Carles Viñas: “A l’Espanyol li falta decisió per a combatre la violència dels seus afeccionats”

L’assalt violent al camp d’un grup d’ultres de l’Espanyol mentre el Barça celebrava el títol de lliga és una de les imatges més lamentables de la temporada. L’equip blanc-i-blau ha condemnat els fets i s’ha compromès a castigar-ne els responsables. L’incident ha posat de manifest una xacra que el futbol professional masculí arrossega de fa anys: la violència als estadis i els grups ultres. En parlem amb l’expert en el tema i professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona (UB) Carles Viñas.

—Heu estat molt crític amb el dispositiu de seguretat del camp de l’Espanyol. Què va fallar?
—En un partit considerat d’alt risc com aquest, no entenc que no es fes un cordó de seguretat per a controlar el perímetre. A més, amb el component esportiu de guanyar la Lliga al camp del màxim rival, un rival que és a la vora del descens… Era previsible que pogués passar. Realment, l’accés a saltar la gespa va ser certament molt fàcil. La seguretat del club va quedar totalment desbordada. Em va sobtar molt. És cert que no tenim episodis d’aquest tipus sovint, i també és veritat que, com va dir l’intendent dels Mossos, si hi ha una allau, és pràcticament impossible aturar-la. Però bé, jo crec que no es van posar els mitjans que en altres partits de risc s’utilitzen i tenen aquest efecte dissuasiu.

—Un ex-president de l’Espanyol ha dit que el Barça va “provocar” els afeccionats pericos.
—El problema més gran no són els nois que salten a la gespa, sinó justament que s’arribi a justificar l’acció. Una cosa és en calent, amb la tensió del moment, però que en fred es justifiqui l’acció i s’arribi a dir que van saltar per fer-los fora i no per agredir-los és totalment fora de lloc.

—Viu la rivalitat de la mateixa manera, l’afecció del Barça que la de l’Espanyol?
—La rivalitat ja no és bidireccional. El rival del Barça és el Reial Madrid. El Barça ja no considera l’Espanyol un rival esportiu. Dècades enrere sí que era l’Espanyol, era una rivalitat molt més estreta. Ara, amb la competitivitat directa amb l’equip de la capital d’Espanya, s’ha perdut la rivalitat en grau considerable. Els qui la mantenen són més aviat els afeccionats de l’Espanyol, els del Barça miren més cap a una altra banda. A més, cal tenir present la diferència esportiva de l’equip guanyador i el que no guanya. No és una rivalitat equilibrada. I això fa que sigui més punyent en una banda que no pas en l’altra.

—Els ultres de l’Espanyol ja van causar aldarulls al camp del Girona. Considereu que l’Espanyol fa prou per a combatre la violència dels seus seguidors violents?
—És un tema complex d’abordar. Però crec que els falta decisió per a combatre-la. Ho atribueixo, segurament, al temor de l’impacte que aquests grups puguin tenir a l’estadi, a la massa social i a les xarxes socials. En general, les directives actuen amb molt respecte i crec que falta voluntat i fermesa. Habitualment, es minimitza el problema. Es tracta com si fos una cosa puntual. Crec que no hi ha voluntat real de combatre-ho, perquè en el futbol, aquest és un problema menor. El futbol és un negoci, i el negoci ha de rutllar. Que hi hagi trenta eixelebrats o quaranta que fan actes violents és un problema en la mesura que pot afectar el negoci. Si no l’afecta, es minimitza.

—Creieu que es pot fer una interpretació dels fets com a confrontació de dos models ideològics i polítics, l’un associat al Barça i l’altre a l’Espanyol?
—Això era més en el passat, les dècades dels vint i els trenta, quan aquestes identitats eren molt més marcades i clarament definides. Amb el pas del temps, això s’ha anat diluint. Les d’ara són molt més transversals, encara que el tarannà majoritari es relacioni amb les identitats històriques. Certament, els sectors més bel·ligerants se signifiquen per a mantenir els posicionaments ideològics més extrems. En el cas de l’Espanyol, queda clar. I en el cas del Barça, tot i ser més plural, també. El Barça també té sectors neonazis.

—Però s’ha vist que entre els assaltants de l’Espanyol al camp hi havia militants del PP.
—Jo crec que no va tant per aquí. Em penso que les causes tenen més aviat un component esportiu per la situació dels dos clubs: l’un, que guanya la Lliga a casa del màxim rival i l’altre, que és a punt del descens. També perquè hi ha aquesta rivalitat que té més interioritzada l’afecció de l’Espanyol, molt més extrema que no pas la del Barça.

—Després dels incidents, alguns seguidors de l’Espanyol van criticar els ultres per haver tacat el nom de l’afecció i van lamentar d’haver-se de justificar tota l’estona.
—L’afecció de l’Espanyol està estigmatitzada i crec que és un llast per a ells. Tots tenim al cap molt marcat l’estereotip d’afeccionat de l’Espanyol. Aquest és el problema, i segurament això ve per aquesta gent que va actuar l’altre dia, perquè són els qui han marcat l’agenda del club fins avui. I aquesta dinàmica és la que hauria de capgirar l’Espanyol si vol treure’s de sobre aquest estigma i ampliar la seva base social.

—Parlem ara del Barça. Us faig la mateixa pregunta que amb l’Espanyol: el Barça ha fet prou per a combatre els seus afeccionats violents?
—El Barça s’hi ha posat. S’hi ha posat decididament. De fet, ho portava Joan Laporta a la campanya electoral, abans de ser president. Va dir que lluitaria contra l’exhibició de símbols feixistes. I, per tant, ha complert en aquest sentit. Molts clubs el van aplaudir, però pocs l’han seguit.

—L’àrbitre basc Iturralde González relatava la violència que va viure als estadis en una entrevista i deia que “els violents fan servir el futbol per exterioritzar totes les seves mancances”. Hi esteu d’acord?
—Sí i no. El futbol és l’altaveu de determinats individus que l’utilitzen per assolir notorietat, és cert. A la vegada, també et diré que és impossible dissociar la violència del futbol si tenim una societat amb violència. El futbol és un reflex de la societat. El futbol és on se centra aquest problema perquè és l’esport més popular. Si ho fos el rugbi o el tenis, doncs ho tindríem allà, perquè aquesta gent busca notorietat, vol transgredir. Moltes vegades, els mitjans retroalimenten el fenomen perquè totes dues parts se’n veuen beneficiades.

—No penseu que també hi té a veure que el futbol masculí estigui molt marcat per la masculinitat i la testosterona?
—Sí, hi ha un component de masculinitat i en aquests grups encara és més accentuat. Però és un fet que tenim en la societat. Una societat masclista o patriarcal no pot exigir que el futbol de cop volta sigui diferent, és impossible. És com eradicar el racisme de l’esport. Si tens una societat racista, tindràs racisme en l’esport. Per tant, primer has de preocupar-te d’eradicar-lo a la societat, i llavors, de retruc, desapareixerà de l’esport. A més, en el cas de l’assalt al camp de l’Espanyol, hi ha un component de territorialitat, és evident. Són al seu camp, consideren que el seu temple ha estat profanat pel màxim rival i salten a la gespa com guardians per evitar-ho.

—Què ha de passar perquè els estadis siguin un lloc segur i pacífic per a tothom?
—Crec que l’estratègia que s’ha utilitzat fins ara no ha estat adequada. S’ha criminalitzat molts afeccionats i se’ls ha estereotipat de violents. Cal una estratègia molt individualitzada. El violent, l’identifiques, el monitores i, si cal, el sanciones i el separes. Però no s’ha de criminalitzar tota l’afecció. La gent que va al camp a animar té ganes d’animar. Una altra cosa són els grups organitzats per agredir el rival, i d’això parlem. Crec que cal, sobretot, no criminalitzar tots aquests joves que van al camp a animar. Hi ha determinades estratègies policials del club que són perjudicials.

—En quin sentit?
—Hi ha un excés d’identificacions col·lectives, d’aturar autobusos, fer escorcolls, que és injustificat. La gran paradoxa és que aquestes estratègies han aconseguit que tots els grups, ideològicament molt diversos, tanquin files al voltant d’un enemic comú, les forces policials. Això hauria de fer reflexionar més d’un.

—Entenc això que dieu, però també hi ha gent, potser famílies, que segurament se senten més segures amb més presència policial.
—Sí, però hi ha estudis, per exemple, a la ciutat de Lovaina, a Bèlgica, que diuen que la presència d’un gran operador policial ja disposa l’afeccionat a una situació de més tensió. Per tant, la idea és invisibilitzar al màxim la presència policial, que pot ser-hi, però que no sigui gaire visible. Això mostra una situació de més calma. Però jo no sóc pas especialista en seguretat, per tant…