26.12.2024 - 21:40
Quan fa un parell d’anys VilaWeb em va proposar de fer un article setmanal, vaig decidir que parlaria poc de cultura, perquè ja hi ha molta gent que en parla als mitjans catalans i molt millor que jo. Avui, però, acabem de passar les festes de Nadal, tanquem l’any, i potser no toca d’escriure una altra columna sobre les crisis d’Occident o l’estultícia dels nostres polítics. Per això us ofereixo un breu resum de les millors experiències literàries d’aquest 2024, i ja us aviso que, deslliurat de la tirania de les novetats, tenen poc a veure amb les llistes habituals.
L’excepció és el millor llibre de l’any, Un cor furtiu (Destino), la biografia de Josep Pla escrita pel professor Xavier Pla, un d’aquells monuments que sorgeixen de les grans cultures europees. El repte era enorme, retratar les figures més complexes, polèmiques i esmunyedisses de la nostra història, i Xavier Pla el supera amb escreix. L’autor salva l’obstacle de les 1.500 pàgines dividint l’obra en capítols breus i monotemàtics que es poden llegir de manera independent, i el primer, sobre la dèria de Pla de vestir-se amb roba d’altra gent, fa que el lector hi quedi atrapat de seguida. Un cor furtiu ha tingut un èxit tan decisiu, que fins i tot la petita colla d’envejosos no ha pogut fer forat. És un llibre que caldrà tenir com a inspiració i rellegir sovint, i que ens posa deures a tots.
Pel que fa a la narrativa, no he trobat res millor que Les edats de l’home, el recull de contes de l’escriptor israelià Edgar Keret que ha publicat la Segona Perifèria. El traductor, Paul Sánchez Keighley, ens explica al pròleg que moltes editorials internacionals s’han dedicat a polir la prosa barroera, caòtica i plena d’argot de Keret, però que ell ha optat per vessar l’estil a la nostra llengua retorçant-la allà on faci falta. I funciona, oh i tant que funciona –de fet, espero que molts dels nostres autors el llegeixin i en preguin apunts. Com sempre, Keret té una visió del món grotesca, sagaç i plena de contrastos, i quan vaig llegir el conte “En Rabin és mort” (i aquí en Rabin és un gat), vaig pensar que el seu sentit de l’humor encaixava perfectament amb el meu.
En català també he de mencionar Seixanta-sis sinofosos (H&O Editors), un recull de textos breus en forma d’article en què Adrià Pujol Cruells recupera aquella fórmula tan habitual als bancs dels pobles: “Si no fos pel reuma, tot això de (espai disponible) jo ho arreglava amb quatre (espai disponible).” Una gran varietat de temes –la mainada, les aparences, l’idioma, els castellans– que li serveixen per a dibuixar el seu petit món i el país sencer. Una peça més en l’obra completa de Pujol, i ja en són moltes.
Com Josep Carner, sóc feliç amb una novel·la policíaca a la maleta. Després d’unes quantes decepcions, aquesta tardor he començat a rellegir la sèrie Wallander del suec Henning Mankell (Tusquets / la Butxaca). Són vuit novel·les publicades entre el 1991 i el 1998, més un recull d’històries breus, i dues novel·les addicionals que tanquen la història. Fa tres dècades que els autors nòrdics tenen un gran èxit, però Mankell continua insuperat pel retrat precís i minuciós del comissari Wallander, que veiem dur una vida de solitud, navegar la relació amb el pare i la filla, i envellir amb més o menys dignitat, i tot això amb el rerefons d’una societat en transformació. Mankell es va morir força jove el 2015, i a vegades em pregunto com hauria vist la Suècia actual.
Aquest any també he llegit Politics on the Edge (Jonathan Cape), les memòries polítiques de Rory Stewart (Hong Kong, 1953), professor universitari i membre del parlament britànic del 2010 al 2019. El llibre, que ha tingut un èxit fabulós al Regne Unit i resta inèdit en català, forma part d’una de les grans tradicions britàniques: la de l’ex-polític que explica de forma crua i sincera la seva vivència del poder. Stewart es presenta com un outsider que observa amb estupor les misèries personals dels companys del Partit Conservador, i hi ha escenes increïbles amb Boris Johnson, Michael Gove i sobretot la futura (i efímera) primera ministra Liz Truss. Mentre el llegia pensava que cap polític del nostre país no s’ha atrevit mai a fer el mateix (per covardia o per ineptitud?), i que ens convindria molt. Stewart, mentrestant, s’ha reconvertit en un podcaster d’èxit que parla de les crisis mundials amb un to tristoi.
Un dels meus gèneres literaris preferits és el dietari, i els millors han de complir dues condicions: cal que l’autor sigui un gran escriptor, però també que hagi tingut una vida interessant. I en això els britànics també en són els reis. Després de més de mig segle embargats, s’han publicat finalment els diaris complets de Henry “Chips” Channon (1897-1958), un americà d’una família rica de Chicago que va conquerir l’alta societat del Regne Unit –va arribar a membre del parlament– pel mitjà de ser més esnob que els anglesos. He començat el primer volum, The Diaries 1918-38 (Penguin), i la primera part es llegeix com un llibre complet. El jove Channon passa l’últim any de la Gran Guerra treballant a l’ambaixada nord-americana de París, i ens explica els dinars amb Proust i Cocteau, les festes al Ritz amb la futura reina mare, algunes nits als refugis antiaeris i, finalment, el dia de l’armistici. Hi ha l’afegit de veure com algú viu una història que nosaltres ja coneixem, com les estranyes explosions que ningú no sap d’on vénen, fins que es descobreix que els alemanys han instal·lat un enorme canó als afores de la ciutat.
I poca cosa més. Reconec que sóc en un moment de crisi lectora, i que bona part del que es publica i em recomanen em cau de les mans. No és culpa dels autors ni dels editors, però hi ha alguna cosa de les novetats de més èxit en català que fa que no encaixin amb els meus gustos, sobretot si els que escriuen tenen deu o quinze anys menys que jo. Em parlen d’un món que reconec, però d’una manera que no entenc. Deu ser l’edat. Mentrestant, vaig fent col·lecció de llibres amb senyors tristos que encaren la vida d’una manera més o menys digna, amb l’esperança de mantenir la il·lusió i (de moment) no convertir-me en un d’ells.
