Antonio Baños: ‘No seran les eleccions, que ens trauran de l’atzucac polític’

Antonio Baños (1967) és periodista, membre del secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i una de les persones que segueix més, i de més a prop, l’actualitat política, la qual ha viscut un nou trasbals amb la inhabilitació del president català, Quim Torra. En aquesta entrevista feta dimecres, el senyor Baños ens parla de l’aniversari del Primer d’Octubre, ahir que en va fer tres anys; de la inhabilitació del president Quim Torra, ell que el coneix bé; del paper que poden tenir les organitzacions civils com l’ANC, ell que és membre del secretariat; i del punt en què es troba el seu cas judicial.

—L’entrevista sortirà publicada l’endemà del Primer d’Octubre. Enguany el govern no ho celebra.
—El Primer d’Octubre hauria de ser el dia de la Victòria. Com el 9 de Maig a la Unió Soviètica. Però encara no hem guanyat. Celebrar una cosa que encara no és una victòria… Més que celebrar, o commemorar, hem de recordar el Primer d’Octubre, perquè és la guia central del moviment d’alliberament nacional català. És quan el poble s’autodetermina, pren la decisió. És el dia que poble i institucions van a l’una. És el dia més important dels que hem viscut els darrers vint anys. La commemoració, tret que siguin del mateix nivell (desobedient, insurreccional, autodeterminista), no ho sé… Formalitzar en excés la nostàlgia i la malenconia, al final, debilita. Quan guanyem ja farem una desfilada. Però encara tenim feina. De què serveix un govern que faci molta memòria del Primer d’Octubre si l’endemà, 2 d’octubre, obeeix?

—Valoreu-me la presidència del president Quim Torra, si us plau.
—Més enllà del tracte personal, que el tinc, crec que és una persona honesta, independentista de pedra picada, i el primer polític des de la restauració que no ha volgut tenir carrera política. I no la té. Només això el posa en una situació molt peculiar, que ens descol·loca, i el descol·loca. Les últimes vegades que hi he parlat, crec que s’acosta molt a l’uomo qualunque, la persona normal i corrent. Torra ha viscut un punt d’astorament de veure com funcionen les institucions i els partits per dins. I per acabar, ell sempre ho ha dit: jo em vaig preparar per anar a la presó. Hi estava disposat. De fet, més disposat que no pas quedar-se amb aquesta inhabilitació quasi administrativa que ha tingut. No vull parlar per ell, que ja el vau entrevistar, però la sensació és d’algú que és independentista i que veu que hi ha molts entrebancs. A Torra el resumeix millor que no ho pugui fer jo el discurs que va fer dilluns: l’autonomia és el límit. Si utilitzes l’autonomia com a eina, arribes on hem arribat.

—Fins ara es creia que l’autonomia era el trampolí per a arribar a la independència. Ell diu que no, que és un fre.
—Hi estic d’acord, en el sentit que l’autonomia és una gran quantitat de càrrecs, com el lletrat major del parlament, el senyor Mur, que vetllen per mantenir els límits de l’autonomia marcats per la constitució espanyola i l’acatament a l’ordre constitucional espanyol. Desobeir significa ficar-se en un perjudici jurídic i personal, i no tots els funcionaris de la Generalitat són independentistes. La idea de la llei a la llei que ens van intentar de vendre el 2017 no pot ser, perquè no només han de desobeir els polítics, també la gent no electa de la institució. Això ve a dir Torra, i crec que té raó. A la vegada, la Generalitat, i la seva autonomia, ens ha donat escola, TV3, organització territorial, com comenta Eduard Voltas, i també és el discurs d’ERC. Entenc què diuen. Però sabent que des d’aquí no es pot anar més enllà. No hi ha un grau més. L’autonomia no és trampolí. Com es passa de l’autonomia a la república, és el que hem de trobar.

—Quines coses creieu que el president Torra podria haver fet millor?
—Anar més per lliure. Li ha faltat creure’s que era lliure. Ho era. La Generalitat són tres potes: parlament, govern i presidència. La presidència és una institució pròpia, a banda del parlament i el govern. Tenia joc. I ja entenc que es devia als equilibris dels partits dins el govern, que estaven dividits en dos. I això justifica que hagi provat de moderar-se. Però a mi m’hauria agradat un Torra més presidencialista, més deixat anar. En segon lloc, Mossos. I ja ho explicava ell. Si ets el president i et costa tant canviar Mossos, vol dir que el problema és gros. Ell només ha pogut introduir-hi canvis, com posar Miquel Sàmper i deixa fora Buch i Brauli Duart els darrers quinze dies. La qüestió de les acusacions i personacions amb manifestants no s’ha solucionat. La qüestió policial ha estat el gran problema. I quan dic Mossos, dic Brimo i Arro, sobretot.

—Veure caure tants presidents de la Generalitat (Puigdemont, Torra, etc.) farà que l’independentisme posi l’èmfasi fora?
—Jo sempre he pensat que l’independentisme era bípede, que tenia dues potes: institucional i organitzacions civils. Partidista i poble organitzat. Hi ha hagut anys que la iniciativa va ser de l’ANC i Òmnium. El 2017 va ser de les institucions i dels partits. Hem anat passant la iniciativa d’una banda a una altra. I ara la iniciativa de les institucions i els partits s’ha esgotat. Qui governi la Generalitat després de les eleccions no podrà fer gairebé res més del que s’ha fet ara. Ara hem de carregar les piles a les organitzacions civils i el poble organitzat. O un exili ben musculat, que el Consell de la República s’ha de repensar i té mancances de funcionament, però és una aposta imprescindible. Crec que l’ANC, Òmnium, els CDR, el Consell per la República, s’han de reestructurar per a les coses que vindran. I ara el pes tornarà al carrer. Fins que la gent no es reorganitzi i imagini els objectius tàctics i estratègics, no avançarem. El període institucional s’ha acabat. Des de palau no es pot avançar cap a la República. Només es pot gestionar l’autonomia. I això té molta importància. Però arriba on arriba. L’avantguarda del moviment independentista el 2017 la tenia el parlament. Doncs ara al president de la Generalitat no el deixen ni ser diputat. No hem aconseguit que Junqueras, la persona més votada, sigui eurodiputat. Els límits institucionals han quedat clars. Ara hem de passar a reorganitzar el carrer.

—L’ANC ha de consultar les bases si es mobilitza? La Generalitat està tocada. I l’ANC? La reestructuració que dieu costarà de fer?
—Els estats reprimeixen perquè la repressió funciona. Estem tots molt despistats. La repressió és l’eina més eficaç que tenen. La repressió espanyola ha funcionat. 2.800 encausats. Si et posen multes de 50.000 euros, potser no t’acovardeixen, però t’inutilitzen per dos anys. Dilluns va ser paradigmàtic: van anar contra el president de la Generalitat, contra un pallasso, i contra Tamara Carrasco. Un whatsapp, un nas de pallasso i una pancarta. Aquests tres anys, el canvi d’objectius ha estat evident, i s’ha centrat en l’antirepressió. S’havia de fer, i tant l’ANC com Òmnium ho han fet. Però ara hem de superar el període antirepressiu perquè, si no, entrem en bucle. El nou secretariat nacional de l’ANC té dos mesos, i estem d’acord que hem de refer l’organització, el discurs i la mirada. Però no es pot fer d’un dia per a l’altre. Tenim molt de construït, però s’ha de reorientar. Organitzar les forces.

—Una organització clandestina. I no ho direm en una entrevista. Però potser s’haurà de fer, com l’entrada d’urnes el Primer d’Octubre?
—Ja estem tots en una semiclandestinitat. Des del moment que deixem els mòbils fora quan ens reunim, tots tenim la consciència, com va denunciar la presidenta Paluzie, que som espiats. Quan guàrdia civils entren a casa i encanonen un xaval, ja t’obliguen a estar en tensió. Un dels bàndols està reprimit, vigilat i castrat en opinions i moviments. Això és un combat. Nosaltres no hem de fer la independència. L’hem de guanyar. No és igual. No es tracta de fer, de construir, sinó de guanyar. El combat hi és. Part del replantejament és entendre que Espanya no afluixarà. ‘No s’atreviran.’ ‘Europa ens mira.’ Això són mites de l’any 2017 que ara no serveixen.

—Com més malament, millor. La inhabilitació de Torra donarà vots a l’independentisme?
—Confio que la victòria independentista serà certa, i que la possible majoria de vots pot ser per sobre del 50%, també per desmobilització unionista. Es pot donar la ficció de superar el 50%, i creure que els vots han pujat. I no. Mirem l’abstenció. Per tant, aquell dia tots a votar. Només faltaria. Però no seran les eleccions, que ens trauran de l’atzucac polític. Ni ens donarà les noves idees i enfocaments, que no sé d’on sortiran. De la gent que era a l’aeroport? A Urquinaona? L’exili i les noves generacions de la mà?

—Antonio Baños, optimista?
—Jo no milito a Bankia i les causes en les quals crec acostumen a estar derrotades: llibertat del poble palestí, anticapitalisme. Un ja ho sap, que això no és fàcil. Però la militància ha de ser sempre optimista. Hi ha un sector molt derrotista que en una guerra és nefast: hem perdut, som unes merdes, ens mereixem tot el que ens passa. Tot aquest discurs és estèril. Has d’entendre les debilitats. I reorganitzar, rearmar, construir. I això és feina, perquè la gent fa deu anys que hi és, i estan cansats. Però l’independentisme ha eixamplat la base quan ha estat optimista, de futur, i descarat. Plantes cara al rei, als jutges i a Lesmes. No pots ser un derrotista, perquè ells no pararan. Han absolt els 47 lladres de Bankia. No és l’independentisme i prou. És l’anticapitalisme. Si ells no afluixen, tu no tens dret d’afluixar.

—Per acabar, com està el vostre cas judicial?
—Vaig declarar fa poc i vaig dir que jo, al Tribunal Suprem, no m’havia negat pas a declarar al tribunal sinó a Vox. I ara han de decidir si m’envien a judici. Els meus advocats pensen que hi aniré, perquè ens vam rebotar amb el gran cap. El Tribunal Suprem. La multa, de 1.500 o 2.500, ja la vam pagar, la mateixa tarda teníem 40.000 euros que havia donat la gent. Alerta Solidària també els fa servir per a altres casos, com el 23-S o el de l’Adri. Va estar molt bé. D’aquí a un any ens citaran, suposem, en un jutjat de Madrid. I aleshores veurem què passa.