25.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 26.04.2018 - 07:43
Hi ha una notícia que al seu dia no va tenir el relleu que es mereixia: el 3 d’octubre de 2016, la FAES va anunciar que es desvinculava del PP. La institució presidida per José María Aznar i dirigida per Javier Zarzalejos –poca broma amb tots dos noms– va deixar de ser la fundació vinculada oficialment al Partit Popular el primer de gener de 2017. Això tenia moltes conseqüències des del punt de vista pràctic, per exemple, pel que fa a les subvencions que perdia a partir d’aleshores, però sobretot significava que desapareixia el control del Partit Popular sobre les activitats de la fundació.
Des d’aquell moment, José María Aznar va prémer l’accelerador del distanciament, un distanciament que ja es va visualitzar sense cap mena de complex durant les eleccions catalanes del 21-D. A la web de la fundació es poden trobar articles d’Aznar mateix molt crítics amb el govern del PP i plens de lloances cap a Ciutadans, i va haver-hi diversos xocs significatius que anunciaven o feien pressentir la maniobra. Recordeu la famosa portada de l’ABC del dia de les eleccions entrevistant descaradament Inés Arrimadas? El PP es va indignar amb el fet que el gran diari de la dreta espanyola més tradicional promocionés la dirigent del partit que, en definitiva, enfonsaria el PP a Catalunya. Però res no era casual.
Així, ahir, quan la presidenta de Madrid va dimitir, no se’n va poder estar i va dir, en un moment determinat, que ella s’havia equivocat com tothom i que fins i tot devia haver botat alguna vegada un semàfor en vermell; una referència cristal·lina a l’anterior presidenta madrilenya, l’aznarista Aguirre, expulsada precisament per Cifuentes. La frase remarca que hi ha, en tot plegat i ben visible, un aire notable de revenja. El ressentiment sempre és un sentiment molt potent en la política i el d’Aznar ho impregna tot dins la dreta espanyola des de fa anys. És cert que Ciutadans és més aznarista que el PP mateix i això facilita l’entesa, però el factor personal, la ràbia més primitiva, encara pesa molt, i això, en definitiva, alimenta les ganes de fer sang.
Dic que Ciutadans és més aznarista que el PP perquè, al tombant de segle, l’aznarisme va representar la recuperació de l’espanyolisme més fanàtic i desacomplexat. Més que cap altra cosa, Aznar és un nacionalista espanyol, un supremacista, i en aquest terreny de joc és evident que Ciutadans supera fins i tot un PP clarament perdut per la nul·la capacitat política de Mariano Rajoy. La fam de l’un s’ajunta amb la dels altres. Aznar podria veure plasmat el seu somni etnicista gràcies a Ciutadans, i alhora, Ciutadans guanyaria coneixement de les interioritats de l’estat, densitat per a ocupar càrrecs i suport necessari per a governar Espanya. Un pacte, sens dubte, interessant per a tots dos.
Tot fa pensar que als empresaris catalans que van impulsar originalment Ciutadans s’hi ha afegit una part substancial de l’Íbex i el PP aznarista i que tots plegats han decidit que ara toca matar el PP. Però no hauríem de perdre de vista el paper estel·lar del monarca espanyol en la maniobra. El discurs de Felipe de Borbó del 3 d’octubre va ser llegit també com una admonició al tou de Rajoy i avui pren un altre relleu, veient els comentaris persistents sobre la implicació personal de la corona en la fusió Aznar-Ciutadans.
Siga com siga, però, la batalla s’anuncia densa i sagnant. I el cas Montoro ho anuncia amb llums potents. Ahir mateix, Rivera deixava caure que el govern del PP ajudava l’independentisme. Només falten hores perquè diga que el PP i l’independentisme són aliats. Cosa que és, evidentment, xocant, però que no ens hauria de sorprendre: Espanya és un país caïnita i les baralles fraternals sempre són d’una intensitat superlativa. En veurem una de les més grosses que s’hagen vist mai aquests dies i setmanes vinents: els uns contra els altres a mata- degolla.
A mata-degolla, a més, de la manera més bruta imaginable. L’afer que, de manera ridícula, ha rematat Cifuentes és una violació en tota regla dels drets de la presidenta de Madrid. Que també en té. Una cinta de seguretat de fa set anys hauria d’estar més que esborrada, segons la llei. Però algú l’ha guardada pacientment, qui sap si l’ha comprada, l’ha filtrada i l’ha feta servir. Amb la finalitat de liquidar una carrera política per la via del desprestigi personal, estrictament personal. Si això es generalitza, veurem coses impressionants. Perquè el PP, com que Ciutadans encara no ha tocat poder, només pot recórrer a les cintes, les fotografies o les històries personals de Rivera i companyia. I sembla probable que ho faça, vist que ningú no creu que accepten dòcilment la mort que els han preparat, el final del seu lucratiu negoci.
PS. Per als interessos de l’independentisme i l’esquerra, tot això també és molt important. Al País Valencià i a les Illes, crec que la guerra a mort de la dreta aporta una certa tranquil·litat amb vista a les eleccions de l’any vinent. Però al Principat encara no sabria dir quin impacte tindrà. Per una banda, que Ciutadans passe a ser la dreta descarada i, sobretot, amb l’ajut d’Aznar, segur que és una bona notícia. A més, que per al procés cap a la independència un govern ultra a Madrid segurament afegirà més raons a les moltes que ja tenim. Però i si, per exemple, Rajoy convoca eleccions passat l’estiu, com s’encararan? El president espanyol no té gaires més oportunitats per a eixir viu del cau on s’ha ficat… I, al final, quin impacte tindrà tot plegat a Europa i en els processos judicials, si Llarena s’enfronta a Montoro? I negociar amb un govern ferit de mort, és possible o caldrà esperar a tenir-ne un de nou posat a la Moncloa? I si el caos de la dreta desperta una certa esquerra, ara completament perduda? N’anirem parlant…
