15.11.2018 - 22:46
|
Actualització: 16.11.2018 - 10:04
Ainhoa Leyton (@AinhoaLeyton) i Gemma Navarro (@gemmaanavarro)
Serendipitat. En castellà, serendipia. Una d’aquelles paraules que els influencers de torn posen de moda, fent-les servir als seus peus de foto, a les seves xarxes socials, sense saber-ne el significat. Però, què vol dir? La RAE defineix el terme com a “troballa valuosa que es produeix de manera accidental o casual”. I, seguidament, la frase/exemple: “el descobriment de la penicil·lina va ser una serendipitat”. Voilà, la penicil·lina. La casualitat amb què, el 1928, es va donar de cara Alexander Fleming en tornar de vacances al seu laboratori i comprovar que els seus cultius estaven contaminats per un fong, el Penicillium notatum, que destruïa els bacteris. Sense gairebé saber-ho, l’era antibiòtica acabava de donar el seu tret de sortida.
El contraatac bacterià
L’ús antibiòtic ha estat una veritable revolució en la història de la medicina. No és exagerat afirmar que aquests medicaments porten anys salvant vides, lluitant contra les infeccions bacterianes. Ara bé, com acostumem a dir, sembla que tot el que és bo s’acaba. I és que la resistència als antibiòtics, el procés natural a través del qual els bacteris es fan immunes a aquests fàrmacs, és una amenaça cada cop més nítida per a la salut pública d’un futur no massa llunyà, fins al punt d’arribar a contemplar la possibilitat de viure sense tractament antibiòtic, com en el passat.
Una amenaça, per què? Perquè, com sosté Rosa Ferrer, infermera de l’Hospital Comarcal d’Amposta i professora associada de la Universitat Rovira i Virgili, “s’estan trobant cada vegada més microorganismes que no responen correctament a l’antibiòtic que fins llavors anava bé”. I això té dues implicacions directes. La primera, que la cura del pacient multiresistent requereix nous tractaments, que impliquen dosis molt elevades d’antibiòtics; combinacions d’aquests; o bé el retorn a la utilització d’antibiòtics en desús, a fórmules originals que no presentin resistència. I, la segona, que les estades hospitalàries s’allarguen. Per tant, cost humà i cost material.
El culpable: el mal ús
La causa de la tolerància antibiòtica es pot definir amb tres paraules: el mal usatge. En diferents fronts. Segons Manel Castellà, metge de professió des de fa 30 anys, s’ha d’apuntar primerament a la indústria farmacèutica, “que pressiona perquè es consumeixin antibiòtics”; tot seguit, als professionals de la salut, que, en boca del doctor, “hem de fer autocrítica, en el sentit de quan i com receptem antibiòtics”. Finalment, una tercera raó l’hem de buscar en la pressió mediàtica i social, “que sempre busca un remei ràpid”, que busca la cura de tota malaltia infecciosa a través de l’antibiòtic, encara que no sigui necessari.
La responsabilitat, per tant, és compartida. Des del punt de vista d’Amparo Castellà, tècnic en prestació farmacèutica de l’Institut Català de la Salut, les farmacèutiques prefereixen assegurar-se els ingressos que es deriven dels antibiòtics que no pas invertir en noves línies d’investigació. Entre altres coses, “perquè la inversió no surt rendible, ja que les resistències als fàrmacs apareixen molt ràpidament”.
Tanmateix, els professionals sanitaris se n’han d’endur la seva part. “Els metges”, defensa Castellà, “han de ser rigorosos a l’hora de prescriure aquests medicaments”, cosa que implica un coneixement previ i un diagnòstic de la malaltia acurats. La mala praxi mèdica no és menor. “Moltes vegades s’acaba receptant un antibiòtic per manca de temps”, de manera que, moltes vegades, es recepta un antibiòtic quan no fa falta, com en el cas d’un refredat.
I nogensmenys important és la mala praxi dels usuaris. Que es concreta, bàsicament, en l’automedicació. La població s’automedica, segons Estrella Martínez, infermera de l’Hospital Verge de la Cinta i – altre cop – professora associada de la Universitat Rovira i Virgili, “per una forta manca d’informació”. “Els pacients no acaben de tenir en compte la importància de dur a terme un tractament adequat. Prendre’s un antibiòtic no és com prendre’s un paracetamol”, assegura la sanitària. Fa falta sensibilització.
I, ara, què?
Amb tot, i tirant de refranys, no tot està perdut. La majoria dels professionals de la salut hi coincideixen. “No tenim encara malalties que no puguem guarir”, afirma el metge. I és que, tot i que hi ha patologies que estan tenint moltes dificultats a l’hora de trobar tractament, la situació es pot revertir, duent a terme una prevenció adient.
La prevenció chez la pharmacie suposa “identificar adequadament la malaltia”, sosté Castellà, “prescriure l’antibiòtic que cal, si cal, i garantir que el pacient s’adhereix correctament al tractament”, tot tenint cura de la dosi necessària en cada cas. Com bé corrobora el doctor, “dosificar en dosis menors l’antibiòtic pot afavorir la resistència bacteriana”.
Quant al personal sanitari, una de les mesures principals de prevenció és la higiene. “La higiene és el punt número ú de tot professional i de tota persona que estigui en contacte amb el pacient”, defensa no sense raó Ferrer. No és difícil intuir el perquè. Els metges i, sobretot, els infermers, actuen com a vectors transmissors de microorganismes, atès que estan en contacte amb molta gent. Per això, el simple gest de rentar-se les mans periòdicament és tan important. Perquè pot tallar la cadena de contagi.
Per últim, en relació amb el gruix de la població, la prevenció desemboca necessàriament en restar informada. La manera més fàcil d’aconseguir informació és acudir a la consulta mèdica i seguir les prescripcions corresponents. I, en cap dels casos, automedicar-se, cosa que, avui dia, és més complicat, perquè les darreres campanyes han actuat en la mesura que les farmàcies tenen totalment prohibit vendre antibiòtics sense recepta.
Alguna de les polítiques d’actuació
La tendència, pel que fa a l’adopció de mesures, va ben encaminada. Així doncs, tant en l’àmbit nacional, amb l’EPINE, com a casa nostra, amb el VINCat, es duu a terme un recull d’informació sobre els pacients amb multiresistència, per tal de fer estadístiques sobre com s’està treballant al respecte, sobretot quant al tractament antibiòtic.
Ara bé, la tasca d’investigació és insuficient. “Encara s’ha de seguir treballant”, manté Ferrer. I, en la mateixa línia, Castellà afirma que “la inversió en investigació sempre és poca. S’està promovent, però no és suficient”.
Molt possiblement, per la mateixa raó per la qual els mitjans de comunicació romanen en silenci. Perquè, tot i requerir l’atenció de l’opinió pública, encara no s’ha produït l’alarma social. Perquè la tolerància antibiòtica encara és quelcom reversible. Perquè encara es pot combatre la multiresistència patològica. O, en boca de Martínez, “perquè segurament això no és tan interessant com el futbol”.
Sigui com sigui, la batalla només pot ser guanyada partint d’unes línies d’actuació concretes, que abordin el tema de forma global. Perquè és una problemàtica mundial, fins al punt que, segons les darreres dades de l’OMS, per exemple, cada any 480.000 persones presenten tuberculosi multiresistent. Com fer-ho? Amb dosis de responsabilitat, amb la mirada fixada en el futur i, com és habitual, començant des de casa.
La idea, com bé explica Manel Castellà, és que “cadascú faci bé la seva feina”. Farmacèutiques, metges i pacients.
