23.11.2018 - 21:50
Banksy, artista de carrer anònim, és ben conegut gairebé arreu del planeta per aficionats a l’art i no. Damien Hirst, escultor, no es queda enrere, la seva fama és internacional encara que les seves obres no estiguin al carrer. Tots dos van néixer a Bristol, es porten deu anys. De Banksy no es coneixen ni cap foto de la seva persona ni gairebé res de la seva biografia, només que és del 1975 i que a final dels vuitanta, adolescent, va començar a dibuixar a les parets amb l’aerosol, en el boom grafiter que Bristol vivia aleshores. Hirst, nascut el 1965, ja no hi era, a Bristol, es va criar a Leeds, una de les ciutats angleses més castigades per les successives reconversions industrials i crisis de tota mena des dels setanta. Hirst va ser un punk de manera declarada, Banksy potser també. Dic que també ho devia ser Banksy perquè tota la seva trajectòria, sigui personal o col·lectiva (fa coses a tants llocs de vegades al mateix temps que també podria ser que Banksy fos un nom col·lectiu), sencera, la seva obra transmet l’aire punk de no deixar res sense qüestionar, la podeu consultar ací.
Tots dos han tornat aquesta tardor a ocupar titulars per les seves provocacions artístiques. S’ha girat la truita, però. Banksy va muntar el número en una sala de subhastes: l’obra a la venda va explotar quan s’havia licitat i no sé qui n’havia pagat un munt de diners. Explotar, tal com sona. Com és propi del mercat, ara les restes han pujat més de valor econòmic.
Hirst ja no es presenta com a artista sinó com a empresari i col·leccionista d’art (així consta en la Viquipèdia, en totes les llengües, trenta-una). Aquest mes ha muntat el número al carrer, a Catar, davant de l’hospital de Sidra. Al cap de cinc anys tancades en un magatzem per massa provocadores per als estàndards àrabs, les catorze escultures gegantines en bronze –que recorren el desenvolupament d’un fetus des de la fecundació al naixement– reben els pacients de l’hospital, culminant amb un nadó de catorze metres. ‘És la primera escultura nua de l’Orient Mitjà’, es vanta l’artista: perdó, l’empresari i col·leccionista. La instal·lació porta per nom El viatge miraculós i ha costat uns 17,5 milions d’euros, als quals cal sumar els honoraris (no se saben) de Hirst, que sap més que bé quin és el seu preu i se’l fa pagar amb escreix.
La instal·lació és part de la impressionant col·lecció d’art contemporani de l’hospital de Sidra, de la germana de l’emir, la dona més poderosa del món de l’art mundialitzat, Sheika Al-Mayassa. La senyora inverteix en els productes artístics (ja no parlem d’obres, sinó de productes) del mercat internacional, amb la intenció de crear i transmetre modernitat i obertura en la imatge planetària del país àrab, de 2,6 milions d’habitants. De moment hi té 65 obres (perdó, productes). La de Hirst se suma a la d’una altra intervenció, en neó, d’una bona coneguda seva, Tracey Emin, una altra punk, de la mateixa colla dels YBAs que es van donar a conèixer amb molta prosopopeia i soroll mediàtic a Londres quan Bristol vivia la febre grafitera a què es va sumar Banksy. Són els dos extrems del mercat de l’art mundialitzat, Hirst & Co. i Banksy & Co.
Després del ciri Banksy a Sotheby’s a l’octubre, El viatge meravellós de Hirst està causant rebombori internacional, com és propi d’aquest parell de punks de l’art, en particular de Hirst. Diguem que la polèmica dóna a conèixer l’hospital per a dones i criatures, de quatre-cents llits, inaugurat aquest gener amb una inversió de més de set mil milions d’euros.
Banksy té una acceptació gairebé general, tret d’aquells que detesten la pintura al carrer i no es creuen res del que fa, com és el cas del nostre últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, per esmentar només un dels seus contradictors. Mentre que Hirst convoca totes les ires. A mi, no sols em cau tan simpàtic com Banksy, sinó que penso que la seva obra durarà. És probable que duri sobretot com a document d’aquesta època nostra, però ja em direu si no és la prova del cotó de l’art, testimoniar poèticament el que som.
I això som: el 2008, Hirst es va convertir en empresari, va prescindir dels intermediaris i ell mateix va posar a subhasta al juny una de les obres que caracteritzen millor la seva condició, el seu memento mori, gairebé una obra religiosa, For the Love of God, realitzada el 2007: una calavera humana recreada en platí i adornada amb 8.601 diamants que pesen un total de 1.106,18 quirats. El preu de sortida van ser de setanta-cinc milions d’euros. No es va vendre a la subhasta sinó a final d’agost, en un consorci que inclou Hirst i la seva galeria White Cub. Però la cosa veritablement interessant, profètica, visionària, fou una altra: la subhasta es va fer el mateix dia, el mateix, a la mateixa hora, que saltava la notícia de la imminent fallida de Lehman Brothers, el gegant financer nord-americà que en caure el 15 de setembre va ser el gallet de la crisi que encara patim.
No sé què faran del Brexit aquest parell, friso per veure’n les obres.
