Baiden a urgències

*Sil·logisme: si ser una tribu bilingüe vol dir que tothom és competent en les dues llengües (‘En aquest país som bilingües’ és un dels eslògans del cofoisme post-transició), aleshores respondre en la llengua B quan se t’adrecen en la A seria de mala educació, no?; ara, si ser un país bilingüe vol dir que tothom és competent en una llengua i passiu en l’altra, llavors ser maleducat és pretendre que l’altre canviï de llengua. Com per exemple fent veure que no entens la llengua A. Conclusió: tant en l’un cas com en l’altre, jo només hi veig mala educació per una banda.

*Aquesta setmana tinc dos reptes per al llenguatge inclusiu. Dos casos de femení genèric impossible: un (d’un manuscrit d’aspirant a premi): ‘Abans d’entrar a quiròfan volia dir adeu a les seves‘ (femení del sintagma els seus entès com a sinònim de família); i dos (d’una traducció encara inèdita): dues dones són parella i tenen un fill i una filla. La narradora és precisament la filla: ‘La canalla regàvem el jardí mentre les grans preparaven el berenar.’ Dit d’aquesta manera sembla que les grans hagin de ser les germanes grans, i no les persones grans, que és el que significa ‘els grans’.

*Per què diuen Romeva amb E tancada (com sopera), si és el femení de romeu, que es diu oberta (com moneda)? Em refereixo a les parles on la E de romeu es fa oberta, és clar. M’ha tornat al cap ara que veig que la de queda també balla. Sento locutors fent-la oberta, però en canvi la forma conjugada del verb quedar la fem tancada. Imagineu-vos la frase: ‘Un cop suprimides la màscara i la distància personal, només queda la queda.’ La primera queda tancada i la segona oberta. Estrany, oi?

*A propòsit de cognoms. Tinc una batussa permanent amb els candidats americans. Sé que s’ha de dir Baiden, però llegeixo Biden, igual que s’havia de dir Tramp però llegeixo Trump. Ho reformulo: sé que els anglòfons diuen Baiden i Tramp (salvant les distàncies de la transcripció) però a mi no em surt, i m’empipa renyar-me a mi mateix.

*De la fonètica a la sintaxi. El poti-poti en què vivim fa que les llengües s’omplin d’invasions subtils (i, de retruc, augmenti la paranoia de veure’n allà on no n’hi ha). Vinga, ho farem en forma d’exercici. Llegiu aquest diàleg sobre escriptors:

‘—Ei, que no tinc cap problema perquè hagi guanyat dos milions. Ja m’agradaria a mi. Em flipa que algú pugui guanyar tant escrivint en català.

—És que és pràcticament l’únic que ho fa.’

Què, res que us cridi l’atenció? Us deixo rumiar. La solució, a baix de tot.

*Consells pràctics per a la soferta vida del militant. De tots els truquets senzills per fer emergir la catalanoparlància latent, els dos que més em funcionen són ‘Mana?’ i ‘No sé què dius’. Molt fàcils d’aplicar i molt efectius. Així a l’engròs diria que ben bé tres de cada quatre interlocutors canvien de llengua. I tenen l’avantatge que es poden fer servir tant de servei com de restada; és a dir, tant si ets tu qui has iniciat la conversa com si ha estat l’altre. Només cal deixar-ho anar amb naturalitat i expressió neutra, si voleu un puntet desorientada, però mai de mala jeia, i comprovar-ne els efectes: miraculosos.

De fet, aconsello començar per la primera, que és més fàcil. La segona vol una mica més d’entonació, però també és més inequívoca perquè no es pot confondre amb cap expressió castellana.

*L’últim crit en innovació de temporada és alhora un misteri: ‘en breus’. Com és que la locució en breu (que ja feia angúnia fins i tot abans que el DIEC la recollís a la penúltima actualització) s’ha pluralitzat? Podria ser a causa d’una reducció, a partir de ‘en breves momentos (le atenderemos’), igual que, al seu moment, ‘me pone (caliente/cachondo’), que la nostra canalla també va comprar així, tal com raja, ‘em posa’?

*La infermera del CAP m’esbronca (m’alliçona, però amb un to una mica de senyoreta de primària) perquè segons ella no he picat a la porta que tocava. M’ho haig d’empassar perquè sóc la part feble i necessito la cura. T’imagines que jo l’esbronqués a ella per no atendre el pacient en la llengua del pacient?

[**Allò que grinyola del diàleg dels escriptors és l’ús del verb fer. Fixeu-vos que la frase vol dir ‘No hi ha gaires escriptors que guanyin dos milions’, i en aquest cas l’interlocutor hauria dit, en un català no interferit: ‘És que és pràcticament l’únic que en guanya tants’. El calc del verb anglès to do en funcions d’auxiliar es va consolidant, per influència del llenguatge periodístic (diria que específicament l’esportiu). Dos exemples recents: ‘Centra Messi, el defensa toca la pilota amb el cap, De Jong també ho fa…’ i ‘Recuperarà la pilota el Madrid. Ho fa Mendi…’. En el primer cas hauríem dit ‘De  Jong també la toca’, i encara millor, res: ‘De Jong també’; en el segon, o repetim el verb ja emprat o, per no ser cacofònics, busquem una alternativa; per exemple: ‘Recuperarà la pilota el Madrid. Concretament, Mendi’. Per exemple.

Que l’ús de ‘fer’ com a auxiliar repugna a la sintaxi catalana ho prova el fet que la rèplica esmentada és ambigua, perquè, dita així, ‘l’únic que ho fa’ podria designar tant l’únic escriptor que guanya tants diners com l’únic que escriu en català.]