20.12.2016 - 22:00
|
Actualització: 21.12.2016 - 08:01
Ahir es va saber que José Maria Aznar ha renunciat al càrrec de president honorífic del Partit Popular. Fa uns quants mesos ja va desfer la vinculació de la fundació FAES amb el PP, amb la qual cosa es fa evident que l’ex-cap del govern espanyol està disposat a competir políticament amb el que va ser el seu partit. Un home com ell no trenca una relació per anar-se’n a casa.
A l’exterior, sempre ha causat sorpresa que l’extrema dreta no tingués presència com a tal a l’estat espanyol. Ja hem explicat que això és perquè l’extrema dreta espanyola és dins el PP i així ha estat de la transició ençà. L’extrema dreta no té cap espai electoral perquè la dreta extrema governa i li dóna cobertura.
I ara què ha canviat? Com és que de sobte un dels grans noms de la dreta espanyola insinua un moviment que jo crec que va en la direcció de crear un partit o un moviment clarament d’extrema dreta, per competir amb el propi PP?
La resposta crec que pot anar en dues direccions. D’una banda, la fragmentació de l’espai polític espanyol. Des de la transició, Espanya havia pivotat sobre un bipartidisme perfecte PSOE-PP, en què, si de cas, CiU i PNB o Esquerra Unida i ERC feien de crossa per a apuntalar un govern o un altre. Quan era mig país contra mig país, trencar la dreta resultava un exercici difícil. En el moment actual, amb l’esquerra profundament fragmentada i amb Ciutadans presentant batalla per la dreta, l’extrema dreta es pot trobar temptada d’eixir a l’escenari com a tal. Si ahir el mot d’ordre era reforçar els qui podien guanyar contra l’esquerra, avui sembla que el mot d’ordre seria competir en un mercat fragmentat i, gràcies a la fortalesa que es puga aconseguir, influir poderosament en el missatge global de la dreta.
La segona direcció que crec que explica el pas endavant d’Aznar és, sens dubte, la situació internacional. La temptació és massa gran en un món on Trump és president, on Le Pen pot ser-ho, on hi ha hagut el Brexit, on l’extrema dreta pot tenir un pes clau, els mesos vinents, a Alemanya o als Països Baixos.
No es pot discutir que avui les conseqüències de la crisi econòmica han obert un enorme forat electoral per a l’extrema dreta, que és apreciable, per desgràcia, país a país. Per què no, doncs, a Espanya? L’anomalia històrica no ha d’obligar per sempre, especialment si a més s’hi barregen manies i odis personals que, al final, també expliquen molt aquest moviment del qual ara veiem les primeres passes.
I alerta. Espanya és un país adobat per a l’extrema dreta. El franquisme sociològic és molt potent i el nacionalisme espanyol encara avui és escorat cap a les posicions més extremes. Si Aznar està disposat a enfrontar-se al PP i la temptació de crear un espai propi per a l’extrema dreta reïx, podem veure coses molt sorprenents i molt prompte.
