món freak perviu i s’exhibeix a les pantalles de les televisions, a internet i a les xarxes socials, però durant molts anys el misteri, l’horror i l’exotisme viatjaven amb carros de firaire i s’exhibien en barraques instal·lades als afores de la ciutat o en solars i terrenys en desús. Era una història relativament sabuda, però no estudiada fins avui en profunditat. Després de deu anys d’ investigació exhaustiva i rigorosa, l’historiador Enric H. March publica un treball magnífic: Barcelona Freak Show (Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona).
El llibre és alhora una crònica social i moral, un tractat d’història de la ciutat i un impressionant catàleg dels éssers, ambients, modes i costums que configuraven el món dels espectacles més populars, fantàstics i sovint sòrdids que triomfaven a Barcelona segles enrere. Fins a la fi de la guerra del 1936-1939, que implicà un canvi abrupte i radical, també, en qüestions d’entreteniment i esbarjo públic i popular. És la història fosca de la ciutat, un món llegendari que ja pertanyia més al terreny de la faula i la ficció que no al dels estudis erudits.
El llibre de March té un gran valor. Explora un món desaparegut i ens el mostra en detall, inserit en el context polític i social de la ciutat a l’Europa d’aquella època. El ressuscita, l’explica i l’analitza, com un treball d’antropologia social sobre la memòria de la ciutat. Una feina que no ha estat fàcil, perquè aquesta mena d’esdeveniments no tenien una gran presència a la premsa. L’autor s’ha hagut de submergir durant anys de recerca en hemeroteques, arxius i col·leccions particulars. I en tota mena de relats i cròniques existents sobre la vida quotidiana de la ciutat i els seus habitants.
Les il·lustracions són fonamentals per a fer-se una idea gràfica dels fenòmens, els ambients i els protagonistes. El llibre en conté moltes i de molt bones, el contrapunt ideal per a reforçar el text i desvetllar a la ment del lector l’imaginari icònic real d’aquell món curiós de freaks, xarlatans i espavilats. Hi ha imatges informatives i, fins i tot, impressionants, com és l’autòpsia de l’hermafrodita Josep Vallès, publicada a la revista La Medicina Catalana l’any 1934. Una recerca que tampoc no deu haver estat fàcil, perquè aquests espectacles s’anunciaven en cartells de vida efímera.
És un treball enciclopèdic que abasta des de la monstruositat i l’aberració fins als orígens del circ com l’entenem avui. I, quant a l’actitud del públic, des de la befa i la morbositat, fins a l’atracció pel misteri, la sorpresa, l’exotisme i les emocions fortes. També els debats que aquests espectacles suscitaven en la societat i entre els intel·lectuals. És destacable la novel·la La niña gorda (1929), de Santiago Rusiñol, basada en la història d’una nena molt grassa exhibida en una barraca de fira. I la reacció contundent de Josep Maria de Sagarra contra el fenomen d’una crucifixió en directe.
L’any 1933, en un article titulat “Sobre la crueltat” publicat a la secció “L’aperitiu” del setmanari Mirador, Sagarra titllava l’exhibició de repugnant i comminava les autoritats a ser implacables i intransigents: “Si no, tirarem per terra aquella ficció que ens aguanta a tots i ens fa creure que la societat humana tendeix naturalment a millorar i a perfeccionar-se.”
El cas de la crucifixió real que escandalitzà Sagarra va ser molt sonat. Les atraccions havien anat evolucionant durant dècades de competició constant entre firaires per a seduir el públic. Aconseguir aquell “encara més difícil!” era una veritable preocupació per als organitzadors i per a tots els “fenòmens” més humans o menys, més artístics o menys, que vivien del submon freak. Així fou com l’estiu del 1933, el faquir Taimú va ser clavat de veritat en una creu a l’escenari del Teatre Circ Olympia. Deien que hi resistiria cinc dies, fins que hi va intervenir la policia i va suspendre l’acte perquè la vida del faquir perillava.
L’espectacle de la mort
La mort també havia estat un espectacle. I encara ho era, segons que sembla. El més gran de tots, deien. Les execucions, a la forca o al garrot vil, havien estat públiques i reunien molta gent. De vegades, famílies senceres anaven a veure el tràgic espectacle de l’ajusticiament. De fet, en aquell temps un personatge famós va ser el popular botxí de Barcelona Nicomedes Méndez, especialista del garrot vil. Va executar molts homes, entre els quals hi havia Santiago Salvador, l’anarquista de la bomba del Liceu, i Joan Rull, terrorista i confident de la policia.
Quan el botxí es va jubilar, l’any 1908, va intentar d’allargar el “negoci” i presentà oficialment el projecte de fer un Palau de les Execucions a l’avinguda del Paral·lel, al costat de l’edifici que aviat va esdevenir el Molino. L’home volia exposar reproduccions en cera de les seves víctimes i explicar tots els detalls del garrot vil: el relat de les execucions més famoses, anècdotes macabres i les darreres paraules que li havien transmès els ajusticiats. Les autoritats li van denegar el permís i Méndez va acabar alcoholitzat, explicant per les tavernes del “barri xino” detalls escabrosos del seu currículum letal en canvi de copes.
Val a dir que més enllà de les representacions en directe de les execucions, amb els anys, els mitjans tècnics van millorar, o humanitzar, el gènere dels espectacles de la mort i tots en general. Es va passar a la representació dels finats en figures de cera –a Barcelona hi hagué un munt de museus de cera– i amb l’ús de la llanterna màgica, precedent del cinematògraf, que feia possible de veure figures en moviment. També proliferaren els museus anatòmics, representacions de cossos oberts per a mostrar-ne les vísceres i el funcionament intern, una pràctica també molt estesa que tan aviat satisfeia la curiositat científica de la gent com pretenia alliçonar sobre els efectes de les drogues i les malalties venèries o, simplement, atreia perquè era morbós.
Una història del lleure popular
Les investigacions d’Enric H. March tracen una història inèdita del lleure popular a Barcelona, en constant interacció amb l’evolució social i industrial de la ciutat i dels habitants. És un fantàstic capítol cultural del nostre passat que, fins ara, era molt poc conegut. Un viatge a la realitat oculta dels nostres avantpassats, als baixos instints i formes de diversió amb què les classes populars passaven les poques hores de lleure que tenien.
Sabem la història de la Barcelona dels burgesos i dels artistes, el relat oficialitzat de la ciutat dels prodigis, però ignorem com era la Barcelona de les tavernes i els espectacles insòlits, sovint sòrdids, que també expliquen qui som i d’on venim. Reflexionar sobre allò que avui ens sembla estrafolari o gairebé impossible ajuda a entendre l’evolució de la condició humana, amb totes les virtuts i els defectes.
Com diu molt bé el periodista Xavier Theros al pròleg, “És un recorregut per un món perdut, anterior a la nostra societat audiovisual, on la deformitat i l’alteritat atreien l’atenció d’un públic delerós d’experimentar sensacions fortes. Allò que es podia veure en una barraca de fira, a mig camí entre el circ i el gabinet de curiositats, formava la rebotiga vergonyant dels espectacles benestants que s’oferien al teatre o a l’òpera, al mateix temps que eren el mirall convex on es mirava tota la comunitat.” És la cara B de la història de la ciutat, poc estudiada pels cronistes dels mitjans burgesos com ara Sempronio i Lluís Permanyer.
Les barraques s’instal·laren al començament al capdavall de la Rambla i a la plaça de Catalunya, i van passar, més tard, a l’avinguda del Paral·lel. També hi hagué molts teatres estables, parcs recreatius i circs que, de tant en tant, es dedicaven a aquests gèneres d’espectacle poc cultes i més populars, com ara les caravanes de firaires ambulants, en grup o tots sols, que viatjaven pertot amb l’espectacle incorporat.
Aquest món d’espectacle popular no tan sols es nodria de rareses humanes i animals, sinó que també va contribuir a satisfer la curiositat de la gent sobre els nous invents, com ara l’electricitat i el globus, els diorames, les projeccions d’escenes fixes, la llanterna màgica i, finalment, el cinematògraf, una de les grans eines de la nostra cultura de masses i que va néixer en una barraca de fira. També els avenços científics hi tingueren un paper important, com els estudis anatòmics sobre l’interior del cos humà.
En principi, hi havia l’exhibició d’éssers mal formats i estrafets, que als ulls de la gent adquirien la categoria de monstres que aterrien i sorprenien el públic curiós. Entre els freaks que es mostraven en públic, tant aquí com a la resta d’Europa, hi havia gent afectada d’obesitat, raquitisme, hirsutisme, nanisme, gegantisme, policefàlia, microcefàlia, albinisme, intersexualitat, androgínia, amputacions, malformacions òssies; i gent amb òrgans supernumeraris o amb els cossos units, com ara els siamesos.
Al llibre hi ha un ampli catàleg, amb noms i cognoms, de dones barbudes, hermafrodites, éssers macrocefàlics; mig animals, com ara l’home mico; i animals amb dos caps i sis potes. Es passa de la por del monstre a la curiositat i la recerca de l’extravagància i l’exotisme. Un dels mèrits del llibre és, també, que l’autor humanitza aquests éssers tot esbrinant-ne la vida i fent un esbós de les seves històries personals i familiars i de les dels firaires. La història oficial els havia menystingut i condemnat a l’oblit. Enric H. March, sense estalviar-se detalls, els presenta com les persones que van ser.
També es feia espectacle de sanguinàries baralles entre animals, entre braus i gossos, espectacles de rates, micos savis i, com és sabut, de cabres i óssos ballarins. De l’habitual i molt popular exhibició d’animals exòtics es passà, com si fos un pas evolutiu d’allò més lògic, a l’exhibició d’habitants d’uns altres racons del planeta. Els zoos humans van tenir un gran èxit a Barcelona. Sabíem que n’hi havia hagut o dos. Aquest llibre n’esmenta i en documenta molts més i amb gent de procedència molt variada: aixantis, sudanesos, inuits, senegalesos i el popular circ de Buffalo Bill, amb indis americans autèntics.
Els nans i els golluts del Pirineu
La lectura del llibre origina moltes ressonàncies a la ment del lector respecte d’allò que sap, ha vist, sentit o imaginat. Unes reverberacions que tenen molt sovint connexions amb aspectes freaks i absurds del present. És el cas dels gegants i els capgrossos que encara tenen representació a les processons i festes majors de ciutats i pobles. I, sobretot, dels freaks nostrats a qui s’atribueix l’invent de la ratafia.
És sabut que els nans i els folls eren dues de les atraccions de les famílies reials, per regla general, força ocioses, frívoles i capricioses. Els Àustries de la corona de Castella feien servir un nan i un boig per any. Entre el 1563 i el 1700, explica el llibre, hi va haver més de cent vint d’aquests personatges que “tenien per missió combatre la malaltia que envaïa els cortesans: la malenconia fruit de la tristesa i l’avorriment”. També sabem que exemples com ara el del “bomber torero” i la seva orquestra de nans amenitzaven fins fa poc les curses de braus.
Entre el rei i el brau hi ha hagut sempre la plebs majoritària. De la multitud de nans i éssers lil·liputencs provinents d’arreu que van divertir els barcelonins en aquells anys, es destaquen els nans, o nanos, de les valls del Pirineu català, altrament anomenats golluts. Aquestes persones afectades de cretinisme a causa de l’endogàmia, la manca de iode i la insalubritat, eren marginats als pobles i no els permetien de barrejar-se amb la resta de la gent.
N’hi ha bons dibuixos fets per Isidre Nonell a la Vall de Boí. A banda de marginar-los de la vida quotidiana, o d’utilitzar-los com a ninot de fira, les famílies riques cerdanes, ripolleses i garrotxines van emprar les dones nanes de mainaderes. Es veu que distreien la canalla amb contes de follets i fades de l’imaginari propi. Pel fet de ser pobres i passar gana, eren grans coneixedors de la natura i les virtuts de les plantes i les herbes. Per això sabien destil·lar licors.
El debat públic i la moralitat
L’evolució d’aquests espectacles, amb innovacions i sorpreses constants, no tingueren tan sols un efecte recreatiu a la societat. L’exhibició de persones en gàbies d’animals, el tractament del sexe i de la mort, van generar debats populars que, sovint, es feien públics als mitjans de l’època. El treball de recerca de l’autor insereix al relat cròniques periodístiques o memorialístiques molt interessants que ens submergeixen encara més vivament en aquells anys i en l’estil i les polèmiques morals de l’època, algunes de les quals, convenientment adaptades, perduren fins avui.
