10.02.2019 - 01:50
|
Actualització: 10.02.2019 - 10:38
Fins abans-d’ahir érem dins una cel·la rebent per tots costats. A la dreta, el policia dolent. A l’esquerra, el policia bo. Un clàssic amb poca sortida. El dolent ens pegava sense miraments, amb crueltat, amb un punt de sadisme. De tant en tant ens arrencava les ungles amb unes pinces i ens murmurava a l’orella una frase de boig: ‘Españaesuña, y no cinquanta y uña’. Riures de hienes enllaunades. Tot eren plors, drames i dolor. Estàvem totalment groguis. I dic groguis. El policia bo, en canvi, ens deixava seure, ens parlava amb veu dolça i ens oferia tabac. Tot era esperança, ulls brillants i paraules boniques. Volíem creure que existia el sentit comú. I dic comú.
De sobte, un tomb. Una escena inesperada. Un canvi de guió. Davant nostre el policia dolent amenaça el policia bo. Sense amagar-se’n i sense vergonya, l’insulta davant tothom. Ue. Crits i cops. Ue, Ue. Amb les mans lligades al darrere, al·lucinem. Finalment, una possible explicació: es veu que, al ‘piolín’ dolent, no li ha agradat gens una de les promeses que el ‘piolín’ educat ens murmurava a l’orella. Diàleg i relator. Si fas bondat, relator. Nosaltres ni tan sols sabíem si ens l’havíem de prendre seriosament, aquella promesa de diàleg. I si era un altre ‘apoyaré’? Doncs el policia dolent ha embogit tot just sentir-la, ha enfurit del tot, i a la Plaza Colón, ha envestit contra el seu col·lega. Davant els nostres ulls, ara mateix, baralla entre ‘piolins’. Per increïble que sembli, el mateix carceller que ens tenia tancats ara rep amenaces i cops. I no són pas amenaces qualsevol. Perquè, si a nosaltres ens tenen tancats per l’article 155, a ell, l’amenacen de tancar-lo per l’article 102.
Aquí l’amenaça. Clicant el piulet, l’article 102:
Arran de la qüestió del RELATOR, l'exministre José Manuel García-Margallo aboga per l'article 102 de la Constitució per processar Pedro Sánchez al Suprem per "delito contra la seguridad del Estado en el ejercicio de sus funciones". I creu q podria haber diputats del PSOE a favor: pic.twitter.com/qLMC01uIfj
— Àlex Tort (@alextortsagues) February 8, 2019
No sabem què fer. Dins la cel·la, un cop tots sols, ni sabem què fer, ni què sentir. Mentre ens repassem els nusos adolorits de la mà, ens demanem si ara hem de tenir empatia pel policia bo. Ens tenia tancats, sí. Però ens oferia tabac. I ara l’amenacen! Dubtem. I si és millor confiar que la confrontació entre ‘piolins’ pugi de to, s’acabin barallant entre ells i puguem escapar? Sembla que el moment pot ser bo. Tornem a dubtar: el moment és pèssim i hem d’entendre que qui rebrà en aquesta escena serem nosaltres, no pas ells, i per tant cal preparar-nos per a la pitjor eventualitat. La pitjor tot just comença. ‘Boye cómo va, moreno’: el ‘piolín’ bo serà substituït directament per un torturador populista i popular. És vox populi i val més acceptar-ho. És la fi del diàleg, si és que mai n’hi ha hagut.
En un cas com aquest hem de fer lloc a la cel·la per compartir-la amb el policia educat que fins ara ens tenia tancats? Hem de trucar l’Eva Granados per aprendre a no tenir empatia mai, en cap cas i amb ningú? O hem d’aprendre a guanyar, d’una santa vegada, i fer-ho sense odiar?
Sona el timbre. Tenim visita. Un familiar poc estimat ens ve a veure. Simulem bona cara. Ens porta la carta que l’Ada Colau ha enviat a Juncker i companyia. És una carta molt bonica. Molt. Hi apareixen la paraula ‘garanties’ i la paraula ‘capital’. Diu la batllessa Colau que a Espanya el judici no té garanties. I que Madrid no és la nostra capital. Que és Barcelona. Hosti, tu. Ara ho diu? I per escrit. Ens enfonsem. Deixem el familiar amb la carta a la mà, entrem abatuts a la cel·la i comencem a clavar-nos compulsivament cops de cap contra la paret de la cel·la. Mentre ens piquem el crani, no sabem si volem fer-nos mal de veritat o escapar a la infermeria. Potser ens ajudaran. Són infermers. O potser ni poden, ni volen. Són personal de presó. Dubtem. Tornem a dubtar. Continuem picant de cap contra la freda paret. Un raig de sang ens cau del front. Caiem inconscients. Passen les hores.
Quan badem un ull ens adonem que som al carrer. De fet, sempre hi hem estat. Avui comença l’era Vox. I ja res no serà igual. A part badar els ulls, potser caldria que ens despertéssim.
