‘Baby boom’ homoparental: creixen les famílies amb pares del mateix sexe

El matrimoni i l’adopció homosexuals són legals a l’estat espanyol d’ençà del juliol del 2005. Uns mesos abans, Catalunya s’havia avançat a l’hora de regularitzar les famílies homoparentals amb un canvi al codi civil per a permetre la doble filiació i que, en les parelles de fet, un membre de la parella pogués adoptar els fills de l’altre i figurar tots dos com a pares. Aquests gairebé vint anys han normalitzat socialment les famílies homoparentals i han fet que com més va sigui més habitual trobar infants amb dos pares o dues mares. Una visibilitat que, al seu torn, afavoreix que les generacions d’homosexuals més joves considerin la paternitat com una possibilitat real, cosa que anys enrere no passava.

“Tant a les classes pre-part com a les postpart, com al pediatre o quan hem anat a veure escoles bressol, ens hem sentit molt acollides”, explica Cynthia Cabrera. Fa set mesos va tenir una filla amb la seva dona, que és qui la va gestar. Inicialment, van intentar que Cabrera es quedés embarassada amb el seu propi òvul, però després de tres inseminacions artificials i una fecundació in vitro que no van funcionar, van provar que fos la seva esposa qui gestés amb un òvul de Cabrera. És l’anomenat mètode ROPA (recepció d’òvuls de la parella), que permet una vinculació biològica del fill amb les dues mares, però que no està cobert per la seguretat social. Sí que cobreix la inseminació artificial i la fecundació in vitro, però la llarga llista d’espera sovint fa que moltes dones acabin optant per clíniques privades. “Ens feien esperar, com a mínim, nou mesos per començar”, diu Cabrera, i després cal afegir-hi un procés que es pot allargar. Per tot plegat, la seva dona i ella es van acabar gastant més de 15.000 euros per a tenir la filla.

La via més habitual per a les parelles d’homes que volen fer una família és l’adopció, que quan és estatal és gratuïta. Molt pocs estats permeten encara l’adopció internacional a parelles homosexuals –a Catalunya, se’n poden tramitar a Colòmbia, Brasil i Mèxic–, i les dificultats amb els tràmits fa que pràcticament totes les adopcions homoparentals siguin estatals. És un camí llarg, de més de quatre anys, que exigeixen una planificació familiar a més llarg termini que amb un embaràs. Només després del primer tràmit, la sol·licitud d’adopció, poden passar anys fins que no comença el procés d’idoneïtat, en què es fan formacions i entrevistes per a determinar que els sol·licitants poden ser bons pares. I un cop s’obté, encara cal esperar més temps fins que no s’assigna un infant i comença el procés de vinculació. Tot plegat, un camí llarg que pot ser desesperant, però que es justifica per l’enorme diferència entre el nombre de pares que volen adoptar i el d’infants en situació d’abandó o de maltractament que necessiten ser adoptats.

Tot i que aquests darrers anys ha crescut la xifra de famílies homoparentals, sempre seran una minoria al costat de les heterosexuals. “No tenim gaires famílies homoparentals al voltant. N’hem conegut algunes, però d’amigues no en tenim”, explica Cabrera, que precisa que tenen amigues lesbianes que ara comencen el procés de ser mares, de manera que tard o d’hora podran compartir experiències. “Tenim el hàndicap que val diners, i els has de tenir”, diu. Malgrat que encara són poques, dades com les de l’Enquesta continuada de les llars de l’Institut d’Estatística espanyol mostra una tendència a l’alça de les parelles homosexuals que tenen fills. Al costat, a molta distància en nombres absoluts, s’observa una tendència a la baixa d’heterosexuals amb fills. Podeu veure a continuació les dades agregades de Catalunya, el País Valencià i les Illes entre el 2014 i el 2020, el termini en què s’ofereix aquesta informació.

“Moltes famílies vénen a nosaltres perquè els seus fills trobin més famílies com la seva, però també perquè es troben problemes en el dia a dia”, diu Carla Álvarez, presidenta de l’associació FLG – Famílies LGBTI. En el seu cas, són l’única família LGBTI de l’escola. En aquests gairebé vint anys de matrimonis i adopcions homoparentals s’han fet més visibles models diferents de famílies, però diu que continuen trobant-se amb els mateixos problemes de manera recurrent. Dificultats per a la reproducció assistida a la Seguretat Social, formularis amb les caselles de “pare” i “mare”, problemes de dos pares per a acompanyar la filla en un vestidor d’un poliesportiu… “Al d’homes, la nena petita no hi pot accedir, i al de dones, no hi poden entrar els pares. Hi podria haver vestidors familiars, però no es preveuen”, diu.

“A l’àmbit sanitari falta molta formació. A vegades, els pediatres tracten com a mare només la mare gestant; i amb dos pares no saben ben bé a qui dirigir-se”, continua. També critica que moltes escoles no treballen adequadament la diversitat sexual i afectiva. Per això cada any fan una campanya per a enviar a les escoles lots de contes que ho tracten, amb el compromís que se’n farà un seguiment i es faran servir.

L’associació FLG va començar a gestar-se el 2001, quan un grup de famílies homoparentals es va ajuntar per compartir solucions a problemes comuns i promoure reivindicacions com el matrimoni i l’adopció. Es van formalitzar com a associació dos anys després, i pràcticament cada any ha crescut en nombre de socis. “Som l’associació de famílies LGBTI més gran d’Europa“, diu Álvarez. Actualment, ja són més de set-cents socis, que corresponen a més de quatre-centes famílies, i d’ençà que es va crear, hi han passat més de 1.400 famílies. Les memòries anuals de l’entitat –disponibles a partir del 2006– mostren una clara tendència ascendent de les famílies homoparentals associades. D’ençà del 2015, es recull de manera diferenciada el gènere dels associats, cosa que permet de constatar amb xifres un clar domini femení entre els associats.

Normalitat a casa, però no sempre a l’estranger

Els canvis legislatius, les millores en les tècniques de reproducció assistida, la lluita contra la LGBT-fòbia i l’emergència de referents d’altres famílies homoparentals han contribuït a facilitar les vides d’aquests tipus de famílies. Ara bé, la cosa es complica en situacions tan prosaiques per a altres famílies com organitzar les vacances. Ja sense fills, una parella homosexual sap que hi ha països on val més no anar o, si s’hi va, fer-se passar per amics. Però amb una criatura pel mig pretendre dissimular pot ser missió impossible, cosa que ja és una limitació important dels indrets del món on anar en família.

“A nosaltres ens agrada molt viatjar i fer viatges internacionals, però amb la nena ara no sé com serà”, diu Cynthia Cabrera, que sovint fa veure que la seva dona i ella són només amigues. “Més que res, per la nostra integritat física.” Però és que els problemes no són únicament en països amb una hostilitat –social o també penal– contra les persones LGBT, sinó que es poden trobar complicacions en aquells estats que no reconeixen les famílies homoparentals i que, per tant, no reconeguin els dos progenitors com a pares de la criatura.

“Cada any fem una formació interna, i enguany la vam fer sobre la mobilitat entre països, que és un tema que preocupa”, diu la presidenta de l’associació FLG. A banda, també fan assessoraments gratuïts i individualitzats oberts a tothom, siguin socis o no, sobre qüestions com la reproducció assistida, les adopcions i els acolliments, la filiació internacional o qüestions legals diverses. “Sempre intentem apoderar les famílies. Contribuint a la nostra visibilitat fem que la societat sigui més igualitària, més respectuosa i més diversa”, diu Álvarez. I afegeix: “Cada cop som més i volem tenir els mateixos drets que tenen tota la resta de famílies. Ni més, ni menys.”