12.04.2019 - 21:50
Pecatto che (com diuen els italians) ja fa dies que tinc muntades les petites vacances de Pasqua, que per sort puc fer, que, si no, me n’aniria corrents a Nashville, vaig pensar dimecres quan ho vaig llegir, veient com van les coses per aquí i la campanya electoral que engega: ‘Heaven’s Door, Bob Dylan obre un local a Nashville.’ Però no cal córrer, per sort. Això serà l’any que ve, el 2020. Ara us ho explico, mentre en la imaginació em prenc un whisky d’aquesta marca, Heaven’s Door –’Portes del Cel’–, que aquest sí que ja existeix, des que l’any passat Dylan el va treure al mercat. Llach, vés-hi pensant!
La destil·leria-bar es dirà igual que el whisky que pren el nom, com saben els devots, d’una de les seves cançons més conegudes, ‘Knockin’ on Heaven’s Door’, –’Trucant a les portes del cel’–, de la banda sonora del film de Sam Pekinpah Pat Garret i Billy el Nen (1973) en què intervé Dylan. El seu personatge no té pròpiament nom, és simplement l’àlies. Només hi diu una frase, en tota la pel·li. Li demanen: ‘I tu, qui ets?’ Dylan: ‘Ah, qui ho sabés.’
El negoci del Nobel del 2016 ocuparà una església metodista. No podia esperar-se menys de Dylan, que pot ser vist com un iconoclasta o com un creador d’ídols i icones. Una església desconsagrada des de fa temps. Si no és que la consagra de nou Dylan, que podria ser i m’ho espero.
Convertit a final dels setanta, no sé quina versió cristiana practica ara. No deu ser fàcil de saber-ho i no et pots refiar del que llegeixis per la xarxa en aquest cas, que de Dylan, com deia el seu personatge al film de Pekinpah, és difícil de debò saber-ne res. Quan es va convertir –és jueu d’origen– ho va fer a una de les versions cristianes més populars llavors del seu país, Born Again (‘Reneix’). Ho va deixar palès en el disc de 1979 Slow Train Coming –’Arriba un tren lent’–, títol preciós. També en formaven part el president Carter, l’ex-líder del moviment radical les Panteres Negres, Georges Foreman, i tantes altres personalitats, com ara Charles Colson, l’especialista en els trucs bruts del Watergate, el sistema d’escoltes de la Casa Blanca, les clavegueres de l’estat com ho coneixem a partir justament d’aquest cas que va foragitar el president Nixon del poder per sempre.
Situada a Elm Street, al número 616 de la Cinquena Avinguda de Nashville, una de les grans ciutats de la música country, capital de l’estat de Tennessee, la més poblada d’aquest estat després de Memphis, una de les grans capitals de la música negra i d’Elvis i tota la pesca. Allí hi ha l’actual església.
Destil·lador Dylan. Que hagi donat nom a un whisky i ara obri una destil·leria em sembla de les coses més pròpies que pot fer. És un dels grans destil·ladors dels nostres temps, d’aquestes dècades veloces i extravagants, ferotges i formidables en tants moments, desconcertants sempre, des que va aparèixer en escena el 1960 i ja no s’ha aturat. I no aturar-se no és pas una metàfora en el seu cas: aquest bon home, que el 24 de maig en farà 78, té programats encara més de dos-cents concerts per any…
Tal vegada a partir de l’any que ve canviarà una mica d’agenda. Perquè el Heaven’s Door no serà una destil·leria-bar i prou. El nom complet del projecte és Heaven’s Door Distillery and Center for the Arts, i inclourà el bar, un restaurant, una llibreria, un local de tres-centes seixanta butaques per a concerts musicals en viu i un espai d’exposició dels quadres i dibuixos de Dylan i de les portes que fa amb ferros recuperats. Les portes, les portes: gran imatge dylanesca, sí.
Per saber-ne més, cliqueu ací. Una bona notícia en aquests temps que no acaben de canviar, mestre.
