Ballarín, un esperit lliure

S’ha mort de mossèn Ballarín. Ballarín era un home-institució. Vull dir que era molt més que això que en diem un homenot singular. Per això, se’n va l’home però queda allò que va instituir: una manera d’entendre la fe i la pàtria; una manera de veure el nostre paisatge i la nostra gent, i una manera de pensar, parlar i escriure. Tot això ho tenim, i ja no es pot perdre.

Mossèn Ballarín era, també, un home inefable, insòlit, irrepetible, imprevisible… Una perfecta unió d’ascètica i mística. La paradoxa feta home. Podia excel·lir en bonhomia i alhora les engaltava pel dret, sense manies. Podia parlar clar, i alhora suggerir molt més del que era comprensible a primer cop d’ull. I era capaç, des de lluny, de fer centenars, potser milers, d’amics propers.

Mossèn Ballarín sempre va mantenir un ferm compromís públic des dels seus retirs gairebé eremítics a Queralt, o a Gósol, convertits en llocs de pelegrinatge. I tot això, sense fer fàstics dels mitjans de comunicació, a l’Avui o a la ràdio i la televisió. I quan dic compromís, amb la mateixa Església o amb els amics, vull dir mantenint-lo a les verdes i a les madures, sense por, sense reserva, imprudentment, si calia.

Suposo que aviat algú ens en farà una bona biografia. I un estudi crític de la seva obra literària. I potser una anàlisi de les seves aportacions a la llengua. I li hauríem de fer un gran acte d’homenatge, multitudinari, però en algun dels seus racons més reservats. I, de tot plegat, sobretot n’haurem de remarcar l’esperit lliure que sempre va ser. Qui ho diu que no es pot ser capellà fidel a l’Església i al país, i alhora ser un esperit lliure? I si, precisament, va poder ser un esperit tan lliure perquè era un capellà fidel a l’Església, al país i als seus amics? I si el que el va fer tan estimat pel poble és que el reconeixíem lliure en un país amb tanta tirada a tota mena de submissions?

Salvador Cardús, sociòleg i professor universitari