L’emblemàtic bar Brusi abaixa la persiana per sempre: “Ja no tenim més corda per a aguantar tanta normativa”

El Brusi és un dels bars amb més història de Barcelona i avui abaixa la persiana per sempre. Demà Montse Sabadell, de vuitanta-cinc anys, i el seu fill, Josep Sans, de cinquanta-tres, ja no obriran les portes del local: “Ja no tenim més corda per a aguantar tanta normativa. Això és un bar familiar, de tota la vida, és gran i som pocs. L’ajuntament cada vegada és més estricte i posa més normes i és normal, ho entenem. Però nosaltres no podem més. Arribes a una edat que estàs cansat; pensa que venim a les vuit del matí i marxem a les dotze de la nit. És un cúmul de circumstàncies”, explica Sans darrere el taulell. Així i tot, la notícia encara no l’han feta circular gaire: “No hem dit gran cosa fins al final perquè és molt trist: és com dir ens hem mort. De fet, hi ha molta gent que encara no ho sap”, afegeix.

Les normes sanitàries de les administracions van canviant i no es veuen amb cor de continuar adaptant-s’hi. Fins ara ho han anat fent, però es troben sotmesos a unes restriccions molt rigoroses que no poden assumir: “Per exemple, ens diuen que hem de fer les tripes, refredar-les i tornar-les a escalfar. I amb les truites, igual. Per a nosaltres, la gràcia és que passi de la cassola al client. De fet, la gent ens diu que li servim allò que acabem de fer, sense saber ni què és”, diu Sans. Per a fer tot allò que els requereixen no tenen prou temps ni prou personal, i, a banda, consideren que el producte perdria qualitat: “La gent prefereix la truita freda que no reescalfada a un microones. La gràcia d’aquest local és la immediatesa.”

Situat al carrer de la Llibreteria, al barri Gòtic, s’ha convertit en una insígnia per la seva tripa i pota, reconeguda per tothom de la ciutat, però també per molts estrangers que s’hi arriben per tastar-los. L’exquisidesa d’aquest producte també va ser avalada pel cònsol de Polònia, que quan el va tastar va quedar fascinat perquè al seu país se’n fa una versió diferent, d’aquest mateix plat. Això va fer que el cònsol polonès publiqués una guia en què sortia el Brusi i ara molts turistes polonesos acudeixen a menjar una ració de tripa i pota en aquest local.

La carta del Brusi és plena de menjar de tota la vida. Més enllà de la tripa i pota, els plats estrella són la botifarra amb xampinyons, la truita de patates i la truita de carabassó. Tenen preus populars i tots els clients coincideixen que els plats són per a llepar-se’n els dits. Ningú no diria que es pot preparar tot allò que se serveix en aquest local amb només quatre fogons i un forn d’una cuina minúscula i a la vista de tota la clientela. Fins fa poc la regentava la Montserrat, però ara és la seva jove qui n’ha pres el relleu.

La història del bar es remunta al 1956, quan els pares d’en Josep van obrir un bar a la Rambla. Van estar-s’hi deu anys fins que van trobar el local del carrer de la Llibreteria. El bar no era tan gran com ara i no va ser fins el 1975 que van quedar-se el local del costat, que abans havia estat una antiga fàbrica de perfums. Ara, els orígens del local encara es remunten més enrere. De fet, el nom el deuen a Antoni Brusi, propietari i editor del Diari de Barcelona durant la primera meitat del segle XIX.

Són molts anys servint darrere del taulell i cuinant als fogons, i per això han intentat evitar de totes passades haver de tancar el local, però asseguren que no ho han pogut impedir. Han sospesat unes quantes opcions abans de fer el pas definitiu, com ara reduir el bar a la meitat o contractar algú més, però asseguren que no és viable.

El moment més difícil és acomiadar-se. Normalment el dilluns tanquen, però avui han fet una excepció i han obert per a poder dir l’últim adéu. La Montserrat confessa que hi ha hagut clients a qui els ha caigut alguna llàgrima. “Quina pena!”, es diuen mútuament a banda i banda del taulell. Alguns clients habituals aprofiten l’avinentesa per fer-se l’última fotografia amb en Josep –i amb la truita de carabassó– i amb la Montserrat, a qui asseguren que continuaran veient. L’ambient és trist, però estan satisfets de la feina feta durant tota la vida: “Ens fa pena perquè és molt de temps, però hem treballat fins a l’últim dia i hem aprofitat molt tots aquests anys. Hem estat tota la vida aquí, caps de setmana i festius, però no ens penedim de res”, acaba dient Sans.