Baixar a comprar tabac

Sembla que no, però el govern espanyol ha activat el 155. Ells dissimulen, i així semblen més educats, però el 155 el tenen activat. Ara esperen que la confusió, si cal alimentada, faci creure que el 155 només s’activarà si Puigdemont ho evita. Fals. No depèn d’ell. El 155 el van activar divendres en el consell de ministres. Tenen el suport del PP, el PSOE i Ciutadans. Ara el 155 els permetrà reprimir millor. El dubte és si els servirà per convocar eleccions, detenir gent i ocupar els carrers. El com és dubtós. Però el 155 està en marxa. I sembla que no.

A l’altre costat, igual. A Catalunya ja s’ha declarat la independència. I sembla que no. Perquè Puigdemont no va interpretar els anhels del poble català des del faristol. Ni des del balcó. Cap declaració d’independència no va ser declamada. Ell la va signar al celobert. Com setanta-un representats més (ja havia passat amb la llei del referèndum i la llei de transitorietat. Darrerament, les coses importants, al parlament, es fan al celobert). A veure, quina llei internacional ho diu, que la declaració d’independència ha de ser votada pels diputats en un ple? Macià va declarar la república sense parlament pel mig. Des de quan les independències no poden ser un paper signat? Per què han de ser un discurs llegit? Als ulls d’un malpensat, els catalans van declarar la independència signant un paper. Com tanta altra gent abans. Com tantes altres nacions abans. Però després van dissimular. Van esperar que la confusió, si cal alimentada, si vols un accident no desitjat, si vols les presses, fes creure que no s’havia declarat del tot.

Hi ha aquella gran escena imaginada per tants, viscuda per uns quants, i comentada per tots: amor, baixo a comprar tabac. I va i no torna més. Trenta anys junts, i aquella persona no la veuràs més. És viure un divorci, però sense dir-s’ho a la cara. Ha de ser terrible. Un autèntic malson. Prefereixo donar la cara mil cops. No com ha passat aquesta setmana. Que ells apliquen el 155, però dissimulen i diuen que no. I nosaltres declarem la independència, però dissimulem i diem que no. Diem que està suspesa. I això el paper no ho posa.

‘Pues’ bueno, ‘pues’ molt bé, ‘pues’ entesos: aquesta setmana els catalans no han declarat la independència ni els espanyols han activat el 155. La UE sempre pot dir que només cal escoltar les paraules de Puigdemont dins el parlament. Només cal veure Rajoy a TVE. I així eviten d’encarar el seu terror: haver de treballar.  Arremangar-se amb el cas català. ‘Tothom s’ha comportat, al final. No cal intervenir! Ni els catalans se’n van ni els espanyols envien policia. Ho veieu? Tornem als nostres rius del nord. Solucionat.’

Aquest és el seu autoengany. Perquè fatalment, si vols per darrere, si vols confusament, si vols per accident, si vols perquè estava escrit, nosaltres hem declarat la independència i ells han activat el 155. Ningú no baixa a comprar tabac, això és una parella que ho deixa. I els pobres europeus, desesperats, veuen que potser sí que hauran de treballar: els cauen a sobre el 155 i la declaració d’independència catalana.