Ballar damunt el piano de l’irascible Keith Jarrett

Mercat de les Flors, 22 de març de 2025 

Un escenari gegant on predomina el color negre, ocupat únicament per set banquetes de piano, a certa distància les unes de les altres. Minimalisme i foscor. En una cantonada, hi ha un altaveu gegant que deixa sentir les notes del magnífic The Köln Concert, de Keith Jarrett. Set ballarins entren i surten de l’escenari amb bonics vestits llargs de vellut, també de color negre. No ballen alhora, no interactuen, cadascú fa un bocí i després s’asseu en una banqueta o surt per canviar-se de vestit. Són figures aïllades que es passen el relleu sense tocar-se. Un dels ballarins del Zürich Dance Ensemble és el coreògraf nord-americà Trajal Harrell, molt popular entre el col·lectiu LGBTI+. Sovint ballen de puntetes, com si portessin sabates de taló. Els moviments dels ballarins em recorden els de les models a les passarel·les i després llegiré que, efectivament, Harrell s’ha inspirat en el voguing a l’hora de crear aquesta coreografia. En què diu que s’ha inspirat? En el voguing, un estil de ball nascut a Harlem durant els anys vuitanta que va triomfar a l’escena gai de tot el món, sobretot la nord-americana, i que la cantant Madona es va encarregar de popularitzar amb la cançó i el videoclip “Vogue” el 1990. Fins aquí, el resum de dues grans vetllades amb les entrades exhaurides en aquest temple de la dansa en què s’ha convertit de fa anys el Mercat de les Flors.

Auditori Kursaal de Sant Sebastià, 23 de juliol del 2000

Al Mercat de les Flors m’he retrobat amb la Montse Serra, amb qui hem compartit moltes grans nits de jazz amb les corresponents disquisicions, i hem dubtat de si va ser durant un concert al Kursaal, dins el Festival de Jazz de Donosti, que vam comprovar com Keith Jarrett efectivament interrompia l’actuació perquè una dona havia tossit, i fins i tot va amenaçar d’anar-se’n de l’escenari. La intolerància de Jarrett envers l’àmplia gamma de sorolls i sorollets que és capaç de perpetrar el públic és ben coneguda. El flaix d’una foto equival a vermella directa i si sona un mòbil és pena de mort sense judici. Això no impedeix que ell sí que pugui emetre tota mena de gemecs o fins i tot grunys quan toca el piano amb el nas enganxat a les tecles. Són les incongruències dels qui estan per sobre del bé i del mal, les llicències que els grans mestres com ell es poden permetre i que els seguidors els passem per alt, deixem de sentir com qui no sent el tren quan la via passa pel costat de casa o fins i tot incorporem a la llista de genialitats a admirar. I sí, Keith Jarrett és un dels grans. Per a alguns, el més gran: el Bach del jazz. Per a molts, una de les figures més destacades, juntament amb d’altres, com Art Tatum, Thelonious Monk, Bill Evans o Chick Corea. A Sant Sebastià el vam veure acompanyat de Gary Peacok i Jack Dejohnette, però segurament és com a solista que Jarrett ha obtingut els èxits més grans, fruit en part d’un concert molt especial i accidentat.

Colònia, 24 de gener de 1975

Aquesta és la història d’un miracle, d’una sèrie de despropòsits que sorprenentment tenen un final feliç, d’una criatura que neix, com la majoria, fruit d’una sèrie d’atzars irrepetibles. El 1975, Vera Brandes és una jove de Colònia de 18 anys a qui agrada el jazz i s’ha embrancat a organitzar una sèrie de concerts a la seva ciutat. El cinquè recital correspon a Keith Jarrett, que arriba a la ciutat cansat, amb gana, mal d’esquena i mal humor. Cansat, perquè està de gira per Europa des de fa mesos i perquè, per guanyar uns diners extra, ha decidit d’anul·lar el bitllet d’avió i venir des de Zuric amb cotxe. De mal humor, perquè l’Òpera ha programat el concert a quarts de dotze de la nit i, sobretot, perquè el piano de cua acordat, un Bösendorfer 290 Imperial, no hi era i en el seu lloc n’hi havia un de més petit que s’utilitzava per assajar, amb uns pedals que fallaven i que no sonava com havia de sonar. Crisi. Jarrett diu que no tocarà. Brandes el convenç perquè toqui. A darrera hora, decideixen de posar micròfons i enregistrar el concert, cosa que, tenint en compte les circumstàncies generals, tampoc no s’acaba d’entendre. Cap a la mitjanit, s’apaguen els llums i comença la màgia. Jarrett agafa les quatre primeres notes de la música que utilitzen a l’Òpera de Colònia per avisar que l’espectacle és a punt de començar i a partir d’aquí arrenca un viatge improvisat de poc més d’una hora de durada que s’ha convertit en llegenda.

Si no pots fer el que vols, fes el que puguis

The Köln Concert, publicat per la mítica discogràfica ECM a final de 1975, és el disc més venut de la història, tant d’intèrprets de piano com de solistes de jazz, amb més de 4 milions de còpies. L’èxit comercial d’aquest disc traspassa fronteres i arriba a un tipus de públic que no hauria escoltat mai un disc de jazz. També obre camins interpretatius i la crítica l’aclama de manera unànime. Heus ací la fina línia que a vegades separa el ser del no ser. Si Brandes no hagués convençut Jarrett aquella nit, avui no tindríem concert de Colònia. Si el músic s’hagués enrocat en què no volia aquell piano de segona, tampoc. Però, a vegades, amb poc, es pot fer molt. Com que el piano estava molt limitat, sobretot en els registres superiors, Jarrett es va concentrar en l’espai sonor de què disposava, es va recrear en figures rítmiques, les va allargar en el temps o les va repetir més del que hauria fet altrament. Potser els genis també ho són davant les adversitats. Segur que Ferran Adrià no necessita tenir el rebost ple per fer un gran plat. Messi pot fer màgia fins i tot amb l’Inter de Miami. Lars von Trier i la colla del Dogma 95 van demostrar que es pot fer gran cinema sense abusar dels efectes especials i la postproducció. No ho diuen els gurus moderns, que els obstacles només són una oportunitat per a superar-nos?