22.03.2021 - 21:50
“Les negociacions entre Esquerra Republicana i la CUP-UNCPG també han avançat en clau nacional. En aquest sentit, les dues formacions es comprometen a preparar les condicions necessàries al llarg de la legislatura per a realitzar un nou embat democràtic, preferentment en forma de referèndum, mentre es manté l’aposta d’ERC per un procés de negociació, per resoldre democràticament el conflicte de Catalunya amb l’Estat espanyol.”
Aquesta és la frase exacta que, al final del comunicat fet públic diumenge, i després d’enumerar uns quants acords més de caràcter social, anuncia quin és el següent pas que proposen Esquerra i la CUP per avançar, com ells mateixos diuen, en clau nacional. Insistesc que és una nota de premsa i, per tant, pot passar que el text no siga prou precís i exacte i sobretot que no siga tan complet com la versió final de l’acord. Tanmateix, de moment ja conté un element que em crida especialment l’atenció: la proposta, a llarg termini, de fer un nou referèndum –se suposa, perquè ni això no es diu, que d’independència.
La proposta l’havia feta la CUP en campanya però ara agafa molta més importància perquè és incorporada a l’acord de govern. I sorprèn, més enllà de la insòlita moderació de la CUP que implica, perquè el Primer d’Octubre certament no és un dia qualsevol ni és un dia comparable, políticament parlant, a cap altre; no pas del procés sinó de la història política recent. Tal com fins ara havia remarcat tothom, inclosos els dos partits signants d’aquest acord.
Entenguem-nos: en realitat un referèndum només és un instrument polític, una tècnica, si es vol dir així. Proposar de fer-ne, proposar-ne, sols és proposar d’emprar una eina més de la caixa que qualsevol societat democràtica té a l’abast. El Primer d’Octubre era això en un principi, una eina més –i cal recordar que, de fet, va ser l’eina proposada per la CUP, precisament per la CUP, per a aprovar el pressupost. Però la violència espanyola i, sobretot, la decisió popular que va fer possible el referèndum, aquella gran victòria sobre la repressió que va deixar el món admirat i ens va fer sentir poderosos i lliures, va convertir el primer d’octubre de 2017 no en una eina més, sinó en un moment fundacional. Únic. I per tant en una cosa que no es pot repetir. I encara menys que es puga repetir així com així.
Des de la perspectiva que impliquen les deu mil urnes arribades de la Xina i l’esforç de custodiar-les a Catalunya Nord, des de la perspectiva del difícil i arriscat repartiment per milers de voluntaris, moltíssims dels quals d’ERC i la CUP, des de la perspectiva dels 2.286.217 vots dipositats un a un en aquelles urnes, des de la perspectiva dels més de mil ferits de la jornada o dels més de tres mil represaliats que van desfilant pels tribunals espanyols d’ençà d’aquella data, amenaçats en la seua vida i la seua normalitat… simplement costa molt d’entendre com la classe política catalana, una part de la classe política catalana en la qual hi ha presoners i exiliats a causa d’aquell referèndum, en compte de dir-nos que faran tant com puguen per dur a terme allò que com a poble es va decidir en aquella votació, liquide la qüestió dient-nos que a partir d’ara el projecte és treballar per intentar de crear les condicions per tal que algun dia que no sabem quan serà es puga fer un altre referèndum. Com aquell.
I pregunte: quan el fem –suposem que el farem si tornen a arribar deu mil urnes des de la Xina, si tornen a custodiar-les a Catalunya Nord, si tornen a existir els milers de voluntaris que les fan córrer, si 2.286.217 catalans tornen a anar a votar, si torna a haver-hi mil ferits, si torna a haver-hi presoners i exiliats i més de tres mil represaliats…–, aleshores quina serà la proposta enfront de la violència i la repressió de l’estat espanyol? Què ens proposaran com a pas següent? Esperar tres anys i després tornar a dir que treballarem per a intentar de crear les condicions per tal que algun dia que no sabem quan serà, quan es puga, farem un altre referèndum?
La lògica d’aquest discurs és tan absurda, tan inconnexa, tan ridícula, que crec que té més trellat, per a explicar-nos què passa, pensar que l’impacte del Primer d’Octubre és tan brutal i determinant en la nostra vida, en la nostra vida col·lectiva, que si algú vol aparcar la idea de la independència i la república i conformar-se a governar una autonomia espanyola mentre van passant els anys no ho pot fer si primer no mata el record i l’essència d’allò que va passar aquell dia. Banalitzant-lo. Com si fos una cosa que podem fer cada dos per tres. Partint d’això, sí que s’entén de què parlem: simplement, tapar el Primer d’Octubre és una condició necessària per a poder tornar a fer autonomisme.