12.07.2022 - 21:40
Com a Franco, a l’ex-jutge Baltasar Garzón li agrada la caça, la caça major, va ser famosa la de la finca de Los Collados de San Benito (Ciudad Real), el 2003, organitzada pel grup Dico, una de les principals constructores implicada en la trama Púnica, en què el va acompanyar la seva parella, Dolores Delgado, actual fiscal general de l’estat, tots dos amics del comissari Villarejo. En aquesta cacera no hi havia quota, és a dir, no hi havia un màxim de peces a abatre per caçador convidat, sinó que podien matar tots els animals que tinguessin a l’abast, hi havia barra lliure. Garzón va disparar a senglars, muflons i cérvols, i després ben igual que l’emèrit es va fer les típiques fotos.
Garzón, des de la seva torre de guaita particular, la de l’Audiència espanyola, un tribunal d’excepció, hereu del franquista TOP, va ser un dels artífexs de la cacera de bruixes, al més pur estil McCarthy, desencadenada contra els moviments independentistes d’Euskal Herria i dels Països Catalans. Va empresonar, per exemple, 27 persones el 1997 durant dos anys fins que el mateix Tribunal Constitucional va sentenciar que eren innocents. El 15 de juliol de 1998, va tancar el diari Egin; a les quatre de la matinada l’operació Persiana ja era en marxa. Jabier Salutregi, el seu director, va romandre més de set anys a la presó. El maig del 2009, gairebé onze anys després, el Tribunal Suprem va rebaixar les penes dels imputats, en va absoldre uns quants i va deixar sense efecte la declaració d’il·licitud del tancament i dissolució de l’empresa editora, anul·lant també la liquidació del patrimoni. Massa tard, el mal ja estava fet.
Era el jutge estrella, acaparava els casos: mantenia durant anys infinitat de sumaris oberts que li permetien de declarar-se competent quan entrava al jutjat un assumpte mediàtic relacionat amb un d’aquests procediments. Aquesta estratègia li va permetre, per exemple, de dictar una interlocutòria de processament contra Bin Laden.
Un dels sumaris més mediàtics que va instruir va ser el dels GAL, en què va processar els qui havien estat els seus companys durant la seva incursió en la política. Garzón, número dos a la llista de Madrid a les eleccions del 1993 –després de Felipe González–, va ser nomenat secretari d’estat del Pla Nacional contra les Drogues, però volia ser ministre i qui sap si, una vegada defenestrat Felipe González, president. Emprenyat com una mona amb González, va dimitir, va tornar a l’Audiència espanyola, va desempolsar el sumari dels GAL i va començar la seva creuada particular contra el senyor X, sense èxit.
Garzón sempre ha estat un mal instructor, tal com demostra l’operació Nècora, una de les batudes més grans contra el narcotràfic, en què més de vint acusats van acabar lliures. Va ser precisament la seva manera d’instruir allò que va liquidar la seva carrera. Quan va ordenar intervenir les converses a la presó entre imputats de la trama Gürtel i els seus advocats; la llei només permet aquestes punxades en casos de terrorisme. El 9 de febrer de 2012, el Suprem el va condemnar a onze anys d’inhabilitació per haver prevaricat: haver ordenat aquests enregistraments sabent que eren il·legals. Gos no menja gos.
Ara que es compleixen 30 anys d’aquells famosos Jocs Olímpics de Barcelona, també es compleixen 30 anys d’un dels episodis de repressió més gran contra el moviment independentista. Del 29 de juny al 14 de juliol, el jutge Baltasar Garzón va emprendre una cacera d’independentistes amb l’excusa de desarticular Terra Lliure, organització que feia un any que havia abandonat la lluita armada. Amb aquesta cacera tampoc no va tenir cap quota, hi havia barra lliure per a les forces de seguretat de l’estat espanyol. El veritable motiu era instaurar la por, i així evitar que, tot aprofitant l’altaveu dels Jocs Olímpics, el moviment independentista pogués fer cap acció.
La ràtzia va acabar amb la detenció de quaranta-cinc persones, moltes de les quals van ser torturades. Interrogades sense cap garantia, incomunicades amb l’aplicació de la llei antiterrorista, asfixiades amb bosses de plàstic, les van baldar a cops, amb descàrregues elèctriques, tampoc no va faltar la manipulació psicològica i tota mena de vexacions. Disset d’elles ho van denunciar, però ningú no els va fer cas, tampoc Garzón, tot i que ell mateix va poder comprovar com declaraven davant seu amb el cos magolat, sense forces, amb clares evidències d’haver estat sota tortura.
El Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar Espanya per haver-se negat a investigar aquestes denúncies. I aquí es va acabar tot, no va tenir cap conseqüència per als torturadors.
Ara, quan les víctimes de les tortures li han preguntat al gran caçador blanc, Baltasar Garzón, per què no va fer res, ell ha arronsat les espatlles i s’ha limitat a respondre que “en aquell temps les denúncies de tortures no s’investigaven prou”, i ha afegit, cínicament, que ell no tenia “competències per a fer-ho”. Menteix, com sempre; sap perfectament que el dret internacional garanteix el dret de tota persona a no ser sotmesa a tortura ni a uns altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants. La Convenció contra la Tortura, aprovada el 1984 i en vigor d’ençà del 1987, obliga els seus estats membres a prendre “mesures legislatives, administratives, judicials o d’una altra índole eficaces per a impedir” aquests maltractaments, que en cap cas no podran justificar-se per “circumstàncies excepcionals com ara l’estat de guerra i amenaça de guerra, inestabilitat política interna i qualsevol altra emergència pública”; ni tampoc per “ordre d’un funcionari superior o d’una autoritat pública”. Els estats han d’investigar aquests actes de manera immediata i imparcial, sotmetre els seus responsables a un judici just, castigar aquests delictes amb penes proporcionals a la gravetat i assegurar a les víctimes una reparació justa.
Baltasar Garzón, ara mateix, és un llop disfressat amb la pell d’una ovella, es ven com un gran defensor de les causes justes, però en realitat només vol notorietat, tornar a la palestra i tocar poder, mentre carrega la seva escopeta, preparat per a la pròxima cacera.
