11.10.2018 - 22:00
Anar a parar a l’epistolari d’un autor sovint és com un esglaó més en l’interès per ell, perquè a les seves cartes podem trobar les llavors de les seves obres. Fa la sensació que abans, un abans que ens trasllada com a mínim al segle passat, els escriptors es cartejaven amb una assiduïtat ara impensable. Ningú imagina un epistolari entre dos autors nascuts, posem per cas, als anys setanta, perquè si s’escriuen pot ser que sigui per correu electrònic i tots sabem que un simple canvi d’ordinador o de compte de correu ens pot fer perdre tot el material susceptible d’acabar en un epistolari del segle XXI. A més, és probable que les converses entre aquests autors deixin de ser escrites en un format ‘reposat’ i passin o bé pels missatges privats i ben efímers de les xarxes socials o bé per una trucada o un cafè abans o després d’una presentació o xerrada on hagin coincidit. Costa imaginar que es puguin publicar algun dia epistolaris dels autors d’aquest temps nostre, doncs.
Avui ja no veig el teu balcó (2009-2018) és un epistolari extens i singular que acaba d’arribar a les llibreries per portar-nos la contrària i engegar a fer punyetes el primer paràgraf d’aquest article. Conté cinc-centes de les més de tres mil cartes escrites durant nou anys per l’escriptora Antònia Carpes i el seu veí Marc Atencants, perit de professió –i ara diu que també escriptor. Tot va començar a primers d’octubre del 2009, un matí que Antònia Carpes, en obrir el balcó del seu pis a la ronda de Sant Antoni de Barcelona, va topar amb la carcassa de la que seria la carpa del mercat provisional del barri tapant-li el que per a ella era la primera imatge del dia des de feia anys. «Soc molt ritual, i cada matí, amb el cafè i el cigarro, m’estava una estona observant el meu carrer, i la vista sempre se me n’anava a un balcó de l’edifici de davant on un home regava les plantes molt a poc a poc, parlant-los i tot», afirma Carpes a la roda de premsa de presentació del llibre. Aquell dia Carpes es va haver d’acontentar amb la vista d’aquell envelat i dels operaris feinejant amunt i avall, i cap a mig matí va necessitar escriure la que és la primera carta de l’epistolari, la més breu i alhora la més important: «Estimat veí: No sé com et dius, no sé res de tu, només sé que avui ja no veig el teu balcó i em pregunto si has regat les plantes amb la mateixa calma i dedicació. Antònia, des de l’altra banda de la Ronda.»
Després Carpes va sortir al carrer abans del migdia, cosa poc habitual en ella, i va fer la volta a tot l’envelat per arribar a l’edifici on vivia en Marc Atencants i deixar-li la carta a la bústia. ‘Sabia que era una bogeria, tenia clar que no em respondria, però necessitava fer-ho. Aquell dia ja no vaig escriure res més.’ Atencants recorda: ‘Sí que em va semblar una bogeria i en un primer moment vaig deixar la carta al marbre de la cuina, amb les factures, sense saber massa què fer-ne. Però després la vaig recordar, amb el cigarro i el cafè, algun dia m’hi havia fixat, i en posar-li fesomia em va commoure que algú que no em coneixia de res es preocupés per mi i per les meves plantes. Vaig decidir contestar-li ni que fos breument, convençut de fer només un gest amable, de cortesia, i deixar-ho aquí.’ La segona carta també apareix al recull: «Estimada Antònia: He regat les plantes com cada dia, és el meu moment i li dedico, com intueixes, tota l’atenció. Ara la carpa ens priva de veure’ns, però diuen que en dos o tres anys tindrem el mercat reformat. T’imaginaré a l’altra banda quan regui cada matí. Marc.»
Atencants s’afanya a dir que ell i Carpes s’han trobat avui per primer cop, a la roda de premsa, i que la seva relació és exclusivament epistolar –fins i tot durant l’elaboració del llibre. ‘Primer ens vèiem cada matí i no ens coneixíem’, matisa Carpes, ‘després ens vam començar a conèixer amb les cartes, i avui per fi ens hem vist i conegut alhora’. ‘Ahir van començar a enderrocar les carpes, aviat ens tornarem a veure de balcó a balcó, l’Antònia amb el cafè i el cigarro, jo amb la regadora i les plantes, i ja no caldrà que ens escriguem, oi?’, diu el perit mirant-se la seva companya epistolar. ‘Suposo que no’, afirma ella amb un to difícil de desxifrar.
Els periodistes presents a la roda de premsa tenen més preguntes sobre la relació entre tots dos autors que sobre les cartes, i l’editora Mercè Estampa pren la paraula: ‘Un dia el Marc es va equivocar de bústia quan va venir a deixar la carta; va sentir l’ascensor i es va posar nerviós, suposo. Ella viu al 1r 2a i la va deixar a la bústia del 1r 1a, la meva. Al sobre hi deia ‘A la meva veïna’ i el vaig obrir. Ja feia quatre anys que s’escrivien, era una carta llarga on ell li explicava el que havia fet durant el dia, li comentava un parell de coses sobre el barri i li responia algun detall de la carta d’ella, que vaig deduir que era del dia abans. De seguida vaig veure que aquella carta era per a l’Antònia, però no vaig poder deixar de llegir-la sencera, em va atrapar.’ Carpes somriu i pren la paraula: ‘Aquella conversa al replà hauria de sortir al llibre, perquè les cartes canvien a partir de l’aparició de la Mercè. De seguida em va proposar de publicar-les i li vaig dir que ho havia de consultar al Marc. Em va dir que li truqués i li vaig dir que impossible, que només ens parlàvem per carta, una al dia, que no tenia el seu telèfon i no ens havíem vist mai. Encara recordo la cara que va fer!’
És cert que les cartes canvien a partir del 2013, es tornen més llargues i menys espontànies. Atencants deixa d’explicar el seu dia i el percentatge d’adjectius en els seus escrits creix d’una manera alarmant i apegalosa; Carpes ja no s’adreça només a ell i adopta un to més elaborat. Tot i això, l’epistolari continua tenint interès, perquè la relació entre tots dos autors creix de mica en mica i les seves lletres són també un dietari de la transformació del barri. Però es perd la frescor dels primers quatre anys, quan tot girava entorn de temes més quotidians. A primers de desembre del 2009, quan només fa dos mesos que s’escriuen, Carpes diu: «S’acosta Nadal i em pregunto si aquest any també penjaràs aquell Pare Noel inflable al balcó.» «L’inflable tenia un forat», li respon Atencants l’endemà, «li he de posar un pedaç, però és dijous i els Encants no obren. Demà vaig a la merceria sens falta». «He arribat a enyorar aquell panxut vermell inflable durant aquests nou anys», diu Carpes amb un to afectat. «Encara el conservo, ja té tres pedaços», respon Atencants entusiasmat, «i tinc ganes de penjar-lo i que el puguis tornar a veure des del balcó.»
Carpes fa un altre somriure indesxifrable, s’acaba la roda de premsa i queden tot de preguntes per respondre. De debò no hi haurà més cartes ara que ella tornarà a veure el seu veí regant amb calma cada matí? Després de nou anys de no veure’l realment el necessita d’una manera tan ritual com abans per engegar el dia? És veritat que Atencants s’ha apuntat a un curs d’escriptura creativa i això els ha distanciat? Fora de micro, a més, Carpes ens explica que els seus pròxims projectes són deixar de fumar i escriure una novel·la negra ambientada al barri. Potser aquesta novel·la té l’origen en els nou anys de cartes? O les cartes tindran el seu final en la novel·la? I Atencants, també escriurà una novel·la? I, sobretot, deixarà de regar les plantes al matí i passarà a fer-ho al vespre com la resta de veïns? En sortir de la llibreria, a la cronista que us escriu li ve una imatge al cap: una escriptora en pijama fent punteria contra un Pare Noel inflable apedaçat.
