14.01.2025 - 21:40
Hi ha moments que transcendeixen el futbol i es converteixen en símbols. La botifarra de Joan Laporta a la llotja durant la Supercopa d’Espanya no tan sols ha generat polèmica, sinó que ha posat sobre la taula dos elements que mai no semblen allunyar-se del Barça: la passió futbolística i la política. Un gest tan senzill i visceral com aquest ha acabat essent disseccionat i analitzat com si fos una qüestió d’estat. Però, per què?
El context és important. El Barça arribava al partit contra l’Athletic Club amb un equip que volia recuperar confiança després d’uns quants mesos irregulars i, al mateix temps, amb una batalla institucional en marxa. La decisió del Consell Superior d’Esports (CSD) de permetre la inscripció de Dani Olmo i Pau Víctor va ser una victòria crucial per a Laporta i la seva junta directiva, després d’enfrontar-se a les negatives de la Lliga i la RFEF.
Quan tot això culmina en una gran nit de futbol, amb un triomf treballat, el president es deixa endur per l’eufòria i fa una botifarra a la llotja. Un gest d’alleujament i victòria davant d’un sistema que, sovint, sembla més preocupat per posar traves al Barça que no per fomentar l’esport. Però aquesta explosió de passió espontània ha tingut un preu.
Com era d’esperar, el gest no ha estat exempt de crítiques. Alguns sectors de la premsa i l’opinió pública han qualificat la botifarra de poc institucional, un comportament impropi d’un president que lidera un dels clubs més grans del món. La RFEF ja estudia possibles sancions per una conducta que alguns consideren vergonyosa. I fins i tot dins el barcelonisme, algunes veus han qüestionat si aquests gests contribueixen a reforçar la imatge global del club.
Perquè tots sabem que el futbol és impassible al masclisme, a la violència, al feixisme i al racisme. Però, ai las, quan es tracta d’una botifarra, la cosa canvia. I encara més si la botifarra la fa Joan Laporta. Una altra cosa hauria estat si l’hagués fet Florentino: de moment, no seria una “botifarra catalana”, sinó un “corte de mangas”, i segurament l’haurien qualificat d’home “campechano” i simpàtic, com el rei emèrit. És clar, perquè aquest home pixa colònia.
A més, la botifarra arriba enmig d’un clima tens al futbol espanyol. Amb escàndols institucionals, polèmiques arbitrals i guerres de poder entre entitats, el gest de Laporta podria ser vist com gasolina en un foc que ja crema intensament. Per a alguns, és un recordatori de l’estil polèmic del president; per a uns altres, una mostra de passió autèntica.
Vivim en una època en què cada gest públic es mesura amb una lupa gegant. La cultura woke xoca frontalment amb espais com el futbol. Aquest és un món en què la passió, la tensió i la visceralitat són l’essència mateixa del joc. Pretendre que el futbol sigui un entorn de serenitat absoluta és impossible. La botifarra de Laporta, en aquest sentit, no encaixa en el manual de correcció política que sembla imposar-se avui dia. L’han acusat de ser poc institucional, de no estar a l’altura del càrrec, d’enviar un mal exemple als nens. Però, de debò és tan greu? Parlem d’un gest que qualsevol aficionat ha fet alguna vegada, sigui al sofà de casa o a la graderia. Convertir aquesta anècdota en un assumpte moral sembla més un símptoma de l’excés de sensibilitat actual que no pas un problema real.
Ara, el que fa que aquesta polèmica hagi anat més enllà és el fet que Laporta no és només el president del Barça; és també una figura política. Amb un discurs obertament independentista, Laporta ha estat sempre una figura polaritzadora. La seva botifarra ha estat vista per alguns com un gest que transcendeix l’esport. No és només una celebració; és, en els ulls dels seus detractors, una rebel·lió simbòlica contra un sistema que el president mateix percep com a hostil.
És inevitable de preguntar-se: si Laporta no fos independentista, rebria el mateix nivell de crítiques? És difícil d’imaginar que un president d’un altre gran club fos tan analitzat per un gest com aquest. La política a Espanya mai no és lluny del futbol, i en el cas del Barça, sovint sembla anar de bracet. La botifarra no tan sols s’interpreta com un gest emocional, sinó com una metàfora del conflicte entre Catalunya i Espanya. I això, sens dubte, amplifica la polèmica.
Laporta és Laporta. No ha estat mai un president convencional, i aquesta botifarra n’és només l’últim exemple. És un líder passional, que connecta amb l’afició precisament perquè no amaga allò que sent. Però aquesta mateixa autenticitat és també el que l’ha fet vulnerable a les crítiques. Aquesta manera de fer té riscos. El Barça és una institució global, i cada gest del seu president té repercussió internacional. Però també té avantatges: Laporta és un president que no dubta a posar-se al capdavant de les batalles, ja sigui contra la Lliga, la RFEF o el que percep com a injustícies contra el club.
La botifarra de Laporta passarà a la història com una de les seves accions més icòniques. Sigui com sigui, el Barça va guanyar al camp i al despatx. I si la botifarra de Laporta molesta, potser el problema no és el gest, sinó tot el que representa. Al cap i a la fi, com va dir Fuster, “Forma part d’una bona educació saber quan cal ser maleducat.” Laporta, aquest cop, va saber-ho perfectament.
