14.03.2023 - 21:40
Al poble on visc van tancar la sucursal del meu banc i he d’anar al poble del costat. A fora, al caixer automàtic hi ha una llarga cua, la majoria gent gran, és dia de cobrar la pensió. A dins només hi ha una dona asseguda, completament sola; ni clients, ni més treballadors del banc. Només de veure’m em pregunta, correcta, però molt seca, si he demanat hora, ni bon dia, ni què vull. Com que no ho he fet em diu que he de fer la meva gestió pel caixer. Li dic que he de parlar amb una persona si pot ser humana, la seva resposta és que demani hora per la web. No tinc ganes de discutir i me’n vaig.
Una senyora gran que fa cua m’atura, vol que l’ajudi a treure diners, m’ensenya el seu número de PIN, li aconsello que el guardi, que això no ho pot anar ensenyat, un altre home fa un intent de fer el mateix. Torno a entrar al banc, i li dic a la dona asseguda que aquestes persones necessiten ajuda, em diu que ara surt, que parla per telèfon. Passa una estona considerable i torno a entrar, farta de mi em diu que no és cosa meva. Farta d’ella li dic que quan tanquin aquesta sucursal i la facin fora tampoc ho serà. Per uns moments, penso a fer una reclamació, però ja he perdut massa temps, tinc feina.
M’allunyo del banc amb remordiments, i al cap d’un instant torno sobre els meus passos. Intento ajudar tant com puc aquestes persones, uns em donen la targeta, uns altres el PIN, uns altres la cartilla, uns altres intenten aprendre’n, fins que finalment surt la dona. Em mira amb cara de pocs amics. “Què necessiten?”, demana en veu alta. I, de cop, la senyora d’abans em diu: “Vull fer una reclamació; m’ajudes, xiqueta?” “Amb molt de gust, senyora.”
Perquè la dona és gran, però no imbècil, i potser no entén en ordinadors, però és llesta i sap de la vida.
Fa una mica més d’un any, Carlos San Juan, un metge valencià, jubilat de setanta-vuit anys, va començar una campanya amb el lema “Sóc gran, no idiota”, i va recollir 600.000 firmes per exigir a la banca la inclusió financera dels avis. Es van fer ressò de la campanya fins i tot The Times, The Washington Post i Le Monde i va aconseguir que la patronal bancària signés un codi de bones pràctiques, de compliment voluntari.
Tot i aquestes millores, moltes entitats bancàries encara mantenen comissions i limitacions en la retirada d’efectiu o el pagament de rebuts. Per exemple, algunes exigeixen de retirar un mínim de 600 euros a la finestreta, cobren una tarifa fixa per transferències a la finestreta o imposen requisits per fer transferències sense comissions.
La gent gran clama contra l’abandonament dels bancs i l’exclusió financera que pateixen a causa de l’escassa atenció presencial a les sucursals i l’auge de la banca en línia. La manca de sensibilitat de les entitats financeres ha deixat virtualment exclosos gairebé deu milions de pensionistes a l’estat espanyol, segons la Plataforma de Majors i Pensionistes (PMP). A més de la incomoditat i l’aïllament social que genera la manca d’atenció presencial a les sucursals bancàries, també hi ha riscos econòmics associats a aquesta exclusió financera. Com que no tenen accés a informació ni eines financeres adequades, poden estar exposats a fraus i estafes, i la seva capacitat de gestionar la seva economia i fer front a despeses imprevistes es veu limitada.
Per als bancs la gent gran són un col·lectiu molt oblidat. No els interessen, són clients que han de tenir, però que no formen part de la seva estratègia. La seva estratègia passa per la banca digital, on es redueixen molt els costos d’infrastructura i personal. A més, aquest col·lectiu té principalment pensions com a ingressos, cosa que no genera beneficis per als bancs i en limita la capacitat d’estalvi i inversió. Ara bé, no oblidem que els bancs, encara que són empreses privades, compleixen un servei públic, ja que gestionen les pensions, i això els hauria de comportar unes obligacions cap als seus clients.
L’exclusió financera de la gent gran és un problema real que requereix solucions concretes. Cal garantir que tots els ciutadans tinguin accés als serveis i les eines financeres que necessiten, independentment de la seva edat o nivell de familiaritat amb les noves tecnologies.
Enguany es compleix el desè aniversari de la formalització del rescat bancari. Una operació que no havia de costar ni un euro als contribuents. Tot i això, la factura creix sense parar i ja va pels 73.261 milions d’euros, la més gran d’Europa, segons Eurostat. Alhora, els tribunals continuen dictant centenars de sentències per les preferents encara que alguns dels seus possibles beneficiaris ja van morir. Recordem que gran part dels estafats eren persones grans, i aquestes operacions sí que es fan fer presencials.
