Avui, coratge

Gaudim tots d’un dia que pot ser de glòria si ho fem bé com sempre. Ànims!
Mireu si te gràcia el tema: En Barak Obama, amb l’ànim de pacificar Síria va desplaçar allà 2.000 soldats. El Sánchez, per venir a fer un “consejo de gobierno” a Barcelona n’ha desplaçat 1.400. Això sol ja és una mostra de què saben que ho tenim ben guanyat, pel que si intentava demostrar a algú que ja havia restablert la “normalidad” a Catalunya, ja ha començat demostrant clarament que no. Un es pregunta: Perquè tenen aquesta ànsia de fer-ho tot tan malament? Estan molt nerviosos potser? I un es respon que estan histèrics.
Me’n vaig corrent a agafar el cotxe i cap a Barcelona! Que tinguem un dia fantàstic!

Ens podem continuar autoanimant, encoratjant, enganyant o com li vulguem dir, però ni ahir es va dir res de nou ni es va assolir res de significatiu, ni avui és un dia històric, ni hem avançat. Amb això no vull dir que no haguem de participar a les manifestacions. Per dignitat, si. Però per res més.

Seguretat jurídica tots sabem perfectament, ho retorcem com vulguem, que pel govern espanyol vol dir les taules de la llei, és a dir, la constitució. I si no fos així, tranquils que la ultradreta, és a dir C’s, PP i Vox, trigarien 2 mil·lisegons a saltar-los a la iugular. I 3 mil·lisegons trigaria (o trigarà, ja ho veureu) el PSOE a fer seguidisme dels altres tres i aclarir termes o directament rectificar o contradir-se. Per tant, per ací res.

D’altra banda, crec que va ser Zapatero que va dir (i mira que ell n’era un mestre) que Sánchez és un gall de campanar. O ens hem oblidat de la llenya contra Catalunya de fa una setmana ? De debò creiem que amb un polític així es pot avançar res ?

Sobre el gran dia que ens espera, som davant l’n-sima protesta reactiva que l’únic que fa és fer palès el comportament de pinxo del govern espanyol. Res més. Ni aporta propostes ni fa cap mena de pas endavant cap a l’alliberament. Sabran que estem cabrejats, si, i ? Ja ho saben des de fa temps. I encara els servirà, amb una mica de sort (per ells) per intervenir-nos els mossos, colar-nos unes quantes hores de castellà més a l’escola (de fet ja ho han fet), atemorir mestres o esporuguir TV3. Per tant, gran jornada, res de res. Ep ! Que no vull dir que no haguem de sortir a manifestar-nos avui !: al contrari, crec que hi hem de ser tots, perquè no ho podem deixar passar, un cop hem entrat en aquesta dinàmica (jo crec que hauria estat molt millor ignorar-los) però hem de posar les coses en el seu context.

Em reitero en el que sempre dic: qui no arrisca no pispa, i la llibertat vindrà d’un massiu moviment popular de desobediència no violent i del bloqueig sistemàtic a l’estat fins que els sigui interessant negociar. I costarà molt (probablement ferits, morts, empresonats…). Quan i com depèn de nosaltres. Fins que la majoria de la societat (i no només els ultraesquerranosos de la CUP) assumeixi això, com ho va fer la societat india als anys 30 i 40 amb en Gandhi, no avançarem res. Tota la resta són protestes legítimes i necessàries, però purament estètiques.

Efectivament, cadascú que faci el que pugui. Si us plau, no cal que insistiu tant amb allò del pacifisme, la serenitat i la cara descoberta, que a hores d’ara sona ja un pèl malament. (De què teniu por?) Això ho heu de dir a ells, que nosaltres ja sabem prou el que podem fer, i com, i el que no.

A hores d’ara la gent talla carreteres interiors. No sé pas si obeeix a una consigna o, simplement, és que es tria allò que és més fàcil. Ja sabem que el que s’ha de tallar són les artèries d’entrada i sortida del país. Però, com diu en Vicent. Avui, espero, com a entrenament, per a anar obrint boca.

Per cert, ja fa massa dies que els fatxes no em treuen els cartells ni els llaços de l’entrada de casa. Mal senyal.

No ens impacientem amb les crides al diàleg i el pacifisme. Un dia o altra Europa es veurà implicada en el futur de Catalunya i no ens podem permetre el luxe de tirar la primera pedra, per més raó que tinguem. El govern ha fet bé de reunir-se amb el gobierno, si no la premsa internacional ja ens hauria acusat de trencar el diàleg, encara que ja sapiguem per endavant que aquesta reunió i les que vinguin no serviran per res.
I mentre els polítics cuiden la galeria, la cuitadania al carrer, els presos collant i els exiliats escampant la causa.

No hi ha cap dubte sobre la fortalesa d’esperit del nostre Editor Vicenç i la seva sensibilitat humana que inspira la seva tasca diaria, l’Editorial d’avui gaire be esgarrifa per la profunditat del seu contingut, precisament en aquests dies on l’espiritualitat del poble està a flor de pell, per la seva trascendencia històrica. Tota la ciutadania prega i sospira per la llibertat dels nostres empresonats injustament i, gairebé m’atreveixo a creure que també dels qui hauran de dictar sentència per causa de l’odi al nostre poble pacífic que somnia la llibertat.
Ens cal certament coratge col.lectiu, i renuncia absoluta a protagonismes partidistes i personals. Tal vegada ens caldrà més paciencia per arribar a l’objectiu, però la fe i l’esperança enforteixen les nostres conviccions i solidaritat que ens permetran demostrar l’honestedat a tot el món i a tots aquells que encara dubten que la Providencia farà justícia, als justos i no pas als qui rastregen per la cobdícia i la voluntat de domini.