Banc Expropiat, realitat difuminada

Espero i desitjo que a les facultats de comunicació i periodisme s’ensenyi el deure moral d’escepticisme. Tot comunicador i tot ciutadà, per responsabilitat, ha d’acceptar que les aparences confonen. I que en el món de la política i dels fenòmens socials, les casualitats no existeixen. Servidor de vostès, que prové del gremi dels historiadors, està acostumat al fet que restem condicionats per processos de llarga durada en què, mercè als esdeveniments esdevinguts en el passat, experimentem patrons amb tendència a la repetició. I en un país marcat per la conflictivitat interna de nació, de classe i d’ideologia, encara més.

Fets com els del Banc Expropiat ens recorden que Barcelona ha estat sempre un camp de batalla en què concepcions antagòniques de ciutat es disputen l’hegemonia. Els treballs de Pere López, Chris Ealham o Eduard Masjuan, d’obligada lectura en aquests dies d’aldarulls i violències recíproques ens posen en evidència la pervivència de models de ciutat capitalista, fonamentada en la sacralitat de la propietat, la jerarquia social i l’ordre noucentista d’una banda; i una idealitzada utopia popular, horitzontal, improvisada i amb una irracional addicció a l’espontaneisme de l’altre. Això passava ja al segle XIX, quan Engels recordava la capital catalana com la rècord mundial de quilòmetres de barricades; al segle XX quan el Pla de Reforma Interior dels ‘lligaires’ implicava una Via Laietana que partia l’espinada a la ciutat obrera; o, d’ençà que els Jocs Olímpics, la distòpia neoliberal fonamentada en l’especulació i gentrificació, marca Barcelona. Tot plegat, més complex que en el passat, perquè ara per ara, la sociologia no sembla tenir prou capacitat per enquadrar l’atomització de les classes mitjanes i treballadores, que ara passen per una relació esquizofrènica amb el món polític (en què el 80% dels votants de la CUP tenen estudis universitaris, mentre que opcions com PP o PSC predominen els votants amb només nivell de primària).

Tot desmentint el proverbi xinès, les imatges oculten les paraules. I en un moment en què els mitjans de comunicació han adquirit forma de trinxera, els vídeos amb encaputxats cremant vehicles o aparadors tenen una funció de cordó sanitari per aïllar qualsevol suport o complicitat amb l’heterogeni univers “okupa”. No cal ser cap premi Nobel per entendre que hi ha una clara voluntat per part dels mitjans convencionals de fer servir (i exagerar) incidents desagradables per evitar el necessari debat sobre el paper dels bancs i la seva responsabilitat davant de les institucions i la ciutadania. Tanmateix, també és cert que en el món activista hi ha cert personal adherit que requeriria atenció psicològica o bé, com ha passat tradicionalment, hauríem de veure quina vinculació té amb els cossos de seguretat. Ara bé, ignorem per un moment el fum que ens difumina els fets.
En primer lloc, no és casual el què ha passat i la reacció buscada. L’independentisme ha fet miques les estructures polítiques anteriors. Ara disposem d’un mapa electoral que podria recordar els convulsos anys de la formació de la terra: un clima canviant, plaques tectòniques que semblen esberlar el planeta, volcans i terratrèmols, meteorits que plouen damunt roques que encara no han completat la seva estructura. La societat catalana, a més, és diversa i de conflictiva relació entre classes. I en aquesta formació dels continents, els partits busquen la seva identitat i clientela. CDC, ERC, CUP no tenen encara consolidades les seves bases ni discursos. A més, existeix un bon nombre d’independentistes no adscrits, molt disputats per totes aquestes forces a les quals cal afegir l’espai Colau, amb gran capacitat de seducció, alimentada per la intel·ligència política de l’alcaldessa. Entre el món independentista, a més, cal distingir entre els independentistes sentimentals (el nucli dur) i els oportunistes, aquells que, com jo mateix, busquen un estat per viure millor, ben lluny d’un estat profund espanyol, que en afortunada metàfora d’Antonio Baños recorda la “Estrella de la Muerte”. Evidentment, entre tots aquests, els incidents de Gràcia, espanten. I aquest és un efecte buscat.

Anem a pams. Al llarg dels primers anys de la “Revolta Catalana” (una altra expressió made in Baños), gent normal, no adscrita, va ocupar el carrer, i el més important, els rengles de les organitzacions creades Ad Hoc. Així, teníem l’ANC o el Procés Constituent, encara que també les CUP (que no oblidem, és més un moviment que un partit). L’ocupació d’aquests espais per part de “gent normal” és potser el millor que va succeir en la història política des del retorn de la Generalitat. Es tractava (i en certa mesura, també es tracta) de ciutadans disposats a passar de la passivitat d’un sistema representatiu, a l’acció d’una democràcia deliberativa. Tanmateix, com recorda l’expressió castellana, “la cabra tira al monte”, i tota organització és essencialment conservadora, especialment les més revolucionàries. El principi de conservació prima per damunt dels principis ideològics. L’acaparament de la presa de decisions per persones i capelletes, especialment pels professionals de la conspiració, es percep clarament en l’ANC (que malgrat tot, encara és capaç d’esdevenir una entitat sòlida, productiva i creativa. Tanmateix, on més sorprèn és la deriva en què incorre la CUP, a qui els esdeveniments de Gràcia els han agafat amb el peu canviat, la guàrdia baixa, i la incomoditat pròpia de l’adolescent que es veu obligat a prendre incòmodes decisions d’adult, a administrar la complexitat, a entendre que l’ “ho volem tot” és més un eslògan que una possibilitat.

La CUP és un heterogeni moviment d’activistes diversos i generosos que al llarg de dècades han anat forjant un espai de construcció ideològic i pràctic (especialment en el municipalisme). En altres termes, és el fruit d’un treball pacient i amb un terreny fèrtil que havia de servir, qui sap, a exercir de Sant Joan Baptista de la nova bona de l’arribada de la República. Tanmateix, com succeeix en tots aquells moviments resistencialistes, minoritaris, a la contra de l’hegemonia política del moment, comporta també a presència de grups sectaris, col·lectius d’il·luminats en la creença de la possessió absoluta de la veritat, desclassats diversos, aventurers polítics de casa bona a la recerca de captar “pijoapartes” a exhibir entre la tribu i un seguit de fauna entre els irreductibles de la veritat revelada. I qui té certeses absolutes, pot viure en la invidència pràctica. A còpia de cert joc brut per part de certes minories, de la tendència d’alguns als excessos estètics i la hípermilitància de grups que recorden el maoisme dels setanta, a còpia de la retirada voluntària (amb aroma de defenestració) dels cognoms més valuosos i els simpatitzants més raonables, es pot dir que la CUP comença a ésser segrestada per gent que es pensa que l’organització és seva. I aquest és un error de plantejament, perquè la CUP és patrimoni nacional, que aplega els anticapitalistes de boca amb els crítics amb el capitalisme pragmàtics que busquen més les alternatives que els eslògans, com els centenars de milers de votants de 27-S, o com un servidor (que com a la Guillermina Motta, m’agrada la gent que dubta). En un món polític sofisticat com és el català, d’una alçada italiana, segons Enric Juliana, és molt fàcil parar-los paranys, i que hi caiguin de quatre potes.

El desallotjament del Banc Expropiat fa tot l’aspecte d’un d’aquests paranys que en un moment determinat ha de fer front un espai convuls i complex com és la CUP. Les autoritats i els poders fàctics de la ciutat, en concomitància (conscient o inconscient) de l’espai Colau (una dona que està demostrant saber combinar idealisme amb pragmatisme), semblen haver propiciat una situació on deixar en evidència les contradiccions de l’espai cupaire. No entrarem en el detall del Banc Expropiat, en què defensors i crítics dels esdeveniments dels darrers dies tenen la seva part de raó. Sí, en canvi, que la incomoditat i el desconcert es reflecteixen més en el llenguatge corporal que en les paraules. El desallotjament i l’actuació policial, seguida de la dinàmica de l’acció-reacció semblen haver estat el fruit dels guionistes de House of Cards, i recorden vagament a l’assalt de la Telefònica de maig de 1937, quan una aliança contra natura de republicans de classe mitjana (ERC), amb l’univers comunista del PSUC estroncar la revolució llibertària de mesos abans. Una revolució, per cert, en què el fet sublim i el fet execrable es barrejaven en una estranya promiscuïtat aprofitada pels damnificats emboscats, i de tràgiques conseqüències per al conjunt de la societat catalana. En les circumstàncies actuals, afortunadament menys tràgiques que les de la guerra civil, fets com la reunió d’Esparreguera, declaracions i amenaces de retirar-se del pacte de govern, gestualitat en la discussió dels pressupostos, o simplement el càlcul curtterminista d’ERC i En Comú Podem no són aliens a la decisió d’enviar la Brimo a exercir de provocadors.
Una CUP sense Baños, i sense l’esperit de l’abraçada d’en David Fernàndez, que precisament representava respectivament l’independentisme postnacional i l’aliança de classes, és una CUP descapitalitzada, amb tendència cap a la caricatura i l’esterilitat de les batalles culturals i simbòliques. I és terriblement injust, perquè la CUP ha assolit un capital polític i social impressionant, que encara és capaç de conservar i ampliar amb la condició de recuperar la intel·ligència política. Intel·ligència política no té res a veure amb claudicació, sinó a assumir les virtuts cardinals de la fe, esperança, caritat i temperància. Precisament la temperància és el que més manca.

Ben segur, aquest article serà amb tota seguretat, malinterpretat. En tinc una llarga experiència en aquest àmbit, i prou anys perquè pugui relativitzar l’hostilitat de qui no sembla disposat a escoltar o a fer autocrítica. Tanmateix, i com ja he repetit manta vegades, la funció històrica de la CUP no és governar, ni guanyar eleccions, ni tan sols fer la revolució, sinó inspirar, a partir de la teoria i la pràctica, al conjunt de la societat catalana per tal que evolucioni en la direcció d’una República que no serà perfecta ni com tots voldríem, encara que amb capacitat d’evolucionar en la bona direcció. I per això, és del tot necessari que sigui la Catalunya d’esquerres i la conservadora, la dels vuit cognoms catalans i la sobrevinguda, la de Nou Barris, la de la Upper-Diagonal, l’Empordanesa, la dels pobles de Terres de l’Ebre i la de l’ex-cinturó roig. La que basteix ponts i busca suports a dreta i esquerra, a dalt i a baix. La que dubta i no amaga la seva inseguretat entre les certeses. La que pot sobreposar-se a maniobres com les del Banc Expropiat, sense perdre de vista que, més enllà del fum dels aldarulls de Gràcia, es veu com una realitat menys difuminada.