Avui farem una mica el ridícul

Crec que ara és l’hora d’arribar acords. Ara.
Com a mínim arribar a un acord per a denunciar junts tot allò que ha fet Espanya contra nosaltres i els nostres avantpassats.
Quan per terra mar i aire ens repeteixin sense cap misericòrdia, insistentment que dividim catalans i espanyols alguns s’ho poden creure i sentir-se culpables.
Mentre, no preparem la ciutadania psicològicament per allò que matemàticament ens espera. I segur que ens espera alguna cosa dura i recargolada.
Fins i tot provaran fer-nos creure que ens poden donar el que volem. Algun delegat ja ha començat a fer-ho.
Poseu-vos d’acord polítics !! El moviment ciutadà està més unit que vosaltres i ens fa pensar que potser podríem anar moltíssim millor.
Ningú ens vol dir obertament que España mai ha estat UNA. Que ha estat unida per la repressió.
Ningú ens vol vacunar obertament contra els milers de injúries.
Caldria un acord en aquests aspectes de trencament no culpable.

Sentint-t’ho molt, discrepo. No és només “una mica el ridícul” el que fa avui l’independentisme.
Avui demostrem, a nosaltres mateixos i al món, que som incapaços d’entendre’ns, una vegada més. Que estem trencats, barallats i completament desorganitzats. Que les entitats que, teòricament, aglutinen la massa social independentista fa temps que han dimitit de totes les seves responsabilitats i, un cop dimitits, se’n han anat de pont llarg. I que els polítics de tots els colors i colorets que s’autoproclamen independentistes, només pensen en ells mateixos i en el seu diminut corral, i els importa exactament un rave la independència d’aquest dissortat país.

Jo sobre aquesta qüestió no em preocuparia tant. Si no vaig errat no és aquesta una qüestió cabdal en el Full de Ruta. És cert que en aquest afer hi intervenen tres aspectes, entre més:
Per una banda, un aspecte simbòlic que caldria anar consolidant i ampliant en el nostre imaginari. És important, però potser ara encara tenim reptes més prioritaris.
Per altra banda, en quan als dies festius cal partir de la base de que obeeixen a un calendari on hi ha les festes oficials i un calendari laboral. És una qüestió que no s’improvisa i si s’improvisa surt malament, perquè potser no l’entendran ni els treballadors públics, ni el públic.
I finalment n’hi ha l’aspecte de la unitat d’acció que caldria cuidar-lo com les ninetes dels ulls i en tots els seus matisos perquè també ajudin a entendre el missatge de que anem de debò. De fet per potenciar l’imaginari col·lectiu en pro de la lluita per la independència és l’eina més potent. La descoordinació mostrada no ajuda, encara que la descoordinació pot venir dels que volen córrer massa com que volen anar massa a poc a poc.
Espero, doncs, que l’experiència d’aquests anys serveixin per consolidar uns símbols propis i també un calendari festiu propi, ignorant el que ens volen imposar.