Barcelona, ciutat assetjada

Estimada família.

Amb l’arribada del bon temps, el setge al centre de la ciutat s’ha intensificat. Encara ens arriben aliments amb certa normalitat, però la mobilitat és cada vegada més complicada. Trajectes que a l’hivern fas en deu minuts, ara poden durar ben bé mitja hora. Hi ha cues a molts establiments i travessar la Rambla en hora punta només és apte per a kamikazes.

Aquests darrers dies he observat el comportament de les tropes invasores. Vivint al carrer de Petritxol, me’ls trobo cada dia. Abans venien sols o en parella, però ara actuen clarament organitzats. Arriben per terra, mar i aire i amb autocars es distribueixen pels carrers de Ciutat Vella en grups i escamots que ocupen tota la vorera. Segueixen el superior, que sovint porta un paraigua a la mà, amb qui van connectats per moderns receptors. Tot és tan evident que no fan ni el mínim esforç per a camuflar-se.

Porten mapes detallats de la ciutat, on tenen situats els punts neuràlgics i els mitjans de transport. És ben clar que algú els passa informació. Fins i tot tenen uns autobusos enormes només per al seu ús. Que hi ha col·laboracionistes és evident, perquè molts no s’allotgen pas en hotels, sinó en pisos particulars de xarxes pseudo-legals que la gent els lloga. La resistència ha fet algunes accions de protesta a la Barceloneta, però la batalla és molt desigual. També hi ha guies locals que es posen al seu servei i els porten d’un lloc a un altre.

A més, els indígenes que formem part de la resistència estem molt desorganitzats. Cada vegada som menys i hi ha desànim, fins al punt que molts s’han trobat forçats a exiliar-se. Ens continuem reconeixent perquè no duem xancletes ni mitjons sota les sandàlies, però caldria molta més solidaritat, accions contundents i maniobres de distracció que portessin els forasters cap a uns altres barris de la ciutat. A més, els nostres veterans van molt desorientats, perquè les forces ocupants han canviat la fesomia del centre i sembren la confusió a còpia d’obrir Desiguals, Alehops i Starbucks cada dos carrers.

En fi, que us recomano de deixar passar aquests mesos i no venir a Barcelona fins a la tardor, quan confiem que la situació haurà millorat. Nosaltres mirarem de resistir. Quan sortim amb el cotxet del menut aconseguim causar algunes baixes a l’exèrcit enemic, sobretot a l’altura dels turmells. No són baixes definitives, és clar, però pels crits que sentim són força doloroses.