17.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 14.02.2022 - 15:36
Si Catalunya fos els Estats Units la tragèdia del Balandrau fa anys que s’hauria convertit en un film de l’estil de Viuen. Jon Krakauer o James Cameron ja haurien aprofitat la història per escriure’n un llibre o algun guió cinematogràfic i els fets formarien part de l’imaginari col·lectiu de la població. Perquè no és pas una catàstrofe de principi del segle XX, sinó que va ocórrer l’any 2000, en ple Pirineu, i va acabar amb nou morts. Recelosa de les desgràcies, la societat catalana va desar aquests fets en un calaix fins l’any 2018, quan el meteoròleg Jordi Cruz els va recuperar en el llibre 3 nits de torb i 1 Cap d’Any (Símbol Editors, 2018). D’aquí sorgeix el documentari Balandrau, infern glaçat, dirigit pel director de Crims, Guille Cascante, i que avui estrena TV3.
El film ha despertat grans expectatives. TV3, que el coprodueix al costat de Goroka i Lastor Media, s’hi ha abocat de ple en una promoció per terra, mar i FAQS, el programa de més audiència el cap de setmana. I s’ho mereix, perquè és un documentari amb la intensitat d’un film d’enjòlit. Encara que l’espectador sàpiga la història i el desenllaç fatídic, es trobarà atrapat per l’avenç dels esdeveniments, un ritme creixent i, per damunt de tot, el testimoni colpidor de Josep Maria Vilà.
La història gira al seu voltant. No va ser l’únic supervivent del torb que va assetjar el Pirineu Oriental el 30 de desembre de l’any 2000, però va tenir la desgràcia de perdre quatre amics, entre els quals la Mònica, la seva parella. Aquest és un dels elements de més força dramàtica del documentari: “Ens havíem de casar el 2001 i teníem vint-i-set anys. Tot pintava de color de rosa.” El seu comiat enmig de la tempesta de vent i neu deixa l’espectador sense alè, és un cop al ventre.
Vilà explica com va sobreviure durant dos dies en aquell infern glaçat, atrapat en un torrent sense sortida i reflexiona sobre el sentiment de culpabilitat que va tenir durant anys per haver estat l’únic supervivent del seu grup. A un se li fa molt difícil comprendre la magnitud de tal tragèdia personal que li devia suposar viure aquell tràngol: “Em va costar anys arribar al 100% de tranquil·litat”.
El temporal que va assetjar aquell dia durant dotze hores el Pirineu Oriental és l’episodi meteorològic més terrible de la història recent de la serralada. Un torb inacabable, amb vent de més de cent quilòmetres per hora i una sensació tèrmica de -30 °C van convertir les crestes de les muntanyes en un autèntic malson: “Som als Pirineus, no pot ser que bufi aquest vent. No som a l’Himàlaia”, rememora en el documentari un dels supervivents d’aquell dia.
El documentari ficciona amb bona factura les escenes que devien viure els protagonistes enmig del torb i com es van anar desorientant fins a morir d’hipotèrmia. De fet, Guillem Cascante va planificar un rodatge per assegurar-se la veracitat de les imatges: “Ha estat un rodatge de temps i paciència, no de grans mitjans. Hem esperat la meteorologia desitjada, fins i tot part del rodatge s’ha fet en un torb real.”
En aquella tragèdia no van morir únicament els quatre companys d’en Josep Maria, sobre el qual pivota el documentari. També un treballador de les pistes d’esquí de Port Ainé, tres muntanyistes que havien fet el cim del Balandrau el mateix dia 30 i una parella de Molins de Rei que els membres del GRAE van trobar morta al coll de la Coma d’Orri, situat a menys d’un quilòmetre al sud-oest del Gra de Fajol. Sobre aquests últims, l’espectador troba a faltar alguns detalls més o el testimoni d’algun familiar que doni una pinzellada de la seva història, que segur que la tenien.
Per sobre de tot, i més enllà de les històries tràgiques que ens van deixar aquests fets del Pirineu, el film és també un avís sobre els perills que amaga la muntanya. Hi ha una frase de Josep Maria Vilà que descriu perfectament la petitesa de l’ésser humà i que tot muntanyista hauria d’interioritzar: “Tu li has de tenir respecte, a la muntanya. Però ella a tu no et té absolutament cap mena de respecte.”
