26.08.2023 - 21:50
En un punt tan cèntric a Barcelona, l’entorn de l’església del Pi, era força normal que, entre els segles XIX i XX, s’hi trobés alguna de les anomenades cases de postes. Eren aquells llocs d’arribada i sortida de viatgers en carruatges tirats per cavalls on es podia menjar i beure, lliurar el correu i on els viatgers pujaven cap a poblacions de la rodalia de la ciutat. Al número 1 de la plaça de Sant Josep Oriol n’hi havia una. Va funcionar com a casa de postes fins que, l’any 1927, l’Enric i la Pepita, una parella de la Vilella Baixa, al Priorat, hi va obrir el Bar del Pi.
Durant una trentena d’anys, guerra del 1936-1939 inclosa, el bar regentat per aquell matrimoni va ser lloc de trobada de pintors, molts dels quals exposaven les obres en les galeries d’art de ben a prop, com ara la Sala Parés. Avui, en les parets del bar veiem molts quadres d’aquells clients que hi anaven a dinar i a sopar. En veiem pertot, sobretot dibuixos fets per artistes de renom, com ara el paisatgista barceloní Simó Busom, que era pintor de la Sala Parés. Són una bona mostra del testimoni gràfic d’aquella època, també recollit en obres dels germans Josep i Ramon Moscardó i de José Pérez Ocaña. Molts van regalar alguna obra als propietaris d’aquell lloc on se sentien com a casa. El bar també era un espai de tertúlia per a gent implicada socialment i política. En una placa que hi ha en un dels murs del bar llegim: “Aquí va ser fundat, el 23 de juliol de 1936, el Partit Comunista Unificat de Catalunya PSUC.”
L’any 1957, Eloi Pujol, fill d’un poblet del municipi de Castellví de la Marca, a l’Alt Penedès, va venir a Barcelona tot cercant algun negoci en traspàs. Ell era paleta, però va pensar que per als seus dos fills havia de ser millor un futur a la capital i va agafar el relleu de dos bars: el Joventut de Gràcia i el Bar del Pi, al número 1 de la plaça de Sant Josep Oriol.
La filla, la Pepita, amb el seu marit, en Tomàs, van agafar amb moltes ganes el Bar del Pi, però l’Eloi i l’altre fill van tornar al poble a treballar de paletes. L’Eloi Martí és l’hereu del Bar del Pi, fill de la Pepita i en Tomàs. “La meva mare era perruquera i el meu pare, músic, però instal·lar-se a Barcelona va significar per a ells fer un gran salt”, comenta. En aquella Barcelona encara a mig gas, en temps de posguerra, amb prou feines revifava la ciutat de la desfeta i la misèria, però l’Eloi Martí explica que els seus pares van saber donar una bona embranzida al negoci. “En vint anys, del 58 al 78, van transformar aquest bar”, diu. Els taxistes que feien viatges de Barcelona a Andorra hi feien parada. De fet, tenien sortida i arribada al Bar del Pi. “Feien dos viatges diaris. Aquí en fèiem les reserves, per sortir a les vuit del matí i a les tres de la tarda”, relata l’Eloi. I en aquells taxis també en solien baixar uns quants productes de contraban. Eren viatges ben aprofitats.
L’Antònia Cos Pons és la dona de l’Eloi i també recorda quan agafaven les reserves dels viatges a Andorra. Coneix el bar des que tenia catorze anys i hi anava amb la seva germana. Hi coincidien molts estudiants i gent de moltes colles d’amics. “Ens hi trobàvem a gust. En Tomàs i la Pepa [més tard van esdevenir els seus sogres] eren molt generosos amb tothom i sempre celebraven les festes al bar, com ara el carnaval. Aquí sempre trobaves gent jugant al dòmino o als escacs i, de cop i volta, algú agafava una guitarra i començava a tocar”, rememora qui avui és la mestressa del bar. Va començar a treballar-hi per donar un cop de mà i, ja casada, hi va treballar primer amb els sogres, el seu home, el germà d’aquest i la cunyada, però fa una vintena d’anys que l’Antònia i l’Eloi en són els únics encarregats, en una plantilla d’una quinzena de persones.
D’ençà d’aquest abril obren cada dia, de 12.00 a 0.00, només tanquen la cuina de 16.00 a 19.00. Serveixen molts vermuts i dinars i sopars de tapa. Pràcticament tot s’ho fan ells a la cuina amb producte majoritàriament dels mercats de la Boqueria i de Santa Caterina. “La nostra cuina és petita, fem una carta per a tapejar que permet de fer un àpat complet amb pa amb tomàquet, truita de patates, pernil i embotits que portem de Puig-Reig, i els seitons i anxoves, de l’Escala. Fem entrepans, bàsicament freds, i les patates braves les preparem nosaltres amb patata fresca i també les salses. Les llàgrimes de pollastre amb mel i mostassa agraden molt, com els calamars a la romana i, la incorporació més recent, les mandonguilles amb salsa. Sense gastar molt, es pot fer un àpat.”
Els seus dos fills ja els segueixen al negoci, però “veurem si realment continuen”, diu la mare, ben conscient de què implica treballar per a un mateix. “Això és molt sacrificat i ells ho saben perquè hi treballen”, diu. Preparats, ho estan, perquè un s’ha graduat en cuina i ja ha fet una gran aportació amb una proposta gastronòmica més bona i certs mètodes de treball, i l’altre ha fet direcció de sala. “Un negoci així demana estar cada dia al cent per cent, i res no és fàcil, hem de seguir, per exemple, les mateixes normatives que imposen a negocis que són gegantins en comparació a nosaltres, i això no és gaire sostenible per als petits. A més, sempre hem d’estar a l’expectativa de qui governa a la ciutat pels possibles canvis de lleis”, lamenta l’Antònia.
Bo i veient com evoluciona la vida al barri, l’Antònia pensa que no és el model de negoci el que s’extingeix, sinó el model de barri i, de retruc, de ciutat. I posa d’exemple la contaminació acústica. “Aquí a la plaça, durant el dia hi passen molts farandulers. Hi ha coses del folklore de carrer que al turista que és aquí de pas un dia ja li van bé, però als veïns, o a qui ve a la nostra terrassa a seure tranquil, a llegir o a prendre alguna cosa, això pot arribar-li a cansar.” És el paradigma d’aquell equilibri necessari entre el descans dels veïns i el gaudi dels turistes. “De turistes, evidentment que en tenim per clients, i sort que en tenim. Però sobretot hem tingut la sort de tenir la gent del país, i ens en sentim orgullosos. Del turista ens agrada que es fixi en l’autenticitat del nostre bar, però no hem nascut pensant en turistes.”
Al bar n’entren, de turistes, i fins i tot petits grups amb reserva acompanyats de guies locals. Però hi van precisament a conèixer la cultura catalana, en unes rutes gastronòmiques pensades per a turistes, amb la idea de transmetre’ls la història del bar i de la ciutat i fer conèixer els menjars catalans més típics. “Aquí prenen un vermut Miró de Tarragona i un pa amb tomàquet. És una proposta totalment catalana, que és la nostra gràcia. Els fem conscients del que som”, diu, i afegeix que ser al bell mig d’una zona ben turística no els ha trastornat: “Mantenim la nostra pàtina cultural en el que fem i en el com ho fem i transmetem, també als turistes.”
Un piano que convida a ser tocat
L’entrada al bar, una porta emmarcada en fusta, d’estil modernista, amb el dibuix d’un pi a cada banda i el nom del bar en lletres daurades, és una obra d’art que moltes càmeres fotogràfiques d’estrangers deuen dur-se cap a casa. Perquè, com diu l’amo del Bar del Pi, “l’estandardització de negocis impersonals en franquícia revalora encara més models autèntics i emblemàtics com el nostre bar”. És el més original en pobles i ciutats, destaca. Hi entrem i les taules de marbre, les rajoles de ceràmica blanques i negres, com un tauler d’escacs, i el boteller darrere el taulell, de fusta fosca, continuen parlant-nos de la història d’aquest local.
També l’escala de fusta que puja a les taules del pis de dalt i els graons que baixen a un pis inferior, de camí a la cuina, davant la qual hi ha el piano de l’Eloi Martí. Perquè ell va estudiar música. Ben aviat va acabar la carrera i va treballar com a músic i encara ara, de tant en tant, fa alguna actuació. “Acompanyo cantants de lírica, i el piano, al bar, gentilment el deixem tocar. Jo m’havia imaginat més de músic que no treballant al bar, però mira”. De nen, recorda, sortia d’escola i se n’anava cap al bar, on la mare era a la cuina i el pare atenia els clients. Ell sovint s’hi avorria, però té ben present el dia que Busom va pintar el quadre més gran que hi ha al bar: Els tretze del pi. “Hi surten antiquaris, un dels germans Maragall, la meva mare i el mateix pintor, que també s’hi va dibuixar, però a mi, que m’ho mirava, no em va pintar”, explica l’Eloi. A tretze anys o catorze va començar a treballar al bar, i fins avui, amb l’Antònia, al capdavant del negoci, encara dóna corda al llegat dels seus pares, un dels establiments emblemàtics del barri Gòtic, i cuida així un bon bocí d’història de la nostra ciutat.
