06.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 07.08.2023 - 19:26
Bloomberg · Kathryn Romeyn
Denpasar — Durant un període de sis setmanes, aquesta primavera, l’ONG Sungai Watch va recollir més de quaranta tones de residus a la badia de Jimbaran, a Bali, un dels llocs més conegut de l’illa, famós pels restaurants de marisc a la brasa, les onades per a fer surf i l’idíl·lic i exclusiu Four Seasons Resort.
La magnitud no va sorprendre ningú, allà. Els tsunamis de residus són habituals: arriben provinents de l’illa veïna de Java, la més poblada del món durant la temporada de monsons.
Però alhora que el turisme es recupera de la pandèmia, la consciència general sobre aquest inconvenient augmenta gràcies a la premsa i als vídeos virals de les xarxes socials. “Quan tens tota una costa coberta de plàstic, és una crisi gegantina”, diu Gary Bencheghib, de vint-i-vuit anys, un dels tres germans nascuts a l’estat francès i criats a Bali que van fundar Sungai Watch el 2020.
Pocs destins depenen tant del turisme com Bali, que té la indústria per a proporcionar més de la meitat del seu producte interior brut. Abans de la pandèmia, l’illa va veure com els visitants internacionals augmentaven de 2,88 milions per any el 2012 a 6,3 el 2019, moment en què el turisme contribuïa amb prop de 8.000 milions d’euros a l’economia del país. Ara, en aquest primer any complet de recuperació, el president de la junta de turisme de Bali, Ida Bagus Agung Partha Adnyana, preveu 4,5 milions d’arribades internacionals, xifra que sembla que serà superada, en vista d’això que s’ha vist aquestes setmanes.
Aquests milions de visitants, que hi van per gaudir de les platges, dels temples hindús i dels luxosos hotels als marges de jungles i camps d’arròs espectaculars, se sorprenen de descobrir com la seva experiència és alterada per les dificultats d’infrastructures de l’illa. Les carreteres són congestionades i la construcció desenfrenada crea una enorme contaminació acústica. Però l’inconvenient més greu són els residus: sense un sistema centralitzat de recollida i tractament de residus, el govern estima que el 52% dels residus de Bali no es gestiona adequadament. Entre el miler d’abocadors il·legals que contaminen les aigües de l’illa i les escombraries que s’acumulen a les costes i als vorals, els residus ja són avui l’amenaça principal per a aquesta economia basada en el turisme.
Els dirigents locals diu que la quantitat de negocis turístics que Bali perd a causa dels residus és impossible de quantificar –cosa que els convé de dir. A l’illa, les prohibicions de fer servir plàstic d’un sol ús han fracassat en gran part a causa de la manca de responsabilitat. A més, en aquesta cultura profundament religiosa, les ofrenes cerimonials han passat en gran part dels productes de bambú i fulles de plàtan als aliments embolicats en cel·lofana. I encara que el govern d’Indonèsia s’ha compromès a reduir els residus plàstics que acaben a la mar d’un 70% el 2025, no hi ha cap prova física de progrés.
Però la reputació i l’economia de Bali estan en joc, especialment arran de la competència, a prop, de l’illa de Sumba, que és presentada, per contrast, com un paradís intacte.
Sungai Watch és una de les organitzacions que s’enfronta a la qüestió dels residus a Bali; els seus equips extreuen diàriament el plàstic que s’acumula als rius, als abocadors il·legals i a les barreres. El grup lluita contra els residus dels rius –sungai vol dir ‘riu’, i es calcula que el 90% dels plàstics que acaben a la mar provenen d’aquests cursos d’aigua– mitjançant un model basat en les comunitats, que proporciona estacions de triatge, instal·lacions de recuperació de plàstics, barreres fluvials i el personal de suport necessari a les comunitats de set viles. Actualment en construeixen cinc més.
Bencheghib preveu que caldran instal·lacions en 100 viles per tancar tots els abocadors il·legals de residus al país. Però això requerirà una inversió de més de 40 milions d’euros els 3 anys vinents, amb un pressupost de 150.000 dòlars anuals per vila.
Ronald Akili, l’emprenedor darrere Desa Potato Head de Seminyak, una ecovila amb dos hotels de disseny, un club de platja i restaurants, encara la qüestió des d’un altre angle.
El seu Centre de Residus Col·lectiu, que s’inaugurarà el novembre, té per objectiu reduir els residus generats específicament per hotels i empreses d’hostaleria de l’illa. Construir-lo va costar 200.000 euros i serà gestionat per habitants locals. Quan sigui en funcionament, tractarà els residus orgànics, no orgànics i els jardins dels vuit complexos turístics, clubs de platja i restaurants que ja s’hi han afegit i classificaran el material per compostar-lo, reciclar-lo i desviar-lo d’abocadors. Akili diu que si es fa a gran escala, instal·lacions com aquesta podrien reduir els residus dels complexos turístics que van a parar a abocadors fins del 5% del total actual.
Els països veïns ofereixen models potencials per a Bali. Com a exemple, l’illa filipina de Boracay, un destí turístic popular, el 2018 va tancar durant sis mesos per reparar els danys ambientals i netejar la contaminació que provenia en gran part del turisme en massa i del desenvolupament ràpid. Tanmateix, a Bali, sis mesos de tancament poden representar una pèrdua de més de tres mil milions de dòlars, atès que fins i tot l’anomenada temporada de pluges, abans tranquil·la, ara és tan concorreguda com la temporada alta.
Quant a tornar a començar, el cap de turisme, Adnyana, diu que la zona de Bali és massa gran per a fer un tancament. “Molta gent es queixaria.”
Per a Bencheghib, tancar no ajudaria. Creu que l’enfocament ha de ser d’assegurar-se que cada vila sap com gestionar de manera responsable els seus residus.
“Tancar el turisme no funcionaria mai”, coincideix Akili, i afegeix que, durant les restriccions per la pandèmia, els balinesos van tenir dificultats per a posar menjar a taula. En canvi, diu que cal fer que el turisme sigui més regeneratiu i trobar noves maneres de fer les coses.
Una aproximació podria ser seguir l’exemple d’Amsterdam, Hawaii i Venècia, destinacions que han modificat l’estratègia de gestió del turisme i han adoptat un model de baixa densitat que no es dirigeix als viatgers amb motxilla, sinó als viatgers amb més capacitat econòmica (i teòricament més conscients).
John Hardy, propietari de l’hotel Bambu Indah i ecologista, que es va traslladar a l’illa a mitjan anys setanta, diu que voldria que les ofertes de Bali s’assemblin més a les de Bhutan, un estat amb un model de “valor elevat, volum baix”, que considera una solució fantàstica.
“No deixen entrar turistes al·lògens”, diu, referint-se a les taxes nocturnes de dos-cents dòlars que paga cada visitant internacional. “Per anar a Bhutan has de tenir molta intenció i voluntat, perquè és molt car.”
El govern està d’acord amb aquest model, però tan sols fins a cert punt: el juliol, el governador de Bali, Wayan Koster, va anunciar que es cobraria una taxa turística de deu euros a tots els visitants a partir del 2024, que es destinaran a la conservació ambiental i cultural. Els funcionaris locals també han presentat peticions per a augmentar el preu del visat a l’arribada (actualment de trenta-cinc euros) fins a tres vegades més en els mesos vinents.
Mentre Akili i Bencheghib treballen per finançar els seus esforços més ambiciosos de neteja, els emprenedors i més gent troben maneres de reutilitzar els residus de l’illa. Per exemple, Bencheghib viu en una petita casa feta íntegrament de bosses de plàstic, un prototip de la nova empresa social de Sungai Watch, que fabrica mobles amb aquest material. Space Available, un projecte fet durant la pandèmia pel director creatiu anglès expatriat Daniel Mitchell, produeix roba, decoració i mobiliari atractiu fet exclusivament amb materials reciclats i reutilitzats.
Per una altra banda, Akili ha reduït els residus de Potato Head fins al punt que tan sols el 3% del total que genera el poble acaba en abocadors; té per objectiu que tota l’empresa sigui “sense residus” el 2028, si no abans. Un dels factors principals de l’èxit ha estat la construcció d’un laboratori de residus centrat en la recerca i el desenvolupament, on els taps de plàstic de les ampolles i les closques d’ostres, entre més deixalles, es converteixen en cadires, tamborets i estris de cuina, dissenyats per noms coneguts, com ara Max Lamb, Andreu Carulla i Kengo Kuma.
“El desafiament és que cada dia hi ha un material nou amb què cal imaginar què faràs”, diu Akili. “Hi ha una energia increïble, molta creativitat i la idea que tot és possible, aquí, a l’illa”, diu Bencheghib, que està decidit a salvar-la sigui com sigui. “Bali és com el gran protagonista de les nostres històries”, afegeix, “i hem de lluitar per netejar-la”.
