24.04.2024 - 21:40
Ho escrivim així amb la lletra del mes en majúscula per remarcar que és una diada: 25 d’Abril. Diada, dia assenyalat, tal com explicita el diccionari. Però en aquest cas no hi serveix la resta de la definició, perquè no hi celebrem pas festa grossa: això és una commemoració, és a dir, l’acte de fer solemnement memòria d’una persona o esdeveniment. De moltes persones.
Que ja ho sabem, és clar: 1707 i la batalla d’Almansa i Felip V (aquí, simple v pilef) i la supressió dels furs i la destrucció i la reducció del país a les lleis i costums de Castella pel dret atorgat de conquesta. Que ja ho sabem però que igualment sabem que hi ha coses que bé cal anar repetint. Per si de cas. I perquè els humans tenim tendència a l’oblit. I perquè n’hi ha que conscientment el volen provocar, aquest buit. I perquè, al capdavall, ningú no neix amb els coneixements adquirits, i a cada generació o cada quan sigui, sovint, sempre, cal tornar-se a explicar. Els fets, la història, els símbols. Tot.
El grup Al Tall va crear aquella gran cantata precisament per ajudar-nos en aquest camí, i perquè en vers, amb música, les històries perduren més fàcilment a la memòria. I per això (poseu-hi la veu de Miquel Gil, aquí, cantant a cappella per a introduir el conjunt), perquè “la història ja està passada, pols i terra la taparen, però el mal que vingué d’ella (mal d’Almansa) rosega encara i alcança tot el poble”, per això, deia, és tan important aquest coneixement.
I sí, avui, el 25 d’Abril, commemorem una desfeta, igual com fem l’11 de Setembre (que, al capdavall, de tan iguals són la mateixa). I que no és per ànsia mortificatòria ni perquè siguem nyicris ni mesells ni ploramiques (que cada any hagi de sortir algú, encara, amb la cançoneta de com ens agrada “celebrar” derrotes…!), sinó precisament per recordar i per reivindicar: recordar que ens van eliminar institucions i lleis i sobirania per a imposar-nos-en d’estrangeres; reivindicar, alhora (i aquí, ves, sí, diria que també hi escau celebrar) la pròpia existència.
Contra tot pronòstic.
Amb tant de vent de cara.
(Obro un parèntesi llarg perquè ara mentre escrivia he recordat una entrevista que vaig fer, temps enrere, a la professora Carme Pérez Aparicio. És una de les grans especialistes en aquest període, historiadora referencial pel que fa a la guerra de Successió. Rigorosa, seriosa, clara. Les dades, les fonts, els fets, l’ordre de les coses. El cas és que, parlant de la cruentíssima repressió que va perpetrar el borbó després d’Almansa, amb llargs camins flanquejats amb els cossos inerts oscil·lant a les forques, va fer una reflexió sobre el patiment tan gran, i de tanta gent, que tan poc eco troba en nosaltres, i es va emocionar. Vam aturar una estona l’entrevista. Que parlem d’Almansa i dels Furs suprimits i tot és important. Importantíssim. Però de vegades també ho és el fet de deixar constància del dolor. Perquè la història és això que és Pérez Aparicio i que ja ha quedat apuntat: rigor, estudi, dades, anàlisi, etcètera. Fredor, si cal. La fredor justa. Només que, de cop, pot passar que prenguem consciència d’allò altre, d’aquell dolor que, en la distància, tan difícil és de consignar.)
I, amb tot, aquí ens teniu, podríem dir-li al món. Més efervescents o més capficats o més el que sigui segons el cas o el moment, però aquí ens teniu. Perquè avui, 25 d’Abril, és una bona ocasió per a constatar que aquella derrota no va ser una desfeta i que la commemoració no ha tingut mai caràcter de comiat sinó de reivindicació. De recuperació, vull dir. De reclamació dels drets i les llibertats que van ser arrabassats.
Contra pronòstic, fins i tot. Contra la lògica que estableix que, amb tant com ens han abocat a sobre, ja no hi hauríem de ser. No hauríem hagut d’aguantar, no hauríem hagut de reviscolar (aquelles primeres passes, també al sud, de la Renaixença), no hauríem hagut de superar dues dictadures espanyoles, no hauríem hagut de res. Recuperar un autogovern limitat (encara que l’any 1979 pràcticament tots els ajuntaments valencians es van pronunciar oficialment a favor de l’accés a l’autonomia per la via ràpida, tal com reclamava l’article 151 de la constitució espanyola, l’estat s’ho va manegar per a barrar-hi el pas i relegar el País Valencià i separar-lo així de Catalunya). Sobreviure a la violenta campanya d’assetjament i de persecució durant l’allargassada transició de la segona restauració borbònica, quan es va sotmetre el País Valencià a una tensió insuportable que després es va anomenar “batalla”, com si hi hagués hagut dos contrincants en comptes d’uns (l’espanyolisme ultradretà en les seves diverses formes) que n’agredien uns altres (les forces d’esquerra i de país). Superar el corrupte Zaplana i companyia, aquells vint anys de peperada que semblava que no s’acabaven mai.
Etcètera.
De vegades penso que hauríem de tenir alguna mena de mural públic on deixar-hi escrites les foscúries que aquest nostre sud ha hagut d’afrontar. O potser hi hauríem d’anotar la seva capacitat de resistència i, més que això: de resiliència. De fet, escrivia “vint anys de peperada” i no pensava en la seva brutícia sinó en el camí que es va emprendre per a superar-la, la progressió d’aquells Tirant de Rock d’ACPV, de les multitudinàries Trobades d’Escola, de la Primavera Valenciana. Per exemple.
Que ara tornem a tenir al cim la maltempsada, i que després d’un resultat electoral que encara s’ha d’acabar d’analitzar i de pair (i que prové més de la desmobilització del nacionalisme del país i l’esquerra que no pas de cap onada de la dreta espanyolista, recordem-ho), es comença a reprendre, de mica en mica, el pols.
Que, objectivament, potser ja no hi hauríem de ser, però hi som. Potser ja no hi hauríem de ser si no fóssim aquest miracle o excepció o alegria o cabuderia, no se m’acut com n’hem de dir.
País Valencià, és clar.
