Balti Picornell: “Crec que es pensaven que un muntador de tancaments metàl·lics no estava fet per a presidir el parlament”

Balti Picornell (Felanitx, Mallorca, 1977), va ser diputat a la novena legislatura al Parlament de les Illes Balears i tretzè president de la cambra. Va arribar a aquest càrrec de rebot l’any 2017, i ho va ser fins a les eleccions del 2019. Després va tornar al seu ofici de muntador de tancaments metàl·lics. Instal·la persianes, portes i finestres. Passada la pandèmia, va quedar sense feina, i un anunci seu demanant feina es va fer viral. “No anam bé si una cosa com aquesta és notícia, si la gent no torna a la seva feina després de passar per la política”, diu. Ara és autònom i té un parell o tres d’empreses que li encomanen feines. Li va bé així, diu.

Fem l’entrevista dilluns, per telèfon. Viu a Costitx i explica que gaudeix com un nin perquè mentre parlam veu com la neu de la tempesta Juliette cau amb força i agafa. D’ençà que va deixar de militar a Podem expressa les seves opinions polítiques a les xarxes sense gaires filtres. “Ara puc parlar sense embuts perquè no estic a cap partit. M’agrada tocar fibres i que es posin nerviosos”, diu.

—Us va bé, la feina, ara?
—Sí. El meu ofici de muntador de tancaments metàl·lics abans era molt ben pagat, ara ja no. Ara cerquen gent molt preparada, però paguen uns sous molt més baixos. A més, durant mig any has de demostrar que ets bo. Per això vaig pensar que em reinventaria. Sóc autònom, i hi ha empreses que m’encomanen feines. Si a més algú em crida perquè li posi una persiana, encara tenc un extra. És una nova aventura que de moment funciona.

—Una part de la societat illenca va trobar molt estrany que el tretzè president del Parlament de les Illes demanàs feina a les xarxes. A què ho atribuïu?
—Es va fer una bombolla d’una cosa que hauria de ser normal. Es va fer una notícia d’una cosa que no ho hauria de ser. Que un polític torni al seu ofici hauria de ser més benvist.

—Heu de reconèixer que no és gaire habitual. Fins i tot, en el vostre cas, potser algú encara va dir: “Mira, aquest pobre al·lot, que no ha estat capaç de col·locar-se.”
—[Riu.] Això m’ho diuen molt. Però jo crec que en el moment que estàs en política no hi estàs per fer doblers, ni perquè sigui el teu ofici. Ho fas perquè trobes que és una manera d’intentar canviar les coses. Sempre vaig dir que el dia que em cansàs d’estar a l’escó, o quan s’acabàs una etapa, tornaria al meu ofici. Hauria de ser normalitzat, això, i si se’n fa notícia en aquest país tenim un problema. Aquests dies es pot veure gent que intenta mantenir-se visible per tornar a estar recol·locats encara que sigui en un càrrec d’assessor i continuar cobrant. Aquest és el problema. Hi ha molta gent que fa més de vint anys que estan dins aquest món, i són els de sempre, i més enllà de la política no tenen un ofici. La política és la seva forma de vida. Si estàs en política és per donar-ho tot. Aprendre tant com puguis i donar-ho tot durant quatre o vuit anys. Els meus ex-companys no ho han fet, perquè havien d’estar-hi un màxim de dues legislatures i ara ja volen optar a una altra.

—Vàreu arribar a la presidència del Parlament de les Illes una mica de rebot, després de la sortida de Xelo Huertas per una crisi interna.
—Tot va venir de rebot! Tampoc no m’havia passat pel cap ni ser diputat.
A les eleccions internes vaig quedar en el número cinc i era quasi impossible que fos diputat, i vaig entrar com el cinquè diputat per Mallorca. I com a president, quan va passar allò de Xelo Huertas m’ho van oferir, em van demanar si m’hi veia. Ho vaig consultar amb l’entorn, amb la mare dels meus nins, no feia gaire que ens havíem separat, i em va dir endavant, i vaig dir que sí.

—I com va ser l’experiència?
—Per a mi va ser un període de molta ansietat. Ara no en tenc ni la meitat. Tot el que deia es mirava amb lupa. Moltes vegades es tergiversaven les paraules que deia. I, és clar, havia d’estar molt estipulat i mesurat què deia per veure què dirien de mi l’endemà. Em costava molt parlar. Ara parl molt més tranquil sense tenir una marca damunt que t’apunta amb el dit.

—Vàreu tenir el suport del partit, mentre vàreu ser president?
—Mentre hi va haver l’antiga direcció, sí. Després, treballant em sentia molt tot sol. Quan ets president d’un parlament, has d’intentar relacionar-te amb tothom, has d’acontentar tots els partits, i això vol dir que moltes vegades, dins la cuina, s’havia de xerrar amb el PP o Ciutadans perquè entrassin lleis del pacte. I això és una cosa que a vegades no s’entenia. També és ver que vaig tenir un gran equip al costat, que van ser els meus petits confidents en aquells moments.

—Éreu un president amb cabellera llarga, barba, camises de quadres i sabatilles Converse, una imatge trencadora, encara que fos el 2017. Vàreu notar classisme per part d’un sector de la cambra?
—Jo crec que es va magnificar molt. Jo ja era president d’una comissió, en aquells moments, ja sabia ordenar un debat. Crec que els mitjans de comunicació ho van fer molt gros. Allà dins hi estaven avesats. Durant dos anys m’havien vist amb la cabellera i així com anava vestit. I després, amb el temps, vaig anar polint l’estètica. Però, més que això, crec que pensaven que un muntador de tancaments metàl·lics no estava fet per a estar dins un lloc com aquell. Així i tot, crec que entre tot el que hi ha hagut, més o menys ho vaig salvar.

—Amb un piulet sobre el canvi d’imatge que un estilista ha recomanat a Més per Mallorca, reivindicau el dret d’anar com un vulgui, sense voler aparentar res.
—Crec que tothom ha de ser fidel a les seves creences, i així com és. Tenc una manera de vestir peculiar i la pots polir, però tampoc no t’han de llevar la teva identitat. És cert que estant dins un arc parlamentari, on, qui més qui menys va amb americana i corbata, la roba diferencia qui és l’esquerra i qui és la dreta. Com més conservadors són, més ben vestits van. Encara que tu pots anar molt ben vestit sense l’americana. Hem de saber diferenciar d’on venim, a quina classe pertanyem i quina classe defensam.

—Parlau en termes d’eix esquerra-dreta, però ara no militau en cap partit. Per què vàreu deixar Podem?
—A final del 2019 vaig dimitir del Consell Ciutadà Autonòmic perquè no em veia reflectit en aquell projecte que tant m’havia fet il·lusionar l’any 2013. Ho vaig deixar tot. Ara no milit en res. Puc tenir simpaties. Faig crítiques constructives, perquè crec que la crítica ha de ser dins tots els partits, siguin dels teus o no. Si no hi ha crítica, no s’espavilen.

—D’on ve, aquesta decepció amb el partit?
—Va ser amb els primers pactes amb el Partit Socialista. Si entres a un partit és per a canviar les coses. Sempre he considerat que tens més força si ets fora del govern que dins. Com Més per Menorca, que aquesta legislatura són fora i els seus vots al parlament tenen molt de valor. Dins el consell de govern no valen igual. El 2015, nosaltres érem fora del govern i els nostres vots eren necessaris. Però la nova direcció va començar a dir que era important pactar amb el PSOE. Ja es veia a l’àmbit estatal. Vam veure el tomb del partit. Ja ens deien que no havíem de ser tan activistes, que allò de tenir un peu al carrer i un altre al parlament, ja no valia… Va ser això. No m’hi sentia identificat. Vaig perdre la il·lusió per la política. I quan això passa, penses: “Com he d’empènyer un partit que després em decep?” Una decepció darrere una altra.

—I ara, no n’hi ha cap, de partit, que us desperti aquesta il·lusió?
—No. Molta gent d’esquerres, mirant l’arc parlamentari, i veient com avança la ultradreta, anirem a votar amb el nas tapat. Votaria un partit que defensàs la llengua, la nostra cultura, que fos proper a nosaltres.

—L’acabau de citar. Us heu imaginat com seria ser president del parlament amb Vox allà dins?
—A mi em superaria. N’estic segur. A vegades seguesc els plens i crec que fins i tot els deixen xerrar més que no els correspon. Jo crec que no els deixaria xerrar tant. Hi ha moments que fins i tot falten al decòrum de la cambra. Tracten coses que ni tan sols tenen res a veure amb les Illes. Duen temes espanyols aquí, que crec que a nosaltres, com a illencs, no ens afecten.

—El final de la legislatura és a tocar i no hi ha cap enquesta que digui clarament que el pacte es podrà repetir. A què ho atribuïu?
—Crec que aquesta legislatura s’excusen massa en la pandèmia. És ver que hem estat dos anys com a aturats, però legislativament s’haurien pogut fer coses. És clar que l’executiu havia d’estar al 100% per a la pandèmia, però els diputats havien de continuar fent feina. I ara es veuen moltes iniciatives. Per exemple, amb això de limitar la venda d’habitatges a estrangers… En cap moment no s’ha proposat un canvi de model productiu… Han tingut quatre anys per a fer coses i ara és com si pegassin la darrera coça per quedar bé i prou. Crec que això ha decebut molt. Les anades i vengudes amb la llengua, amb el català a la sanitat… ha semblat un serial. Serà molt interessant de veure què passa. Pens que el PI serà la clau del govern i veurem cap a on es decanta.

—Parlau de canviar el model productiu, però no sembla gaire bo de fer quan és per mor del turisme que les Illes han tingut una recuperació econòmica més ràpida i més intensa que cap altre territori.
—És una cosa complicada que el govern tot sol no pot fer. Ens afecta a tots com a societat. I tots hi hem de participar. A nosaltres ens precaritza, aquest model econòmic. Això de fer feina mig any i després dependre dels subsidis, i mig any més… Ens afecta a l’hora de les jubilacions. A més, m’agradaria que els consellers s’infiltrassin dins els hotels per saber com funcionen realment. Jo hi he fet feines abans del començament de les temporades, i he estat dins les entranyes dels hotels, als passadissos, on hi ha tot el teixit de la classe treballadora. Fan molt més de vuit hores de feina, i no és ben pagada… Crec que hi ha moltes més alternatives al sol i platja i a no obrir només una temporada. Es podria anar tot l’any a mitja guitarra i no només tres mesos al límit.

—Entre més problemes a resoldre a les Illes, hi ha el de l’habitatge, que ha empitjorat aquests darrers anys.
—Arribarà un moment que als illencs ens faran fora de l’illa. Ho veus als pobles. A Costitx, que és on visc ara, els lloguers van de 900 a 1.500 euros. Amb un sou base, o un salari mínim interprofessional, que són 1.080 euros, qui pot llogar? És abusiu. Hi ha mesures per a pal·liar-ho, però fins al darrer moment de la legislatura no han fet res. Ha faltat valentia. Si tens una legislatura, és la teva legislatura, baldament hagis de perdre vots i hagis de perdre unes eleccions per haver fet unes mesures valentes. Val més perdre unes eleccions per haver fet una política valenta que no perdre-les per no haver-ho donat tot, com passarà.

—Si ara el pacte perd les eleccions, serà perquè no ho ha donat tot?
—Jo opín que sí.

—Una anècdota de la vostra presidència fou l’assistència a les recepcions del rei d’Espanya. Hi va haver gent no va entendre que hi anàssiu.
—Em va tocar dos cops. És l’audiència que fa quan el rei ve aquí, a les Illes, i rep les màximes autoritats del nostre petit país. Tres dies després hi ha el convit aquell que fan, el besamans tan famós, on la gent de les Illes li ret acatament. A aquell no hi anava. Jo només anava a l’audiència. Una cosa és ser educat i cortès i l’altra el vassallatge. Et puc donar la mà, però no combregar amb tu.

—Hi vàreu anar amb les Converse.
—Sí. Totes dues vegades, amb Converse i sense corbata. Em van criticar que anàs sense corbata a veure el rei.

—Us mirava rar l’entorn del rei?
—Al contrari. La gent ho magnifica molt. Fins i tot, no hi ha cap protocol de com has d’anar vestit. El protocol és anar ben vestit, entre cometes, i net. I ja està. Abans de la recepció parles un poc amb el cap de gabinet i amb aquesta gent i veus que són molt correctes i formals, i que estan molt ben informats de la política de les Illes. És la seva feina. No en tenen cap més. Crec que saben on es colga el dimoni i tot.

—Casualment, fem l’entrevista just la vigília de la diada de les Illes. Ho celebrau?
—Aquest dia, com a comunitat, només se sent com a festa, institucionalment. Per a la gent, és un festiu més al calendari. Jo em reconec en la Diada de Mallorca, tu et deus reconèixer en la diada de la teva illa. I qui més qui menys, se sent d’allà on pertany. Enguany aniré a l’acte institucional. El president del parlament m’hi va convidar perquè fan un reconeixement als redactors de l’estatut d’autonomia i als ex-presidents de la cambra vius. Però ho veig com un dia molt institucional, tant a l’àmbit del govern com al parlament. Sóc més partidari de l’autonomia de cada illa.