24.07.2022 - 21:40
|
Actualització: 25.07.2022 - 08:05
Per alguna raó que no entenc, algú ha decidit que enguany cal celebrar amb bombo i platerets el trentè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. No sé si això té a veure amb els jocs d’hivern fracassats, si és que ja no saben com entretenir-se o si simplement és una operació nostàlgica, un intent de recuperació d’un país per sort desaparegut –aquella Catalunya còmodament espanyola que existia aleshores i que ja no existeix avui.
Reconec que vaig viure molt malament els jocs i que per això no podré ser mai equànime. Però també reconec que els qui ho vam viure així érem molt minoritaris. En aquella època feia col·laboracions al Temps i al Punt, i la Guàrdia Civil es va endur precisament dos periodistes d’aquestes publicacions, quan assaltà dues redaccions al mig del dia sense que ni la classe periodística, ni encara menys la classe política, reaccionessin a una violació de la llibertat de premsa tan greu. També col·laborava en “L’orquestra” de Jordi Vendrell, a Catalunya Ràdio, i van tancar l’emissió d’avui per demà, com tothom sap, només per haver parlat d’allò que passava. I Vendrell fou víctima d’un ostracisme per part de les autoritats radiofòniques que va durar fins el dia de la seua mort. Vaig haver d’ajudar a amagar durant uns quants dies un dels perseguits per la ràtzia olímpica i els meus dos millors amics d’aleshores van ser torturats a mort a Madrid, a les ordres de Baltasar Garzón i del govern socialista espanyol de torn. I quan dic “a mort” no faig cap hipèrbole. Vaig veure amb els meus ulls els seus cossos completament ennegrits i capolats, vaig escoltar horroritzat com relataven l’infern en què havien viscut i vaig veure els informes mèdics que es van fer quan eixiren al carrer, uns documents que deixaven ben clar que havien estat ben a la vora de l’abisme, tancats en aquella impune cova madrilenya.
Però, aclarit això, també he de dir avui, quan fa trenta anys de la cerimònia inaugural, que amb el pas dels anys he anat apreciant una altra cara d’aquells dies. Que em fa entendre millor la realitat del país, encara que no em canvia gens, ni aconseguirà canviar-me mai, la ràbia i la indignació; ni em farà oblidar qui eren els qui, des d’ací, col·laboraven a empetitir els fets o directament a censurar-los, aquells polítics i periodistes que, quan em queixava, responien que potser sí que s’havien excedit els uniformats, però que era millor no “esguerrar la festa”. I aquesta altra cara és la cara de l’orgull que els jocs van crear sincerament en molts barcelonins i catalans, un orgull que d’una manera que ens era inconcebible el 1992 s’ha acabat girant contra l’eix de la invenció, contra la gran raó de la maniobra, que no era sinó això que ara en volen dir “la concòrdia entre Catalunya i Espanya”. Els jocs, amb l’exposició de Sevilla i la improvisada capitalitat cultural de Madrid, eren la nova Espanya i volien presentar-la al món perquè duràs segles. Han fracassat.
Vist des d’avui, els Jocs Olímpics de Barcelona 92, puc reconèixer que van ser un èxit, però el projecte que els justificava ha fracassat, tot i que van fer mans i mànegues perquè reeixís. Recorde la incredulitat de rebre a casa una bandera, teòricament de Barcelona, que l’ajuntament de Pasqual Maragall va regalar perquè la posàssem al balcó, una bandera tan sols amb dues barres roges en compte de quatre. Jo aleshores, al pis on vivia, no hi tenia balcó i no vaig poder penjar cap estelada ni cap senyera, però la maniobra se’m va fer evident: amb aquella bandera volien evitar la presència de senyeres. La maniobra i la ignorància dels seus autors, però, també va ser una gran lliçó per a mi sobre com els tirs a voltes els eixien per la culata. Recorde, molt divertit, una conversa amb un periodista nord-americà que va escriure en el seu mitjà, un mitjà influent, que Barcelona era plena de banderes separatistes, perquè la senyera als seus ulls era una bandera igual que l’espanyola, groga i roja i amb unes quantes barres, en definitiva; però aquella altra bandera –que ell no sabia que la repartia l’ajuntament amb els diners de tots– li pareixia separatista perquè no tenia ni els colors d’Espanya ni la forma de l’espanyola.
Siga com siga, deia al principi que sóc ben conscient de la meua soledat d’aleshores i aquesta és la lliçó que n’he tret: el significat del passat pot canviar a mesura que s’encara el futur. I és assenyat estar obert a deixar que això passe i respectar-ho. Cal respectar la manera com la gent viu cada moment, perquè no saps quina projecció de futur tindrà.
Del 1992 ençà, l’independentisme, és a dir la consciència nacional catalana –allò que volien frenar amb els jocs, per tant–, ha anat creixent d’una manera exponencial. I amb el pas dels anys cada vegada m’he trobat més sovint caminant al costat de més gent que tenia i té encara avui un record bonic dels jocs. Fins i tot m’he vist cridant “independència” al costat de persones que tenien un càrrec important en aquell temps i que, tanmateix, per a ser ara independentistes, no han hagut de renunciar a allò que van ser, a allò que van sentir legítimament i a allò que van fer –perquè no cal, però també perquè ningú no els ho demanarà.
I per a mi aquesta capacitat de reconstruir-nos com a societat, mirant al futur i superant el passat, és una de les grandeses del moviment democràtic per la independència de Catalunya. I una de les proves de la seua enorme maduresa de fons –per més bajanades que puguem fer en el dia a dia.
En aquell moment, l’any 1992, ho van intentar tot per dividir-nos com a societat i per acorralar-nos i trinxar-nos, als qui rebutjàvem la gran maniobra d’emblanquinament del règim postfranquista, de la corona i, en definitiva, de l’espanyolitat. Però, vist amb la perspectiva dels trenta anys, no es pot negar que molts dels qui aquells dies estàvem separats a una banda –la de la ràbia i les llàgrimes– o a una altra –la de l’alegria i la satisfacció– avui som ací junts, units en la idea que Espanya ja no és el nostre futur ni ho serà mai. I això, ser capaços de fer això, ens fa molt forts com a projecte, com a societat, com a nació.
PS. La premsa catalana viu en un clima molt enrarit aquests darrers dies, de manera que ho aprofitaré per reivindicar que VilaWeb, del 2004 ençà, ha fet seu l’objectiu de viure tan sols dels subscriptors i evitar tota possible dependència econòmica del poder polític, un poder que, com veiem, cada dia és més incisiu i més controlador. És per aquesta raó que no ens presentem a les subvencions discrecionals de la Generalitat, que han derivat en un nou escàndol. Però per això mateix necessitem més que mai el vostre suport. La premsa lliure la paguen els lectors i, en relació amb això, tenim un agraïment infinit pels més de 22.000 subscriptors que ja ho fan. Tanmateix, volem que sigueu conscients que en necessitem més. 30.000, pel cap baix.
